Les xarxes socials són contradictòries, s’hi desplega el pitjor d’algunes persones i, alhora, hi pots trobar pensaments, cites, consells i moltes d’altres coses que en la vida diària se t’escapen. Fa pocs dies l’investigador Jaron Rowan, autor d’alguns treballs molt interessants sobre la cultura en els nostres temps, especialment el llibre Cultura libre de Estado (Traficantes de Sueños, 2016), que recomano, va penjar una citació d’actualitat: ‘Pot dir-se que, tot i que els nostres règims són democràtics, no se’ns governa democràticament.’

La frase és del professor francès Pierre Rosanvallon, un estudiós de la història de la democràcia i, també, de les seves perversions. Sí, perversions que, encara que s’inscriguin en un sistema formalment democràtic, traeixen l’essència de la democràcia com a model on la igualtat és una base irrenunciable per al seu desplegament. Que a Espanya no se’ns governa democràticament, encara que puguem anar a votar cada quatre anys per a les distintes administracions, no caldria justificar-ho. El mateix Rosanvallon apunta en un altre llibre (gràcies, Jaron) que a Espanya es practica una democràcia que ell anomena prudencial a partir del fet que, un cop acabat el franquisme, es restaurés la monarquia.

Òndia, la monarquia! És el primer símptoma inequívoc que una imposició com aquesta, heretada del franquisme i que ningú no pot votar ni insultar sota pena de presó, només es pot donar en una falsa democràcia. Que Pedro Sánchez, dirigent del PSOE, digués fa pocs dies que ‘los republicanos nos sentimos muy bien representados en esta monarquía parlamentaria’ no és més que una altra estultícia que corrobora que les alternatives al règim no poden trobar-se més que fora dels qui s’aprofiten de les desigualtats socials.

Que no se’ns governa democràticament també es pot constatar en les actuacions judicials. En la composició partidista dels tribunals; en les rèmores de la dictadura que perviuen; en el tracte desigual que reben uns ciutadans i uns altres (banquers i Urdangarin a un costat, per acabar aviat; els polítics i ciutadans catalans a la presó o els cantants condemnats, a l’altre). James Joyce ho va escriure al seu Ulisses: ‘Ja tenen poder aquests jutges. Cràpules esquerps amb perruques. Óssos amb la pota ferida. I que el senyor s’apiadi de la vostra ànima.’ A Espanya ja no porten perruques, o potser és que no les veiem, però ser-hi, hi són.

A les xarxes, en el seu bàndol bèstia, la presó (o la mort) és victorejada per tots aquells que no els importa viure en una democràcia ja sigui prudencial ja sigui, diria jo, fracassada. No es manifesten pels seus drets conculcats, només surten de casa seva per enaltir l’empresonament de gent pacífica o per linxar una presumpta assassina de nens. La ràbia pot més que la defensa de les seves idees, si en tenen de pròpies; prefereixen cridar en contra dels altres, dels diferents. L’Ovidi Montllor ho va dir tan bé: ‘Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense.’ És aquella gent que volen que hi hagi unes persones a la presó preventiva per sol fet d’haver portat a terme un programa polític pel qual van ser votades. O, pitjor encara, que uns altres siguin a la presó per haver pujat dalt d’un cotxe de la guàrdia civil. Ja no dic res més sobre els joves que canten, que només canten i que els volen engarjolar per les lletres d’unes cançons o d’uns piulets.

La presó injusta és la prova irrefutable que una democràcia ha fallat. I presó injusta és tota aquella que afavoreix el poder i permet que les raons d’aquest poder vagin en contra dels més dèbils, de les minories, dels altres. Vivim en una democràcia malalta: els empresonats per motius polítics de tot tipus ho demostren. I només la fúria d’alguns fanàtics pot evitar un supòsit suggestiu: que puguem invertir l’ordre dels qui són fora i dins de les presons espanyoles. Empresonar els empresonadors? Posar els inquisidors al calabós? Encarcerar els rabiosos?

I si, ben al contrari, no empresonéssim ningú per les seves idees? Vet aquí un signe de distinció democràtica que l’estat espanyol no pot lluir.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb