20.07.2020 - 19:50
He de confessar que escoltar el doctor Oriol Mitjà dissabte al vespre al ‘FAQS’ i el doctor Bonaventura Clotet diumenge al matí a RAC1 em va deixar molt preocupat. Ho fa prou bé, Salut? Tenia molt clar què havia dit la consellera i quines eren les seves recomanacions, així com la resposta dels barcelonins fugint en massa divendres i dissabte cap a la costa. Diumenge, el desallotjament de platges a Barcelona se’m va fer difícil d’entendre. Sembla que una bona part de la ciutadania fa cas omís del govern i els seus consells, que no prohibicions. Per què? Cansament i prou? Les crides dramàtiques de la gent del sector de la cultura, després del tancament de cinemes, teatres i de l’anul·lació de concerts, em van semblar assenyades i raonades. Com es pot prohibir d’anar al teatre, on s’han pres totes les mesures de precaució, i deixar anar la gent a la platja fins que no hi cap ni una agulla? Des que va començar aquest malson de la pandèmia, potser són els moments més confosos –i més perillosos– que hem viscut. I, mentrestant, les recomanacions del govern són poc clares i deixen entreveure un sí però no que descol·loca a la ciutadania. Amb el fantasma del confinament en el rerefons i la por al cos.
I això passa tot just ara que començàvem a reprendre el camí de la recuperació de l’activitat. I per fer créixer encara més la confusió, coneixem unes xifres poc aclaridores –i incongruents, la veritat– sobre què passa realment. Per exemple, si es miren les hospitalitzacions, són molt més altes a Madrid que a Barcelona, i d’allà ningú no en parla ni s’hi han pres mesures. Un altre misteri? De moment, aquí, els primers que pateixen la confusió són l’hostaleria i el comerç. Anul·lacions de reserves als hotels, restaurants i bars amb menys aforament i el comerç amb cita prèvia. I amb l’estat francès mirant amb lupa Catalunya, amb l’amenaça de tancar el pas fronterer una altra vegada.
Des d’aquestes píndoles he parlat a bastament de la frivolitat de les previsions en situacions com aquesta, on la variable clau és exògena i és fora del nostre abast controlar-la. D’entrada, val a dir que si la tendència continua essent la d’aquests darrers dies, ja les podem oblidar i preparar-nos per a rebre revisions pitjors. No sé què decidirà el govern finalment, però ara sí que crec que l’economia hauria de tenir un pes molt important a l’hora de prendre qualsevol mesura més dura.
El comerç, per exemple, havia anat fent en els dies de ‘normalitat’ que hem viscut fins divendres passat. Ara es torna a la cita prèvia –que ningú no segueix, per cert– i es nota menys gent al carrer i menys gent comprant. Joan Carles Calbet, president de RetailCat, em comenta que avui la incertesa torna a manar al sector. I, amb la sorpresa del que ha passat aquests darrers dies, diu que ‘anar a una botiga avui és absolutament segur, molt més que anar a la platja, per exemple’. I em fa caure en un fet que és diferent del que va passar fa uns mesos. ‘Llavors distingien entre centres comercials –on hi ha molta més aglomeració– i comerços, cosa que ara no han fet.’ I és veritat. Recordem que llavors, durant el període de les fases, es deia que el risc als centres comercials era més alt que a les botigues i ara no se n’ha dit res. Per què? Què ha canviat? Incoherència? Pressions?
Sí que veig clar que només amb les coses que han succeït de divendres ençà, l’hostaleria, els restaurants i els bars han rebut una garrotada immensa, tot just quan la població tornava a fer més vida fora de casa. Quants ho podran aguantar? Vet aquí una pregunta molt difícil de contestar ara com ara. Pel que fa al sector de l’oci i la cultura, fent potser algunes excepcions, em sembla aberrant que no es pugui anar al teatre o a concerts a l’aire lliure, on el nivell de seguretat és més que acceptable. No veig cap mena d’explicació raonable per a condemnar molta gent a situacions molt difícils de suportar.
En definitiva, som a les portes d’una situació nova, dins la novetat. Perillosa per a molts sectors i per a la feina de molta gent. Cal que l’administració fili molt prim en les seves decisions a partir d’ara. No és fàcil, en sóc conscient, trobar l’equilibri entre les necessitats sanitàries i les econòmiques, però s’ha de fer un esforç. Els ERTO han estat una solució temporal molt positiva, però a llarg termini tenen un cost per a l’estat –tots nosaltres– molt difícil de digerir.
No sé com acabarà la reunió de Brussel·les sobre el Fons de Recuperació. Quan escric aquestes línies sembla que encara es tiren els plats pel cap. Espero i desitjo que acabi positivament per a Europa, encara que alguns hauran de cedir. Si no és així, francament, ho veig una mica pelut.
