Siluetes femenina i masculina superposades
(Fotografia: Geralt/Pixabay)

Al pòdcast Mòbil, cartera, claus, que ja us recomano des d’ara, el guionista Març Llinàs reflexiona sobre el seu trànsit cap a home en petites píndoles mensuals, informals, alhora que deixa testimoni del seu canvi de veu durant el primer any de tractament amb testosterona. L’altra gràcia del format és que, als oients cisgènere, és a dir, els que ens identifiquem amb el gènere que ens van assignar en néixer, també ens permet alhora de callar i escoltar. Ho dic perquè els col·lectius històricament discriminats tenen com a mínim una cosa en comú, i si en pertanyeu a cap en algun aspecte –pel color de pell, per llengua, per orientació sexual, etcètera– la situació potser us sonarà: que algú altre, des del privilegi, vulgui parlar per valtros, decidir per valtros, dir-vos què sou, com sou o com heu de ser.

L’avantprojecte de l’anomenada “llei trans”, aprovat fa una setmana pel consell de ministres espanyol, m’hi va fer pensar, en el pòdcast de Llinàs. En concret la novetat que ja no serà obligatori hormonar-se ni que et considerin un “malalt” que pateix “disfòria” –doneu-me més cometes, si us plau– per poder tramitar el canvi de gènere als documents oficials. I m’hi va fer pensar perquè Mòbil, cartera, claus –l’essencial per a sortir de casa– parteix de l’experiència d’algú que ha estat sis anys vivint d’acord amb el seu gènere sense modificar-se el cos, cosa que em porta a entendre que, com a mínim durant aquest temps, no ha pogut formalitzar qui era sobre els papers.

No sé si és el cas, però molts trans s’hi han trobat empesos, a definir-se físicament segons els estereotips que als cis ens són més còmodes de tolerar, si no de classificar, i que són bàsicament dos: els que identifiquem com a masculins, i els que identifiquem com a femenins. Perquè és a través d’aquest “encaix” –si convé per la via hormonal i quirúrgica– que poden aspirar a una mica de pau, entenent per pau la manera més pròxima a poder fer allò que la majoria, des del privilegi de l’acceptació social, hem pogut fer tota la vida sense pensar; posem per cas, i no m’hi trenco cap banya: esperar que canti el teu nom algú que passa llista, considerar d’apuntar-te a un gimnàs com a propòsit de l’any nou, preparar el currículum per a una feina o anar a comprar-te un banyador.

El col·lectiu trans és molt divers, tant com ho és el cis, però Març Llinàs, que al seu pòdcast ja diu que només parla per ell, deixa anar reflexions que interpel·len tothom i en les dues direccions. Els trans serien trans, en una illa deserta?, es demana, i ho gira a continuació: en una illa deserta, els cis serien cis?: “Creus que hi series així, com ets, de forma innata? Creus que tot el que ets, fas i t’agrada és així perquè et surt de natural, perquè tens la necessitat de ser així?” I també es respon: “Aquesta pregunta és tan absurda com demanar-se si respectaries els stop en una illa deserta: els stop són un acord social que hem construït per mantenir l’ordre, i funcionen, eviten accidents, són molt útils, però només tenen sentit en societat. Doncs igual que tothom s’atura als stop, siguin trans o no, les normes socials al voltant d’allò corporal afecten tothom.”

Parla també Març Llinàs, i ja el deixo en pau, d’allò que (ens) és natural i allò que no, de si la faixa –el binding– que es posa per a comprimir-se els pits és gaire menys natural que uns sostenidors que fan l’efecte contrari. En aquest espai hem tractat diverses vegades la qüestió de la modificació dels cossos per a fer-los encaixar en estereotips acceptats socialment, com ara els estereotips sexistes: de la depilació integral de les dones perquè semblin xiquetes, i de biquinis infantils amb farcit perquè les xiquetes semblin dones; de la intervenció quirúrgica per a modelar-se el cos i la cara i de les pròtesis dins i fora de l’anatomia, inclosos els talons i les ungles incompatibles amb els temps i l’ergonomia que exigeix la vida productiva. I moltes ens n’hem queixat, de la pressió estètica sobre el nostre cos lligada al control del nostre comportament social, i moltes també, quan veiem una xiqueta trans que passa pel mateix embut per a ser reconeguda com a dona, ens envaeix el mateix sentiment de derrota que amb l’adolescent que afirma que si porta minixorts és per a ella, perquè li agrada a ella, i que és una tria lliure com és lliure la d’uns pantalons amplots i còmodes per part d’un galifardeu de la mateixa edat.

Això i allò em fa pensar en tots els trans que la gent de la meua generació en amunt no hem conegut mai. Servidora, pertanyent a la moderníssima i obertíssima generació X, he crescut sense saber de cap T, de cap I, i no cal dir de cap Q, entre els LGTBIQ que a l’escola, a l’institut i a la universitat devia tenir segur al meu voltant: una probabilitat científicament impossible. I perquè això pogués passar, hi havia algú a l’altra banda –com a mínim un de cada cent, segons els càlculs actuals– que estava fent un dolorosíssim esforç per encaixar-se a cops de martell en l’estretor de la norma, fent-se la vida insofrible, invisible, a canvi d’acceptació social i, en el pitjor dels casos, de protegir-se la vida. Quin mal negoci. Quin negoci més nefast no pas per als invisibilitzats, sinó per a tots com a societat.

Sort de la tecnologia i de les xarxes, acceleradors de la història, que han permès que aquest u contra cent pogués saber que no era sol ni era excepció, que ha facilitat que es trobés amb els seus iguals, que entre tots es fessin visibles i fessin pinya, que trobessin arreu del món milions de referents. De manera recíproca, els cis disposem dels mateixos mitjans per a obrir els ulls a la mateixa realitat, una realitat que ha de ser compartida i per molts anys. Gràcies a les xarxes, doncs, ja no tenim l’excusa d’un entorn limitat, ni podem continuar passant per alt el nostre privilegi: quan es tracta de millorar-nos la vida els uns als altres, i ho hem demostrat en moltes causes, tots compartim el mateix espai.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.