Pedro Sánchez va triar Josep Borrell per a fer de ministre d’afers exteriors d’Espanya sabent perfectament qui és. I sabent què representa políticament. No hi ha cap error o desconeixement al qual es puga atribuir a aquest nomenament. Sánchez sabia perfectament tots els defectes del seu ministre, dels quals tant se n’ha parlat aquests dies, els relacionats amb el polèmic pas per Abengoa, l’estafa de que fou objecte, la dimissió que va haver de presentar, tot. I sabia, sobretot, de la seua participació en els actes de Societat Civil Catalana i els seus lligams amb l’extrema dreta espanyolista.

L’enrenou causat pels seus posicionaments públics tan incendiaris i per la seua aparició al costat d’aquella gent no ha passat desapercebut a ningú. I si Sánchez diu que el seu primer focus d’atenció serà la situació catalana és impossible que no fos conscient del que Borrell representa ací, a l’hora de nomenar-lo. Així que no us enganyeu: Sánchez el va triar exactament per això, per a que fes declaracions com les que va fer diumenge en una televisió espanyola.

Borrell hi va dir que Catalunya està ‘al caire de l’enfrontament civil’, una frase que ha despertat una justa indignació i que no és en cap cas gratuïta. És molt indignant que un ministre del govern espanyol diga una cosa com aquesta en una entrevista. Però encara ho és més que el president del govern no li retire la confiança immediatament, el cesse o l’obligue a dimitir. I això és el que crec que és rellevant d’aquesta polèmica pseudo-televisiva. Si Sánchez no pren mesures respecte a Borrell només podem pensar que en realitat Borrell està parlant en nom de Sánchez. I això sí que és preocupant i significatiu de debò.

Perquè Catalunya no està al caire de cap enfrontament civil, això és mentida. A Catalunya ara mateix hi ha un problema de violència, això sí que és veritat. Però el problema que té el Principat respecte a la violència ve tot i sempre del mateix costat. La violència que hi ha a Catalunya és la que genera el propi estat —repressió, escorcolls, citacions judicials, presos, exiliats— i la que genera l’extrema dreta espanyolista —i ací hi trobareu, com a exemple, un bon grapat de vídeos d’agressions espanyolistes que ningú no pot contrarestar presentant-ne de semblants per l’altre costat. A Catalunya la violència la practica el nacionalisme espanyol. De manera sistemàtica. I tot el que siga intentar emmascarar això en una mena de conflicte entre iguals és mentir.

És mentir o, pitjor encara, és desitjar-ho, voler que siga aquest el punt d’arribada. Borrell en això s’apunta a la famosa tesis de Jordi Cañas sobre la creació d’un Ulster violent amb dues comunitats separades i enfrontades a mort si cal. I no se dir amb prou força com d’irresponsable i indecent és aquest comportament. Pel model falangista de societat que ens proposa —aquella desgraciada ‘dialèctica dels punys i les pistoles’. Però, sobretot, perquè és la negació de la democràcia i del joc, essencial a la democràcia, de majories i minories. Durant dècades l’independentisme ha estat minoritari i ha acceptat amb paciència que això era així. I ara que és majoritari resulta que l’espanyolisme renega de la democràcia, de comptar majories i minories, per a parlar obsessivament de violència i intentar situar el debat no en el terreny de quanta gent vota què —per això varen pegar el primer d’octubre, per evitar el recompte— sinó en el terreny de qui fa més por —i per això peguen ara, les esquadres unionistes al carrer.

Insistisc, però, en preguntar qui parla per boca de Borrell. I en afirmar que si segueix sent ministre, tot i dir bestieses d’aquest calat, hem d’entendre tots que la seua veu i el que ell diu respon finalment al projecte del president que l’ha nomenat. Així que avisats estem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb