Empreses públiques? Som-hi, però que ho siguin de veritat!

Avui, en ple segle XXI, no té gens de sentit continuar emprant la paraula “pública” amb el mateix significat que tenia en temps passats i amb les maneres d’actuar que s’han mantingut

Pep Puig
24.09.2022 - 21:40
Actualització: 24.09.2022 - 22:29
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, viatjaren a Nova York per anunciar que el govern català crearia una empresa energètica “pública”. Però que significa al segle XXI posar el qualificatiu de “pública” a una empresa? Què vol dir la “titularitat pública” d’una empresa?

A mitjan segle passat hi va haver una tendència, entre les esquerres d’influència marxista, a defensar el model d’empreses, propietat de l’estat, que hi havia a l’URSS, a la República Popular de la Xina i a la resta de països de la seva influència. També, després de la Segona Guerra Mundial, alguns estats occidentals decidiren de “nacionalitzar” empreses energètiques. A l’estat espanyol, després del triomf de la guerra que va seguir al cop d’estat feixista, el dictador i els qui li donaven suport, crearen un reguitzell d’empreses propietat de l’estat i eufemísticament les qualificaren de “públiques”. En són una mostra aquell grup empresarial que es va anomenar Instituto Nacional de Industria (INI) i  ENASA, dues de les que van ser més emblemàtiques del franquisme. Algunes altres, en el camp de l’energia, foren ENDESA, ENHER, GESA, UNELCO i CAMPSA.

Quin significat tenia, aleshores, la paraula “pública”? Ras i curt, volia dir que l’empresa era propietat de l’administració franquista de l’estat. I era aquest aparell el que en nomenava, a dit, els consells d’administració i els directius, que solien ser fidels servidors de la dictadura.

Avui continua havent-hi empreses dites “públiques” a diversos nivells de l’administració de l’estat (sobretot municipal, però també autonòmic). Totes aquestes empreses són propietat de les administracions, que continuen nomenant-ne els consells d’administració i els directius a dit, igual com ho feia el franquisme, ara però segons els equilibris polítics existents en el municipi o en l’autonomia (el nomenament el sol fer l’alcalde de torn o el president o el conseller de torn de l’autonomia). Hi ha molts exemples d’aquesta pràctica i és molt alliçonador mirar-ne els consells d’administració. N’és un cas ben concret l’empresa TERSA, propietat de l’Ajuntament de Barcelona i de l’AMB.

Avui, en ple segle XXI, no té gens de sentit continuar emprant la paraula “pública” amb el mateix significat que tenia en temps passats i amb les maneres d’actuar que s’han mantingut. Avui encara hi ha determinats sectors de l’autonomenada “esquerra” que mitifiquen la paraula “pública” i que quan la duen a terme, en la pràctica, reprodueixen les maneres de fer del franquisme.

Amb la mort del dictador, vaig viure personalment una experiència que em va marcar profundament. Una persona d’esquerres, molt compromesa en el món sindical al centre d’Espanya, en saber que un grup de gent havíem creat una cooperativa de tècnics per desenvolupar tecnologia eòlica (era a començament dels anys vuitanta), ens va dir: “Per què creeu una cooperativa, per autoexplotar-vos? A Espanya ja hi ha una empresa ‘pública’, l’INI.” El fet és que mentre l’INI no se’n va sortir a l’hora de desenvolupar tecnologia eòlica, i va malbaratar molts recursos, amb un cost molt inferior l’empresa cooperativa es convertia en líder mundial en tecnologia eòlica.

Al món hi ha, de fa anys, més maneres de concebre les anomenades empreses “públiques”, mentre a l’estat espanyol es continua mimetitzant la manera de fer que va imposar la dictadura i que s’ha anat mantenint en els anys que han seguit a l’anomenada “transició”.

Ara cal repensar el concepte de “públic” aplicat al món empresarial. Que una empresa sigui propietat de l’administració (del nivell que sigui) no vol dir que sigui una empresa “pública”, ni que estigui al servei de la societat. Al món hi ha empreses que són propietat directament dels ciutadans, en què els ciutadans elegeixen, en eleccions directes, els consells d’administració, independentment de les eleccions que hi pugui haver per a configurar els consistoris locals o els governs supralocals. I hi ha moltes formes jurídiques que pot adoptar una empresa d’aquestes característiques: cooperativa, societat limitada, societat anònima, comunitat de béns, etc. Però perquè una empresa pugui ser considerada “pública” al servei de la societat calen dos requisits: 1) que sigui oberta a la propietat dels ciutadans que serveix; i 2) que el seu consell directiu sigui triat en eleccions directes, independentment de les eleccions que es facin per als governs municipals i autonòmics.

Si a Catalunya volem fer un país nou, hem de deixar enrere les obsoletes pràctiques del passat. I, és clar, maldar per imaginar i fer néixer noves maneres de fer la cosa pública, tot aprenent-ne de les millors experiències que hi hagi al món. Fer empreses “públiques” seguint els esquemes del passat, a banda de ser una mala iniciativa, un malbaratament, és una coartada per a posar-hi gent de la corda de qui decideix crear-la, vici endèmic a l’estat espanyol.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes