Un grup de murcians va participar en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics de diumenge

A principi d’aquest mes uns tres-cents catalans van anar a Múrcia per fer costat als veïns que lluiten en favor del soterrament de les vies del TGV. Després de viure la repressió del primer d’octubre, molts catalans s’han sentit interpel·lats per les grans mobilitzacions ciutadanes i la dura repressió de la policia, que a Múrcia ha arribat al punt de patrullar amb armes llargues a la rodalia d’una escola que hi ha a la vora de les obres. Com a agraïment a aquest gest, una cinquantena de murcians van participar diumenge a Barcelona en la manifestació per l’alliberament dels presos polítics. Parlem amb l’Antonio i l’Elena, que no volen donar gaires detalls personals per por de la repressió. ‘Procuro mantenir un perfil baix per por de les multes’, diu l’Elena. Tots dos són veïns de Santiago de Mayor, el barri de Múrcia que romandrà aïllat si es construeixen les vies a la superfície.

D’on ve el conflicte del soterrament de les vies del TGV?
—Elena: Les protestes comencen perquè la plataforma pel soterrament, que fa trenta anys que lluita perquè se soterrin les vies, convoca una concentració el 12 de setembre. Va ser llavors quan els veïns ens vam adonar que el TGV venia i vam afegir-nos a les protestes.

Com ho vau veure que volien fer arribar el TGV per la superfície?
—E.: Preparaven les obres per a fer el mur que separarà la ciutat, ja havien posat les bigues. Ens vam adonar que era imminent i vam tenir por. Va ser llavors que vaig decidir de baixar a la concentració. La plataforma es mobilitzava cada dimarts des de feia quatre o cinc anys, però era una cosa que em semblava que no m’afectava. Molts veïns van fer com jo i van baixar. Hem decidit de continuar cada dia fins a paralitzar l’obra.

Per què no voleu que el tren passi per la superfície?
—Antonio: És una obra que parteix la ciutat pel mig. Un 40% de la ciutat quedaria rere un mur d’uns set quilòmetres de llarg i amb només dos passos a nivell. Una passarel·la a Santiago de Mayor, que és el barri més perjudicat, i un pas soterrat a San Pío X, on no hi ha accés per a minusvàlids amb un desnivell molt important.

Manifestació en favor del soterrament del 30 de setembre (fotografia: Nesimo).

Com són les protestes?
—E.: El 2012 van començar a protestar cada dimarts, i a partir del setembre passat va ser una protesta diària. Cada nit baixem al pas a nivell i tallem el trànsit.

Ha tingut una repercussió increïble, no?
—E: Ha tingut repercussió, però fora de Múrcia. A Múrcia la gent no sap què passa, la premsa murciana explica que el soterrament es fa i això és mentida. No saben que continuem protestant ni res. El dimecres i el divendres anem fins al centre de la ciutat per a fer-nos visibles, però la gent del centre no s’hi implica gaire.

El nivell de mobilització continua tan alt com a la tardor?
—E.: Ha baixat molt. Al principi les protestes eren molt multitudinàries, però amb el canvi d’horari i el fred la gent es va quedar a casa.
—A.: També ha baixat l’afluència de gent per la repressió policíaca. Hem tingut uns cent cinquanta dispositius a les dues bandes de les vies. S’han fet molt conegudes les multes pel fet de ‘menjar pipes de manera desafiadora’ o de cridar ‘que no, que no, que no volem el mur’.
—E.: I són multes de mil euros. Acumulem més de quaranta mil euros de multes. A banda, també han detingut un veí. Tot això espanta molt la gent.

Com les pagueu, les multes, teniu caixes de solidaritat?
—A.: Es va fer una campanya de micromecenatge en què es van recaptar força diners. Però sembla que ho han aprofitat per multar-nos encara més. No podem fer res, no pots moure’t sense que et multin. És que ni tan sols cal que et demanin identificació, n’hi ha prou que un policia es fixi en el teu cotxe, t’agafi la matrícula i t’arriba una denúncia. La gent ara té por, no baixa per això.

Hi ha hagut moltes crítiques al delegat del govern espanyol.
—E.: Les declaracions que fa són de fatxenda i de provocador. És massa feridor amb nosaltres; sempre que parla sobre nosaltres fa referència a ‘les obres del soterrament’, però és mentida, no hi són. Diu que protestem perquè anem contra el soterrament, i això és el que arriba als ciutadans de Múrcia. Però no és això, nosaltres justament volem que es faci el soterrament abans no arribi el tren. No volem que arribi per la superfície, volem que primer se soterri.

—A.: La prova evident que la promesa del tren soterrat és falsa és que la via fa més de cent cinquanta anys que és provisional. La va inaugurar la reina Isabel II. Després de tantes promeses de soterrament, sembla que els fons europeus per a pagar-ho s’han esfumat. I han de portar el TGV tant sí com no, han de justificar l’arribada del corredor mediterrani. Ara fan les obres per fer-lo arribar per la superfície de pressa i corrents. És una qüestió política, no es tracta del benestar dels ciutadans.

Fotografia: cedida.

Com vau rebre els grups de catalans que es van organitzar per a anar a Múrcia a fer-vos costat?
—E.: Al principi hi havia gent a favor, però també n’hi havia que tenien por del que pogués suposar. A Múrcia opinem segons el que veiem a la tele i els diaris sobre el que passa a Catalunya. I el que diuen és que són quatre radicals amb ganes de guerra que volen trencar Espanya. Hi va haver gent que es va preocupar per la mena de gent que pogués venir, però els vam rebre amb molt d’afecte i molta gratitud. Ells des d’un principi van dir que ens volien ajudar a fer que es parlés de nosaltres. D’una altra banda, el govern i els mitjans de comunicació van començar a criminalitzar-nos i a fer una campanya bestial en contra. Vam arribar a rebre amenaces de grups neonazis i a tenir por. Sabíem que els veïns del barri no farien res, però teníem por de gent que pogués venir d’unes altres parts de Múrcia.
—A.: Això dels catalans va ser espontani. Van ser tres nanos que volien venir i ho van anunciar a Twitter. Directament això va sortir a la primera plana dels diaris regionals perquè ‘venien els independentistes i hi hauria un merder’. Però en van arribar uns tres-cents i la benvinguda que vam fer els veïns va ser encantadora. Va ser un cap de setmana realment fantàstic.

—E.: Els veïns encara ens aturen i ens diuen que, si coneixem personalment els catalans que van venir, els donem les gràcies.

Això ha canviat l’opinió que teníeu sobre l’independentisme?
—A.: En el meu cas, totalment. S’ha de dir que a mi aquest govern no em representa, fem la mateixa lluita però ells van més avançats. No volem un govern que ens oprimeixi. Ens havien explicat que era gent radical que no volia sentir-se espanyola. Però no és que vulguin no sentir-se espanyols, és que no volen que els oprimeixin i els robin. El govern destrueix la vida de famílies: les deixa al carrer, empresona gent perquè canta cançons i expressa sentiments. És llibertat d’expressió. Cada dia vaig més a favor dels catalans. De radicals n’hi ha a tot arreu, però la gran majoria vol un poble digne on viure. I això ho volem tots.

Què us va semblar la manifestació de diumenge?
—E.: La manifestació més nombrosa on jo mai havia anat a Múrcia era una de cinquanta mil persones. Quan recordo això que vaig veure a Barcelona se’m posa la pell de gallina. Quan ens acostàvem al punt d’inici ja hi havia gent per tot arreu dels carrers adjacents. La iniciativa del poble català de sortir al carrer em va encantar. A Múrcia és complex, la gent és més còmoda i costa de mobilitzar. Em va arribar al cor veure que es mobilitzava tanta gent en un ambient tan bonic, amable i festiu. Em vaig sentir com a casa, estimada.

Com us van rebre?
—A.: Nosaltres no vam identificar-nos com a murcians, senzillament portàvem la samarreta a favor del soterrament i la gent ens reconeixia.

—E.: Ens aturaven, ens deien que coneixien la nostra lluita i que estaven amb nosaltres.

—Aquí després del referèndum les àvies van esdevenir un símbol per la seva lluita. A Múrcia això també ha passat, oi?
—E.: L’edat mitjana aquí són els setanta o vuitanta anys. Els avis d’aquí també són molt reivindicatius. Dels veïns que hi són cada dia, la majoria és gent gran. Hi ha la famosa ‘àvia de les vies’, que té vuitanta-un any i és la més guerrera. Ella arriba amb la seva cadira, s’asseu davant l’excavadora i atura l’obra. Això ho ha fet més d’una vegada.

—A.: La senyora Ana Jiménez. És la més estimada aquí.

I fins quan duraran les protestes?
—E.: Doncs fins que ho aconseguim, no pensem aturar-nos. Encara que tanquin el pas a nivell o habilitin la passarel·la. Facin què facin, ens és igual, nosaltres continuarem. Això és una cursa de fons.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb