Els encanteris de la xicranda: qui i com la va introduir al nostre paisatge?

És agraït de veure com les xicrandes amb la seva flor de color blau, una mica lilós, canvien el paisatge de pobles i ciutats del nostre país cada any, quan s’acaba la primavera. Durant el mes de juny, la floració és en la seva plenitud. Són un cop de color, que amb la claror fa prendre consciència del paisatge. Desperta de la rutina, sobretot a les ciutats, on sovint és retallada enmig de més espècies.

Veure-les de lluny ajuda a dibuixar els altres arbres. Quan passes per sota els seus ramells de flors en forma de campaneta fan com un sostre blau, disseminat, que és difícil que passi desapercebut. Les branques i les flors, sense fulles, que surten després. El contrast entre la foscor de les branques i el blau de les flors fa que l’arbre quedi més dibuixat a la retina. Les flors podríem dir que tenen forma de campana, però el diccionari la defineix amb precisió com a flor bilabial i tubulosa.

La sonoritat del seu nom, xicranda, li afegeix exotisme a tot plegat, encara que potser molts vianants tan sols la coneixen pel color. Això sí, la flor cau aviat a terra i tot i que en un primer moment pot semblar el començament d’una catifa de Corpus, si no s’escombra de seguida empastifa el terra i pot fer relliscar.

És un arbre originari de l’Amèrica del Sud. Barcelona, on diuen que n’hi ha unes tres mil, va ser un dels primers indrets on va ser introduïda amb força, sobretot a partir de l’Exposició Universal. Va ser gràcies al gran arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier i el seu deixeble, el menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Que Rubió i Tudurí fos nomenat director de Parcs Públics i Arbrats de Barcelona el 1917 va ser decisiu. Va ser el responsable de la diversificació de l’arbrat de Barcelona i impulsor dels grans parcs històrics i de referència de la ciutat. Forestier i Rubió i Tudurí sempre van col·laborar molt estretament fins a la mort del francès l’any 1930. Malauradament, l’obra i influència de Rubió i Tudurí, home de fortes conviccions catalanistes i republicanes, va ser estroncada per l’exili. La seva tasca, tan decisiva, no ha estat mai prou reconeguda.

La bona adaptació de la xicranda al clima d’ací i la seva bellesa van fer que de seguida passés a formar part del paisatge d’arreu del país, en places, carrers i jardins. A Barcelona, n’hi ha alguna de centenària. És curiós perquè una de les més antigues de la ciutat va ser plantada el 1904 i és al carrer d’Alfons XII amb Madrazo, en un jardí privat, abans no comencés a formar part de l’arbrat públic.

Durant aquestes setmanes de final de primavera, la floració de la xicranda coincideix amb la de la tipuana, aquesta de flor groga, que també és una espècie originària de l’Amèrica del Sud i va ser introduïda a partir de l’Exposició Universal de Barcelona pels mateixos arquitectes paisatgistes.