20.09.2021 - 21:50
Diumenge s’acaba el regnat d’Angela Merkel, la dona que en pocs anys va passar de ser la “noia de Helmut Kohl”, el seu mentor polític, a ser la dona més poderosa del món. Probablement, l’única que ha arribat a tenir un poder semblant és Margaret Thatcher, la dama de ferro, amb una influència a Europa lògicament menor.
Nascuda a Hamburg el 1954, filla d’un pastor luterà i una professora de llatí i anglès, Merkel va créixer a la RDA i es va mantenir allunyada de la política fins el 1989, quan va caure el mur. És cert que havia rebutjat de formar part de la Stasi, però hom tampoc no li coneixia simpatia pels dissidents. Abans d’entrar en política era, senzillament, una especialista en física quàntica que treballava de modesta tècnica de laboratori a l’Acadèmia de les Ciències de Berlín.
Malgrat no estar-hi predestinada, després de fer carrera i anar escalant posicions i derrotant adversaris, el 2005 es va convertir en la primera dona que arribava a cancellera d’Alemanya. També era la primera vegada que hi arribava algú provinent de l’est, aquest est que va desaparèixer teòricament amb la reunificació del 1990, però que dura en la ment (i els sous!) de molts alemanys encara avui.
Durant els anys que vaig viure a Berlín, del 2008 al 2012, vaig seguir Merkel una temporada, amb un interès especial. Va ser després de veure-la en alguns actes i trobar-la encara més grisa i ensopida que no feia intuir la televisió. Com podia ser que algú que sempre apareixia amb aquell posat hieràtic, gens però gens empàtic, amb un vestit-jaqueta idèntic que només anava canviant de color, amb una oratòria pèssima i dient obvietats i vaguetats fos la dona més poderosa del món?
La conclusió a què vaig arribar fou que la seva popularitat anava relacionada justament amb la sensació que era “una entre tantes”, amb una formació acadèmica sòlida, que no era a la política ni per fer-se rica, ni per servir-se’n, ni perquè no sabés fer res més, sinó per aconseguir objectius. Malauradament, tampoc no és tan habitual, això. Hi ha gests, com ara de renunciar a una mansió oficial i continuar vivint al seu pis del centre de Berlín, a tocar del Museu de Pèrgam, o les conegudes imatges en què es veia anant a comprar al supermercat, que han reforçat aquesta imatge de persona humil i senzilla.
Això i que se’n sortia, és clar. A Alemanya l’eficiència és poc menys que sagrada. Merkel, sense presumir-ne ni fer-ne lema de campanya, és clarament una dona de fets més que no pas de paraules. I a fe de Déu que les crisis que ha hagut d’afrontar han estat complexes: la crisi financera del 2008, la crisi migratòria del 2015 i la crisi sanitària del 2020. És cert que són crisis que tots els països han hagut d’encarar, però la llastimosa manca de lideratge de la UE obliga aquell qui ocupa la cancelleria alemanya a exercir, també i amb el mateix sou, de líder europeu.
És en la manera d’encarar aquestes crisis que Merkel ha mostrat la fusta de dirigent sòlida i inflexible, tossuda, capaç de pactar a dreta i esquerra quan convenia, però que no variava el discurs ni l’objectiu segons d’on bufava el vent o segons l’enquesta demoscòpica més recent. I si el preu per a estabilitzar l’economia alemanya i fer disminuir la desocupació és augmentar la precarització laboral i les desigualtats, o deslocalitzar la indústria alemanya cap a l’est, es fa i avall que fa baixada. I si cal fer de policia dolent amb Grècia perquè ningú més no gosa fer-ho, també es fa, encara que el país s’enfonsi en la misèria durant anys.
I aleshores, quan tothom s’ha omplert la boca acusant-la de ser un monstre de la dreta, arriba la crisi dels refugiats i Merkel lluita contra els uns i els altres perquè la UE aculli un milió i mig de refugiats de les guerres de Síria, l’Irac i l’Afganistan, dels quals gairebé un milió van a parar a Alemanya. Merkel no va penjar cap pancarta al balcó de la cancelleria reclamant papers per a tothom, però va adoptar una política que no es pot qualificar sinó de progressista, i de segur que va ajudar a salvar moltes vides. No és gens estrany que unes quantes criatures de les que ja han nascut a Alemanya, filles de refugiades, es diguin Angela. Alhora, aquesta actitud valenta va despertar moltes crítiques, també dins el seu partit, i segurament marca el començament del seu declivi polític. Les paraules se les enduu el vent, però en política els fets a vegades surten cars.
En general, Merkel ha governat amb els valors del conservadorisme i la moderació, i, tot i que durant els seus mandats s’ha aprovat el matrimoni entre persones del mateix sexe i s’han assolit els objectius d’emissions de CO2, també han augmentat les desigualtats socials i ha aparegut amb força un partit modern d’extrema dreta. Diumenge hi ha eleccions i el relleu d’Angela Merkel, com la de la majoria de grans polítics, és incert. Mentre algú altre aspira a continuar entre els més poderosos del món, ella podrà dedicar-se a escoltar música clàssica i a fer pastissos de pruna, dues de les poques afeccions que se’n saben.
