Ara mateix tinc dinou anys i em sento molt decebuda amb la societat.

Suposo que a tothom li passa en algun moment de la seva vida. Estic decebuda amb el sexe masculí, amb allò que significa ser dona i les mil i una merdes que s’han d’aguantar i reprimir dins d’una mateixa.

M’agradaria explicar la meva història amb pèls i senyals.

Quan tenia catorze anys havia quedat amb dues amigues per passar la nit a casa d’una d’elles. Vivia en un barri molt segur, però desert quan es pon el sol i encara més si és el cap de setmana. Vaig sortir dels Ferrocarrils amb moltes ganes d’arribar-hi, venia de casa els meus avis. Mentre caminava vaig notar que algú em seguia, però no hi vaig donar importància fins al cap de cinc minuts. Vaig accelerar el pas fins que aquest algú em va agafar molt fort del braç i em va empènyer contra la paret d’un carrer sense sortida. Era fosc… Jo em vaig tapar la cara amb els meus cabells, instintivament, no en volia saber res. Així i tot, la meva mà va intentar pegar-li i ell em va mossegar molt fort. No sentia res, tremolava. Em va abaixar els pantalons i em va tocar, ell també es tocava. Em va fer posar la meva mà sobre el seu penis fastigós i jo, que quasi no tenia ni idea de sexe, vaig fer el que vaig poder. Després em va agafar els cabells i va dir que la hi llepés. Jo l’únic que vaig fer va ser mossegar-la-hi (no ho he dit mai a ningú… em feia massa fàstic). Finalment, me la va intentar ficar. Em feia molt mal, quasi no entrava, però amb la força tot es pot fer.

Gràcies al meu àngel de la guarda va sonar una sirena de policia al carrer del costat i se’n va anar corrents. Jo no em podia moure. Plorava, sense poder respirar. Vaig anar corrent fins a casa de la meva amiga i vaig picar al timbre.

Mentre pujava amb l’ascensor, em vaig convèncer a mi mateixa que si no havia passat no era real. Només vaig explicar que havien intentat violar-me.

Fins a disset anys vaig estar molt bé, sense cap problema amb allò que m’havia passat. Per mi, no existia.

Fins que vaig tenir les primeres relacions sexuals. Em posava a plorar sense parar, em venien atacs d’angoixa. Tenia por del sexe. Al cap d’uns quants mesos ho vaig explicar a la meva mare i a amics i amigues. Em va costar i em vaig fer mal en explicar-ho, però ara sé que vaig fer ben fet.

M’encantaria canviar el món, m’encantaria demanar que no hi hagués maldat. Vull creure que tot això canviarà, que les dones d’arreu se sentiran segures anant soles pel carrer, que seran lliures. Vull no haver de dir a la meva amiga que m’avisi quan arribi a casa. Vull no tenir por d’explicar què em va passar. Vull denunciar-ho. Vull estimar, tenir sexe, gaudir-ne, no sentir-me bruta quan en tinc. Vull un canvi i el vull ara.

Aquest fet m’ha marcat per sempre, ho sé.

Quan he començat la carta em sentia valenta, una noia forta per a superar-ho, però m’he adonat que no vull haver-me de sentir així. Les dones no hem de ser valentes, mereixem ser lliures.

Dono les gràcies de tot cor a la gent amb qui ho he compartit i que m’ha escoltat i m’ha donat suport, i sobretot a la meva mare i a la meva àvia.

( VilaWeb ha decidit publicar aquest text respectant el desig d’anonimat de la persona que l’ha escrit . VilaWeb no publica articles anònims o amb pseudònim però considerem que aquest cas mereix un tractament específic, ateses les circumstàncies que s’hi expliquen.)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.