Els rics també violen

  • Aquella seguretat amb què hem educat els hòmens que a ells sí que se’ls creuran, i que barrejada amb molts de dinerets dóna com a resultat la història universal de la impunitat

Marta Rojals
23.01.2023 - 21:40
Actualització: 24.01.2023 - 14:16
VilaWeb
Fotografia: Couleur / Pixabay.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Un ciutadà brasiler entra a la presó acusat de violar una catalana”: que li tallin els ous!, aneu obrint fronteres!, expulsió immediata!, casa nostra no és casa vostra!, si arriba a ser la meua filla és a mi a qui tanquen! “El futbolista Dani Alves entra a la presó acusat de violar una jove en una discoteca”: ep, parlem-ne; on és la presumpció d’innocència?, ara sou tots jutges?; ui, aquí hi ha coses que no em quadren; i si al final surt que és innocent, qui li pagarà tot el mal que li han fet?

Les reaccions al primer titular, que és inventat, són imaginades i basades en fets reals; el contrast amb les segones, que són de veritat, era només per il·lustrar que un bon compte corrent fa miracles. No només per a un mateix, òbviament, sinó de cara a l’opinió pública. Si jutgem pel tractament dels mitjans i les opinions a les xarxes, el cas Alves ha deixat tothom parat. Com que ja se n’ha parlat molt, em centraré en una mostra d’aquesta perplexitat col·lectiva que explica moltes coses, la de la sorpresa que un senyor que pot tindre tot allò que vulgui s’hagi de veure d’aquesta manera. Quina necessitat en tenia?, es demanaven tot de Sherlock Holmes, “Amb la dona que té, de debò us penseu que li cal anar violant pels llocs?”; “Si vivint a Mèxic té accés més fàcil a dones!”; “Amb la pasta que té es pot pagar una professional, si ho ha fet és només per morbositat”. Les cursives són meues perquè ens fixem en l’essencial: té, té, té, no necessita, no li cal.

I com ens il·luminen aquests subjectes sobre la cultura de la violació! Si fossin una paròdia els podríem donar les gràcies. Però per desgràcia encara hi ha massa gent que considera les violacions com la conseqüència d’una necessitat fisiològica com la fam de menjar o les ganes de cagar. Pel que fa al cas, la teoria és que algú que pot beneficiar-se d’una dona que no el desitja a cop de cartera, com qui va al restaurant, no pot ser tan rata de beneficiar-se’n de franc, com no tenen més remei la resta de mortals. Segons aquesta filosofia, les dones són forats intercanviables, total, només es tracta de sucar el melindro, així que què et costa de fer-ho bé, campió, màquina, tu que pots. I a vegades gairebé et sembla que són a punt de rascar bola –“ell que podria”–, perquè justament un violador no viola perquè “li cal”, viola perquè pot.

En una docusèrie sobre delinqüents de pa sucat amb oli, un investigador explicava que als hòmens que s’enriquien ràpidament se’ls clissava d’una hora lluny pel seu afany d’ostentació. Amb el diner sobtat va un lot de tres que ja és un patró: cotxes, drogues i dones. La canalla està tipa de processar el model entre films de mafiosos, sèries de guionistes onanistes i vídeos musicals d’enxandallats amb collarets d’or que reflecteixen l’imaginari del desig testosterònic en forma de possessió: les dones són una peça més de la col·lecció, un complement del cotxe, un trofeu per a brandar davant dels compares que els han d’envejar. D’aquí que la fraternitat trobi la mar de normal l’extrapolació: si pots tindre un Maserati, no tens cap necessitat de robar-ne cap; igualment, si pots tindre una dona, o dues, o més, per què hauries d’anar violant per aquestes discoteques de Déu?

Ho expliquen els cronistes de successos: quan el van detindre, l’estrella del futbol no era conscient que hagués fet res mal fet, fins al punt que no s’havia buscat cap advocat especial, que es pensava que tot aquell desplegament devia ser una broma. La persistència de la realitat el va portar a provar tres versions diferents com en un concurs, amb aquella seguretat amb què hem educat els hòmens que a ells sí que se’ls creuran, i que barrejada amb molts de dinerets dóna com a resultat la història universal de la impunitat. En canvi, quant costa la credibilitat d’una dona, mentre se la ven com un ésser voluble i interessat que es vol aprofitar dels pobres rics que se n’han aprofitat? De moment, la denunciant ha decidit de pagar aquest cost amb la renúncia al dret de ser indemnitzada, fins aquí l’hem fet arribar.

Malgrat els vídeos, els testimonis, els indicis, les proves, es veu que el futbolista va declarar amb una suficiència que va cridar l’atenció dels presents, “creient-se potser que no serà investigat, que serà protegit i encobert”, com ens traslladava un dels periodistes especialitzats: “Potser ens hem de preguntar què passava abans.” Ara us escolto, professionals de la informació: que el sensacionalisme no us distregui de la qüestió important, expliqueu-nos com se’n surten tradicionalment els privilegiats perquè aquest cas sigui tan excepcional. Futbolistes, polítics, cantants d’òpera, empresaris que amb la xequera poden trencar totes les baules de la cadena, de les més fortes a les més febles, i de com continuem posant l’accent només en les últimes per pura misogínia reverencial.

Diuen que aquest cas pot ser paradigmàtic respecte del funcionament dels protocols, que el comportament de la presumpta víctima ha estat exemplar i que per tot plegat podria ser un punt d’inflexió que hauria d’encoratjar les violades futures a denunciar. Doncs ja cal que sapiguem explicar-ho bé, perquè una dona en aquesta situació no es troba mai amb un acompanyament tan ideal, tan de ciutat capital, de poder passar d’uns braços protectors a uns altres fins a la declaració i més enllà. Cal que ho deixem prou clar pensant en les que s’hi han trobat sense la mateixa sort –abans dels protocols, abans de les mosses de les UCAS, abans dels jutges i fiscals formats–, perquè no s’hagin de sentir (més) culpables per no haver estat unes víctimes perfectes a qui els mitjans poden elogiar. Expliquem també que no ser coherents amb el relat, no guardar la roba, no tenir la força de tornar-se a obrir per fer-se explorar també és part de la casuística del trauma, i que les manifestacions d’aquesta ferida que no es veu avui ja es consideren una prova vàlida.

Però sobretot aprofitem-ho per fer entendre d’una vegada que violar no és per al violador sinó una qüestió de poder, de poder-ho fer –per la força, per l’oportunitat, per la sensació d’impunitat–, i que aquest poder, mentre se’l deixa fer, és més transversal que el nombre de dígits al compte corrent. Que tota la informació vagi encaminada al mateix objectiu: que la por canviï de bàndol, i això només es pot aconseguir amb l’exemple, amb molts exemples com aquest; perquè tant el violador amb milions com el mort de gana esdevinguin iguals en la por, és a dir, sabent que hauran de passar pel mateix adreçador.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes