Devia tenir set anys quan una mestra malhumorada, en una d’aquelles hores mortes de la tarda escolar, ens va dir que féssim un dibuix lliure. En dèiem així, dibuix lliure, perquè no havia de respondre a cap temàtica prefixada. En aquell full en blanc podia passar tot. Quan s’anunciava –tatxam–: ara toca dibuix lliure, se’ns retornava el poder de fer les nostres petites representacions. I apareixia un entusiasme nerviós i una mica de suor entre els ditets per allò que podíem arribar a tenir entre les mans. Una espècie de bola creativa que havíem de saber tractar, per fer-la sortir de la millor manera possible. Un d’aquells dies vaig dibuixar un ramat d’ovelles amb un pastor assegut en una roca a l’extrem del quadre. El pastor era dibuixat de perfil, tot esperant pacientment que les ovelles deixessin d’endrapar herba. Menjava un entrepà de truita mentre escoltava alguna cançó d’un vell transistor que vaig dibuixar al seu costat, rectangular i amb una antena. Aquell dibuix lliure va sorprendre la mestra malhumorada, que ens va dir que “gràcies a Déu” del ramat d’ovelles, perquè ja estava farta de casetes amb teulada roja, un arbre i un sol groc al capdamunt. Va riure per sota el nas veient que les ovelles blanques i arrissades havien cobrat vida en aquella cartolina i que fins i tot hi havia la presència borrosa d’una truita groga dins les llesques de pa del senyor pastor. Aquella criatura asseguda a la seva cadireta i abalançada damunt el paper, amb el cap abocat a la taula, concentradament, creant una escena tan improbable com aquella, amb tots els colors que tenia a l’abast, no era res més que una xiqueta reconeixent-se en un imaginari proper. Un univers propi que encara no havia estat envaït per cap referència sobre la dignitat. Sí, sí, sobre la cosa digna de ser representada i la que no cal. Aquells eren els anys en què el nostre entorn més immediat era pràcticament tot allò que coneixíem del món, i ens semblava important, no per res, sinó perquè era nostre.

Si vaig pintar un ramat d’ovelles a set anys, segurament era perquè per aquells ulls infantils era objectivament sorprenent de veure aquella massa d’éssers peluts corrinyant descontroladament a cop d’esquella per la quadrícula d’asfalt del poble. Els ramats van anar desapareixent dels nuclis urbans, i només podíem trobar-ne molt de tant en tant, i de sorpresa, pels camps, acompanyats d’una figura humana que anava fent crits estranys per fer-les avançar o reconduir-les a la drecera. Recordo el desconcert que em causava aquella comunicació a còpia de crits aguts, amb entonacions i duracions sobtades. Segurament eren, i encara són, uns codis que es transmetien per herència, de boca a orella, i que tenien una certa connexió amb un territori determinat, on s’havien establert i perpetuat. No devien ser les mateixes als Pirineus que als Ports. Avui que parlo de sabers proscrits, em vénen al cap els crits d’aquests pastors que no han pogut ser registrats ni representats en cap dibuix d’escola. N’hi ha que encara es mantenen perfectament vigents, gràcies a l’ús quotidià, com el multifuncional “xeic!” de les Terres de l’Ebre –i totes les variants: “ic”, “iec”, “xec”–, però n’hi ha de més específics o locals, a punt de desaparèixer definitivament.

Aquests dies hem descobert que, entre les masades que van ser l’origen del meu poble, al Montsià, hi havia un crit característic que feien servir per comunicar-se entre cases quan encara no hi havia mòbils ni telèfons fixos. De fet, se’n tenen registres des de principi del segle XIX tot i que segurament devia ser més antic. El masover cridava “rijijiu!” per avisar els veïns que havia arribat a la llar o al tros. El “rijijiu” era una manera de dir a la gent de la vora, moltes vegades separats fins i tot per quilòmetres, que estaven preparats per a trobar-se, per a compartir àpat o per a fer un intercanvi de verdures de l’hort. Una manera de relacionar-se sintètica, un avís, un toc per a dir: hi sóc, i tu, a l’altra banda, em sents. Encara hi ha dones grans al poble que han practicat el “rijijiu” i el saben entonar amb aquella cantarella joiosa característica, amb les mans a banda i banda de la boca per enfocar bé el so cap enfora.

La gràcia dels crits, com passa amb la llengua, és que traspassa fronteres administratives i va escampant-se allà on s’ha trepitjat sendera. La transhumància, tan habitual a la zona dels Ports, amb tots aquests ramats travessant pobles i camps a la recerca d’un clima favorable, segurament era el mitjà de transport. Els pastors anaven compartint crits, i per còpies o apropiacions, aquests codis anaven viatjant en l’espai i perpetuant-se en territoris prou allunyats geogràficament. La ruta del Llosar, un camí transhumant que uneix les serres del Maestrat amb el Baix Maestrat i el Montsià, era una d’aquestes autopistes que connectaven el llenguatge dels crits perquè cada any els pastors conduïen el bestiar cap a la muntanya, i a l’inrevés, per les mateixes dreceres. I s’anaven trobant en alguns indrets, en les seues àrees de servei improvisades, per fer la becaina o compartir la previsió del temps.

Encara tenim les nostres identitats primitives una mica extraviades, suspeses en aquestes dreceres que travessen muntanyes. Decidir què mereix ser explicat i què no és un joc de forces estrany, ple de monstres i interferències. Una batalla inacabada entre l’autoestima i la responsabilitat. Ja sabem que hi ha un dèficit en les nostres representacions locals i tenim un seguit de sabers proscrits. Per ancestrals, per pobres, per primitius, per poc importants. És hora de recuperar la nostra innocència infantil, pensar en aquelles làmines on encara podíem representar qui érem.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.