La nuesa encantadora d’una melodia de violí, rica en ornaments, comença un dels treballs més sorprenents i necessaris de la música d’arrel. El novè disc de Pep Gimeno ‘Botifarra’, De banda a banda del Mediterrani, és una declaració d’intencions: barreja músiques tradicionals valencianes i nord-africanes per evidenciar, gairebé d’una manera didàctica, el lligam cultural compartit entre les dues ribes de la mar.

Ha unit el violinista i cantant marroquí Ahmed Touzani, amb el cantant xativí i l’arranjador valldalbaidí Pere Ródenas. És la conseqüència d’un experiment que van fer l’octubre del 2012 a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria), encalçats pel periodista de VilaWeb i agitador cultural Pep Albinyana. El resultat d’aquell concert va ser molt reeixit i, un any més tard, el van repetir a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, durant les festes de la Mercè.

Sis anys després del primer concert, ens citem amb ells entre pastes delicioses i el tradicional té marroquí. Són molt amics, xarren pels colzes. Podrien estar tres hores asseguts parlant de música o de les feines del camp. Amb tot això, fem una conversa amena i divertida a casa de l’amfitrió, Ahmed Touzani, que va deixar el Tànger natal per canviar d’aires i cercar un nou futur que l’ha dut a ser llaurador al Genovés, a la Costera.

—Acabeu d’enregistrar el disc però porteu uns quants anys junts.
—Pep Gimeno [P. G.]: La veritat és que conèixer-nos ha estat i és una experiència molt bonica i enriquidora per a nosaltres. Hem passat moltes coses junts, encara riem recordant una de les primeres anècdotes que vam passar junts. Vam anar a Almenara (Plana Baixa) i jo contava un trellat, el de la parella de la Guàrdia Civil, que és graciós, i tota la gent reia sense parar, i nosaltres allí dalt de l’escenari un pèl sorpresos… És graciós, sí, però tant? I és que la parella de la Guàrdia Civil la teníem al darrere i també reien.

—Com us vau conèixer?
—P. G.: Va ser un amor a primera vista, ens vam enamorar. La primavera de l’any 2008, jo treballava en la brigada i anàvem a esmorzar al mercat, que és on van tots els llauradors, i Ramon Camarroja ‘Raiero’ em diu un dia: ‘Pep, conec un xic que li diuen Ahmed que està desesperat per conèixer-te, viu al Genovés i toca la guitarra.’ I jo dic: ‘La guitarra, un àrab?’ Ara sé que a Ahmed, normalment, no li apanya anar al bar, però va vindre i va fer una coca-cola. Em va dir que m’havia vist cantar moltes vegades en la dansà del Genovés. Em va explicar que tocava el llaüt àrab, que tocava el violí i que cantava, que estava en un grup a Tànger. De manera que vam quedar un altre dia a la caseta, que allí es couen moltes coses. I em ve en una bicicleta amb un casc d’obrer i amb el pernil penjant, l’instrument. Quan el vaig sentir, què fort…! Em va contar que no tenia faena i que se n’havia vingut sense la família, que tenia els tres xiquets i la dona al Marroc. Li vaig dir que m’agradava molt com tocava i cantava, a banda que era un artista de bandera, però el que més em va impactar és que em va dir que quan m’escolta cantar sent cantar el seu poble.

Fotografia: Juanjo Company

Passa igual quan el sentiu cantar a ell?
—P. G.: Sí. Jo igual. No havia sentit cantar en àrab en directe gairebé mai fins que vaig conèixer Ahmed. Vaig fer el soldat a Ceuta durant deu o dotze mesos i, al barri del Príncipe, a Hadui, coneixia Hamiro que vivia allí i tocava la xirimia i jo li preguntava coses, però poca cosa. Ara bé, quan estaven en el ramadà, el muetzí cantava al minaret i jo no sentia el muetzí, jo sentia el Tio Batiste cantar. Fan els mateixos girs, és que és igual. Jo sempre ho deia: ‘Cague en l’hòstia, si canta el Tio Batiste un cant de batre!’ Comencen a l’oració i quan canten… I allí va començar tot.

Ahmed, quan vau descobrir Pep?
—Ahmed Touzani [A. T.]: La primera vegada va ser ací al Genovés, ara fa quinze anys, a les danses. Vaig tenir moltes ganes de tocar amb ell i vaig agafar el violí. Vaig eixir corrents per a tocar amb ell, però com no el coneixia bé, no m’hi vaig atrevir. Tenia moltes ganes de fer-ho perquè jo veia la rondalla on tocaven la bandúrria, els llaüts i tot… I dic: Això… per a mi és fàcil.’ No sé com explicar-ho, tenia moltes ganes de tocar amb Pep. Veia que les cançons eren com les nostres, la melodia és a prop de nosaltres, m’hi sentia identificat.

Ahmed, per què vau venir ací a treballar?
—A. T.: Perquè estava cansat de treballar de músic al Marroc. Sempre treballàvem de nit i em passava el dia dormint i descansant, no l’aprofitava. Fa vint-i-cinc anys que treballe en la música. I un dia vaig pensar de treballar a Espanya, anar a treballar i tornar, però al final no vaig tornar. Volia buscar una altra faena, al bancal o a l’hotel, el que fóra per canviar el meu futur.

Quan vau començar a fer de músic?
— A. T.: De menut amb un llaüt xicotet que em vaig arreglar jo, tres cordes, una canyeta i una espècie de pot. Un poc més major em vaig comprar el que tinc ara i després vaig entrar al conservatori per estudiar tres anys de música. Al final, quan en sabia un poquet més, em vaig ajuntar amb una colla de músics, vaig aprendre d’ells i, quan vaig aprendre bé la música, em vaig posar a treballar. Se’n podia viure, d’això, però era molt cansat. Fèiem balls per als estrangers dels hotels, la gent sopava i nosaltres amenitzàvem la vetllada. Ho fèiem vestits, cada dia tocàvem un repertori fix i algunes coses més. Fèiem música àrab i també trossets de flamenc per a mesclar, música andalusina. Com per exemple ‘La Tarara’. Feia de tot, també vaig tocar amb un altre grup que interpretaven música gnawa.

—P. G.: Quan vam anar a tocar junts a Tanger vam veure com treballaven els músics d’allí a l’hotel on dormíem, no paraven de tocar música andalusina a la nit.

Fotografia: Juanjo Company

—Vau venir directament al Genovés. Com va ser la rebuda?
—A. T.: El primer lloc on vaig anar va ser a Barcelona, després a Guadalajara, on em vaig quedar uns pocs dies i, al final, vaig vindre ací perquè tenia un amic de Tànger, que va dir que vinguera i que m’ajudaria a buscar faena. I vaig trobar la faena al bancal, cultivant alls, al cap de tres mesos d’estar ací amb Rafel ‘Pelegero’, el del bigot. Ells són allers com Ramon Camarroja. Vaig començar a treballar a l’horta. De seguida em vaig integrar, com la meua família, la xica i els dos xicons. El meu xicon parla com si fora del Genovés, parla el valencià millor que vosaltres [tothom riu]. La menuda va nàixer ací i diu que és d’ací. De manera que ens quedarem ací.

—P. G.: Això és de veres, la gent el vol a morir, i mira que són rars, ací. On parles d’ell estan tots que no caguen. Batiste, un amic meu d’ací, el vol a rabiar. En el poble el volen molt.

—A. T.: És de veres que em volen molt i jo també els respecte molt.

—En el primer viatge vau tenir l’oportunitat d’escoltar l’Orquestra Àrab de Barcelona?
— A. T.: Sí, el cantant, Ayoub Bout, és de Tanger i amic meu. A Catalunya em van oferir feina de músic en una sala de festes de Mataró (Maresme) i he fet alguna actuació amb els tres cosins que tinc allí, alguna festa àrab, algun casament… Però jo volia rodar, no volia treballar de músic com feia al Marroc. Ací és més tranquil. Al Marroc tocàvem fins a les cinc de la matinada i començàvem a les dotze de la nit. De dia estava mort.

El disc De banda a banda del Mediterrani comença amb un cant de batre sorprenent.
—P. G.: Una persona, que no és entesa, em va dir que hem sigut molt atrevits de començar amb un cant de batre. És un piscolabis, Ahmed i jo cantem amb la llengua mare de cadascú.

—Pere Ródenas [P. R.]: El millor és començar amb el que serà la base del treball discogràfic, el violí i les dos veus, sense això no s’entén.

—A més, a Pep li agraden molt els cants de batre.
—P. G.: És clar, el cant de batre és el cant més antic que tenim i és d’ells, és descarat. Encara recorde la cara que feia Ahmed quan va escoltar els meus discos. Estava fascinat, com jo d’ell. Jo li he cantat molts batres i veiem quins s’acoblaven més. Fins ara hem fet un batre de la Tia Leonor del Genovés, un del Tio Adrià, el que em va passar Isabel de Xàbia, el que vaig cantar al Saló de Cent de Barcelona, que després em van dir que era un cant jueu. Però és que Ahmed canta i et convida a cantar, és que canta el mateix que tu, i això que són molt poques notes. Et convida a cantar, i és que estaríem tota la nit cantant entre nosaltres. A més, té una particularitat, que és un cabronàs, és que cada vegada en canta una, no hi ha cap dia que en cante una d’igual, mira si… I dic: ‘La que canta Ahmed… no la coneixia.’ És igual que els nostres cants de batre. Cada concert és diferent. A més, quan està inspirat i no està cansat, perquè la feina d’ell és molt pesada, el veus que s’ho passa bé i trau unes coses i una cosa en la gola que jo dic, com pot ser? És molt fort.

—P. R.: Si els agarres inspirats poden estar deu o vint minuts fent el cant de batre, van contestant-se l’un a l’altre. S’ho passen molt bé.

—El més fort és que Ahmed entén què diu Pep però Pep no sap què diu Ahmed.
—P. G: [Riu.] Exacte. Vés a saber que diu. És molt bonic. Tu saps que una vegada em diu Miquel Gil que li havien telefonat de l’Orquestra Àrab de Barcelona per demanar-li un cantat valencià. I Miquel li va dir: ‘Vols un moro de veres? Però un moro d’ací, valencià…?’ I el de l’Orquestra Àrab diu: ‘Això com pot ser?’ I va dir: ‘Cridaré el Botifarra i veuràs.’ Em pose a cantar i aquell estava entusiasmat. És que cantem el mateix.

—P. R.: És clar, quan ells escolten algú que canta eixa classe de música que ve de l’arrel de la música àrab al·lucinen, perquè no ens coneixen, tampoc.

El 90% del repertori del disc són temes que no havíeu enregistrat mai.  Inclou molta música valenciana, que sota títols valencians conté cançons populars del Marroc: El Copeo d’Ontinyent, el romanç Gerineldo, L’U de Biar o la famosa Tarara, entre més. Per què heu seleccionat aquestes cançons?
—P. G.: Hem triat les que ens eixien al natural. Jo li cantava les que se m’ocorrien i ell veia quines li venien bé i les anàvem entomant. En el procés se n’han quedat moltes fora perquè l’afinitat… Algunes no ens acabaven de xocar. No s’havia de forçar, havia de nàixer i que fluïra.

—P. R.: Bàsicament hi ha cançons de treball i cançons de festa. Totes les cançons del nostre repertori estan emparellades amb les d’Ahmed. El primer cant de batre lliga amb un cant de plegar olives que canta Ahmed. La xitxarra és una cançó d’ell que parla de l’estima a la mare, al pare, de l’estima en general. L’U de Biar parla de gelosia entre la gent i de gent que es donen la culpa entre ells. El Cant de batre del Genovés lliga amb Kaftnek, una cançó d’amor que parla d’un vestit de dona, estil bata. El Cant de batre de Roglà i Corberà enllaça amb Meknes, Ahmed conta un romanç d’un home major que és al mercat per avisar la gent perquè no els enganyen a l’hora de comprar i vendre, i Pep en canta un altre, com també passa a Gerineldo, que són dos romanços enllaçats. La resta són cançons festives de casaments i celebracions, com la Tarara que ells canten en castellà. Això de la Tarara és curiós, la canten a tot arreu, l’arrel és sefardita perquè en la sinagoga es cantava eixa melodia.

Fotografia: Juanjo Company

Les lletres són tradicionals d’ací i d’allà, però hi ha referències als moviments migratoris.
—P. G.: Vam demanar al lletrista Joanjo Moixino unes coples per a La Jota de les Ventes. Perquè la qüestió de la immigració era important.

—P. R.: He de dir una cosa. La intenció primera del disc, que no vam arribar-hi per temps, era traduir les lletres d’Ahmed al valencià, però quan vam parlar amb el lingüista, Paco Codino, ens va dir que l’àrab del disc no era estàndard. I no ho vam fer perquè no hi havia temps: ho havíem de portar a impremta.

—P. G.: Paco ens va dir que a Tànger parlen d’una manera i al sud d’una altra. És com el català, el valencià i el mallorquí. És el mateix, però té variants. Per exemple, Paco em va dir una traducció del títol del disc i Ahmed una altra, que és la que s’ha quedat a la portada. Quan Ahmed veia les traduccions a l’àrab estàndard de les lletres ens deia que no era ben escrit i faltaven deu dies per a lliurar-ho…

—P. R.: Finalment, Ahmed em va enviar les lletres quatre dies abans i, sense entendre el que sonava, m’escoltava les cançons i separava les frases, llavors li ho enviava i em deia si estava ben fet o no.

El disc serveix per a reivindicar els llaços culturals comuns i fer visible la integració.
—P. G.: Jo estic convençut del disc des del primer moment perquè el fem amb una persona com ell, que, a banda de bon músic, es pot presentar a tot arreu. Tinc molta il·lusió, a mi m’ha agradat tota la vida la cultura musulmana. Quan era xicotet, la meua avia tenia una ràdio grossa que sonava mentre jo jugava a submarins i, de tant en tant, els sentia cantar i em fascinava. És que m’atrau la cultura musulmana, perquè trobe que hi tenim molts lligams. La primera cosa que faig als concerts és dir: ‘Ahmed, com es diu “aigua” en àrab?’ I Ahmed diu… ‘Ma.’ ‘És que ací els xiquets menuts diuen ma quan volen aigua.’ ‘Com es diu saragüell?’ ‘Saragüell.’ ‘Com es diu albercoc?’ ‘Albercoc.’ ‘Com es diu la carn?’ ‘Xitxí…’ ‘Ho diuen igual que ací, quan els xiquets demanen carn.’ Doncs què vols més? Aleshores, ho fem, perquè la gent se n’adone. Ja no sols això: ‘gesmil’, ‘séquia’, ‘barraca’… Si tenim més de quatre mil paraules d’ells… Jo pretenc això. Ja no sols es tracta de mostrar la nostra parla, que és com la d’ells, sinó dels lligams que tenim, els costums, les maneres de treballar. Jo recorde un dia que va eixir un reportatge a Canal 9, de l’expulsió dels moriscos, que explicava que la manera de regar era igual que la de nosaltres. És una il·lusió enorme. A més, és un disc que m’encanta, perquè ens ha costat de fer perquè sempre tenim molta faena i no teníem temps per a enregistrar.

—P. R.: És música àrab i valenciana, que al final és el molt pareguda, les arrels són les mateixes. El projecte és compartit al 50%, no es destaca cap dels dos, tots dos canten, tots dos són imprescindibles.

—A. T.: Pere ha fet uns arranjaments preciosos. M’emocionen. M’agrada molt, també als meus amics marroquins. N’hi ha un, que també toca el violí, que m’ha dit que està molt bé i que continue amb el grup. I que li donara l’enhorabona a Pere pels arranjaments.

Pere, com ho heu fet per barrejar la lògica musical de la cultura d’Ahmed i la nostra?
—P. R.: Ha sigut un procés llarg i complicat. Hi ha diferències entre les dues músiques, però hi ha més coses que uneixen que no que separen. Al final, nosaltres hem adoptat un sistema musical on el baix, la guitarra, la dolçaina toquen com ho fem ací amb naturalitat, i això és tancat. Però havent introduït dos instruments clau per a mi, que són el violí i l’ud (llaüt àrab), fas una base occidental amb aquests dos instrumentals i les dues veus que son ben àrabs i sonen amb naturalitat, tant Ahmed com Botifarra.

—P. G.: Perdona que et talle el discurs. Jo sempre li he dit: ‘Ahmed, no vull que cantes com jo, eh?’ Li ho he prohibit, i això que jo no he prohibit mai res a ningú. Quan canta la Malaguenya, la canta que se t’aborrona la pell, és que és espectacular, és molt fort.

Pere, els arranjaments simulen molt bé la manera de fer música d’Ahmed. Ara pense en els ornaments vocals o instrumentals, les melodies que fa la dolçaina, les percussions que acompanyen Ahmed, quan canta.
—P. R.: El més important de tot el procés han sigut els dos anys que, per whatsapp, ens enviàvem cançons per poder-me documentar. He escoltat deu versions de ‘Ya Rayah’, deu del copeo, de música andalusina, he escoltat folklore marroquí, per veure-hi més enllà, música culta, que diguem. No volia fer el disc a cegues, de dir: ‘Pots fer fusió i passar de la melodia que fa ell i fer-lo estàndard, fer un arranjament i que canten damunt.’ Però en aquest cas no, tot és cuidat al mil·límetre perquè sone occidental, perquè algú d’ací se’l pose i no li sone estrany i perquè algú d’allí se’l pose i no li sone estrany, que és la cosa més difícil. Als àrabs que l’han escoltat els ha agradat i als d’ací també.

Però els àrabs juguen amb avantatge perquè el bombardament de música occidental ja fa dècades que va molt fort. Nosaltres som etnocentristes i, sovint, la música d’ells ens és molt desconeguda.
—P. R.: Sí. De totes maneres el nostre folklore també és desconegut per a la massa d’allí. Igual que ací la nostra música no és de masses, la del Marroc tampoc ho és a tot el país. Vull dir que en el concert de Tànger teníem un púbic de dues-centes persones. No fem el mateix que el famós Rachid Taha, que fa música europea. He escoltat tots els seus discos i se’n va cap al pop francès i la música d’Algèria més occidental. Ell sí que és un músic de masses i té moltes influències europees. Ara, tampoc no he agafat cap tractat per fer-ne els arranjaments; no sóc tan docte. Seria una feina unir els llenguatges musicals de les dues ribes. En la música popular crec que no cal. He captat l’essència, perquè s’ha de fer música per a la gent. Quan fas un disc molt culte l’escoltaran els quatre que consumeixen música culta. Nosaltres fem música popular, igual que Ahmed. La música del disc és música del poble i si passes de frenada pots fer un disc estratosfèric i els crítics de Músiques del Món et posaran pels núvols, però el disc no el comprarà ningú. Al final fas música perquè la gent en gaudisca, és una visió molt personal, però sempre he treballat igual. La màxima satisfacció que en queda és que ens agrada a tots tres.

Ahmed Touzani quan feia de músic al Marroc

Ahmed, respecte d’això, quina sensació vau tenir quan sentíreu els arranjaments de Pere?
—A. T.: Són bonics, em va agradar la manera de treballar de Pere, és meravellós. M’hi em sent molt còmode i tranquil. Tota la melodia. Ara pense en el romanç Gerniledo, els canvis de ritme per a mi i per a Pep. M’ha fet una melodia meravellosa.

—P. R.: És que quan hi ha un canvi de vocalista hi ha un canvi subtil de ritme en la base. Canvia el registre, que és el que a ell el fa estar còmode.

Quin futur espera a aquest projecte?
—P. R.: Intentarem, tant com siga possible, portar-lo en directe en el format de la presentació, que seria el millor. Si no, farem una reducció de vuit músics, per exemple. La pretensió és mirar de fer-lo rodar pel Marroc. És un projecte llarg. De moment no pensem en un segon disc, però qui sap… Ara han passat cinc anys des que vam enregistrar Botifarra a Banda. Podríem fer un altre disc, però com que l’espectacle funciona bé i roda, doncs farem igual amb De banda a banda de la Mediterrània.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb