En pre-campanya…

  • Arriben al maig unes eleccions que, es vulgui o no, a Catalunya sempre seran plebiscitàries entre la submissió i la independència respecte d’Espanya  

Julià de Jòdar
02.04.2024 - 21:40
Actualització: 02.04.2024 - 21:44
VilaWeb

1. Catalunya és una de les regions europees econòmicament més avançades, però li manca una classe dirigent que pensi i actuï al nivell polític que representa una posició tan elevada i alhora de tanta exigència. Els intents de Jordi Pujol des del poder polític per substituir, o constituir, una classe dirigent van topar amb el mur dels interessos de les altes finances i les grans empreses, que es van treure la careta –si falta en feia– amb el trasllat de les seus socials aprofitant la repressió espanyola del 155. Sense una classe dirigent, no hi ha polítics professionals capaços de fer-se càrrec d’un projecte de país al mig d’un oratge mundial, que a Europa fa uns quants anys que ha adquirit políticament i militarment la fisonomia d’una nova guerra freda. Si Maó pot esdevenir una base militar d’avançada de l’OTAN al flanc més oriental de la península, no cal especular gaire sobre què li esperaria a la nació sencera si esclatava una guerra a Europa. Dic tot això no tant per exonerar de responsabilitats els partits d’obediència nacional que van fer figa tàcticament un Primer d’Octubre perquè estratègicament anaven a les palpentes, sinó per significar que la poca o molta capacitat, habilitat, o dedicació dels polítics, no permet d’arribar al fons del problema. Per a crear una classe dirigent, cal crear un nou país. Independent, sense cap mena de dubte històric i polític.

2. D’altra banda, la possibilitat que les classes populars esdevinguin per elles mateixes una classe dirigent topa amb qüestions d’una envergadura impensable d’abordar amb fórmules de laboratori o teories llibresques. La primera qüestió és que aquestes classes populars no tenen consciència nacional pròpia i unificada per erigir-se en classe dirigent d’un país en ple trànsit de la indústria als serveis. La segona qüestió és que no disposen de sindicats o organitzacions de lluita capaces d’aglutinar el conjunt de les classes treballadores i, en conseqüència, de defensar fermament els seus interessos en temps de crisi (una fórmula capitalista esdevinguda estructural per a mantenir els guanys empresarials contra les rendes del treball). I la tercera qüestió és que no disposen d’una organització política que representi la força disruptiva d’una posició antagonista al si de les institucions enfront de la burocràcia formada en quaranta anys d’autonomisme –partits, parlament, govern– que protegeix mitjançant lleis, decrets, disposicions diverses, i personal ad hoc, els interessos establerts que, sota la simulació democràtica atorgada per Espanya, dissimulen la desigualtat, la injustícia i la vida precària de gent forçada a la mera subsistència o condemnada a una pobresa de solemnitat sempre renovada i/o augmentada.

3. Arriben, doncs, el maig d’enguany, unes eleccions que, es vulgui o no, a Catalunya sempre seran plebiscitàries entre la submissió i la independència respecte d’Espanya. I, es vulgui o no, la política institucional torna a presentar-se (mitjans de comunicació, enquestes, campanyes electorals) com a autosuficient per a arrossegar una part de la consciència més o menys viva de la ciutadania cap al terreny representatiu on semblaria que encara queden esperances de reprendre la marxa ajornada: no cal dir que els projectes en dansa per a entrar al parlament (Alhora, Aliança Catalana) contribueixen a aquest miratge, CUP inclosa; i, és clar, alimenten el possibilisme polític que legitima l’hegemonia dels partits colonitzadors de les institucions (parlament, govern, ajuntaments, diputacions).  Es pot dir, doncs, que un cop fallit el projecte de llista cívica de l’ANC, el gruix de forces polítiques (o de projectes de força política) són tots dins la cleda que separa la “realitat” de la seva “representació”. Que aquesta “realitat” no doni més de si podria explicar que la seva “representació” hagi de ser, si us plau per força, la rutinària que ja coneixem, amb promeses grupusculars d’una independència que semblaria necessitar més un miracle que una gent mobilitzada; amb renúncies hipòcrites en nom d’una eficiència pactista que deixa el govern de la Generalitat en calçotets; amb cinisme perdonavides sota l’aixopluc del germà gran de Madrid; o amb simulació de triomfs encara per amortitzar (llei d’amnistia) a fi de dissimular la inferioritat manifesta enfront d’un enemic tan insaciable com implacable. Si volem canviar aquella “realitat”, no es pot continuar simulant que fem una cosa quan n’estem fent una altra ni dissimular que ens troben nuets.

4. Sobrenedant el magma de buidor, incertesa i desordre que representen les eleccions autonòmiques en un país necessitat de fer la independència per no morir, apareix la figura de Carles Puigdemont com un rèdit encara viu de la lluita sostinguda des del fons de la nació i, alhora, com una mena de projecte de soldadura entre la “realitat” esmentada  i la seva “representació” institucional. Ara bé: la “realitat” esmentada està dividida entre uns interessos materials ben concrets (patronal, gran banca, multinacionals, monopolis espanyols…) i unes aspiracions populars no menys materials i concretes (reparació dels grans danys del 2008 ençà); i també està dividida per una idea ben concreta de la seva “representació”: per la banda patronal, en forma econòmicament pidolaire i políticament subalterna respecte d’Espanya; per la banda de les classes populars, escindida entre Catalunya i Espanya i acceptant de facto la imposició despòtica dels pressupostos de l’estat. Reunir aquesta “realitat” i la seva “representació” de trencadís amb un projecte sòlid i continu, en les condicions imposades per la subordinació a Espanya, és políticament impossible des de les institucions i fora d’elles.

5. De les divisions materials i polítiques esmentades, se’n desprèn que Puigdemont no pot ser el Bolívar de les classes populars i el Bismarck de la patronal. Si vol governar una transició obligada per la força impositiva de l’enemic, li caldrà navegar per les zones intermèdies on hi ha la collita segura de vots. Per la banda de l’extrema dependència a Espanya, ja hi ha Illa; per la banda de l’extrema independència d’Espanya, ja hi haurà les ofertes de les formacions que s’entrenen per estrenar-se a la Ciutadella. Una transició, dèiem, que, sense dissimular la “realitat”, no n’asfixiï la potència antagònica amb Espanya. Una transició que, propiciant la “representació” d’aquella “realitat”, no escanyi allò que resta de sa en les institucions, però que es projecti més enllà del mesellisme patronal i de l’il·lusionisme grupuscular (parlo sempre en termes polítics, mai d’emocions, que són personals i absolutament respectables). Una transició, en suma, renovadora, creïble i ferma en el camí de la independència. Si Puigdemont ho fia tot a les classes mitjanes que habiten aquelles zones intermèdies, a canvi del vot li reclamaran ordre i economia (allò que en diran “bé comú”), que, en les condicions actuals, només es poden garantir contra les classes populars. En cas contrari, les vel·leïtoses classes mitjanes s’apuntaran a un altre, no cal dir-ne el nom, que els doni garanties. I rere d’ella, hi desfilarà la menestralia que no es vol quedar a pa i aigua després d’assaborir les mels del poder regional…

6. La simulació polaritzadora que es dibuixa al teuler polític entre Puigdemont i Illa pot ser una nova “representació” de l’autonomia institucional que dissimuli la qüestió que hi circula per sota: la resurrecció de facto de la sociovergència. En filigrana, els socialistes necessiten tancar l’operació Sánchez fent com que Junts entra en la cleda espanyola pel pacte autonòmic. Si Puigdemont es deixa portar cap a aquesta lliça, s’enfonsarà. Però la figura redemptorista que podria tenir la temptació de representar podria convertir-lo, si no vigila, en plena campanya electoral, en un tocacampanes aliè al “bé comú”, o sigui, incapaç de fer-se càrrec de l’“administració de les coses” (allò que els cínics i mesells en diuen “governar per a tots”). Caldrà estar atents als noms dels fitxatges que vagin sortint dins els rengles de Puigdemont. Particularment, i al marge de les meves preferències, em sembla desencertat (però, probablement, obligat per les circumstàncies) deixar ERC a mercè dels seus fantasmes persecutoris i, per tant, víctima propícia del jesuïtisme que governa el PSOE-PSC; i a l’inrevés, pel que fa a ERC: acostar-se a Espanya fins a la cremació, els pot significar desaparèixer a mitjà termini. Vol dir, això, que s’hauria de cercar un compromís entre Junts i ERC en l’àmbit institucional que obligués partits i projectes menors a afegir-s’hi? No ho sé pas, però si l’ANC canvia de rumb, i posa un altre cop la gent en ordre de combat i plena autonomia política, se’n podria parlar… En tot cas, si jo fos de Junts o d’ERC, ja estaria fent un programa secret de govern, amb un compromís signat de fer president qui tingués més escons.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any