La gestació de la revista

En aquest context històric de la Transició es gestionen els orígens de la revista ‘(ciència)’. Com en totes les activitats humanes al darrera hi ha unes persones. En el rerefons de ‘(ciència)’ hi ha el grup d’amics de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears, la necessitat de disposar d’un vehicle de difusió dels documents generats, de comunicar-se amb la societat, un desig de buscar sinèrgies amb altres grups d’activitats complementàries, unes ganes de jugar un paper en el canvi democràtic que es produïa en el país, un creure en la ciència com motor de la societat i sobretot molta il·lusió posada en la construcció de la societat futura.

La idea d’un mitjà de comunicació científic planava sobre uns quants, entre ells el biòleg i periodista Joan Senent-Josa, un dels membres més actius de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears, que anava donant voltes a la idea des de feia temps. Va coincidir que en un sopar al pis del carrer Telègraf de Barcelona on vivíem Ricard Molas (que en aquella època tenia una empresa de disseny i comunicació amb Martí Metge) i jo, en el que entre d’altres hi havia també Joan Senent-Josa i la seva parella Caterina Lloret, professora de l’Escola Normal, parlàvem de la necessitat d’una via adient de comunicació científica. En un moment donat Ricard, que coneixia les activitats de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears però no en formava part, ens diu: «I doncs, si no existeix feu-la vosaltres aquesta revista!». Ens va deixar tallats, callats uns segons, i acte seguit ens arrancàrem a parlar de la dificultat que tenia per nosaltres fer una revista sense saber res de res del món de les publicacions i encara menys de les de divulgació científica. Després d’una estona d’anar parlant en Ricard ens diu: «Si no us atreviu digueu-me com la voleu i us la faré jo!». I d’aquesta manera, el sopar va esdevenir el punt de partida de la segona etapa de la revista ‘(ciència)’.

Per a fer realitat la revista calien algunes coses: I) comprometre en el projecte el món científic; II) demostrar una continuïtat amb la revista ‘Ciència’ de l’època de la República; III) el suport institucional d’unes institucions democràtiques que estaven en els inicis; IV) recursos econòmics; V) un suport del món intel·lectual progressista; i, sobretot, VI) molta il·lusió i voluntat de fer-ho.

Un incipient consell de redacció va començar a reunir-se per dissenyar el contingut de la revista, per fer propostes de col·laboradors i de números dedicats a temes específics. En formàvem part membres de la Comissió d’Investigació del Col·legi (les biòlogues Montserrat Vallmitjana i Montserrat Ponsà, el farmacòleg Eduard Rodríguez-Farre), així com altres joves científics (el geòleg Francesc Calvet, el metge Adolf Tobeña i els oncòlegs Francesc Xavier Bosch i Pau Viladiu). Poc després es va incorporar al comitè de redacció Antoni Roca (Roca, 2011), físic de formació i historiador de la ciència. Teníem corresponsals a l’estranger aprofitant estades postdoctorals d’alguns membres de la Comissió d’Investigació com el bioquímic Xavier Parés o la sociòloga Françoise Breton a Boston, o d’amics com Antoni Lloret, físic nuclear a París, Pere Puigdomenech, físic a Berlín, i Mireia Artis, professora a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic. Roser Nogués portava la secretaria de la revista i Joan Senent-Josa preparava el contingut dels números. Roser era estudiant de medicina i companya de curs i amiga del fill d’Antoni Tàpies i a través d’ella es va poder accedir al pintor, que va donar una obra al fons d’art de la revista.

En Ricard Molas i en Joan Senent-Josa varen entrevistar-se amb Ramon Margalef, catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Barcelona, l’ecòleg Ramon Folch i el bioquímic de la NASA Joan Oró per tal de veure com responien a la iniciativa i a fi d’obtenir-ne el suport, i amb algun d’ells es va mantenir el vincle. Quan es constituí el consell assessor varen formar-ne part junt amb el filòleg Jordi Carbonell, el metge Josep Laporte, el geòleg Lluís Solé i Sabaris, i el matemàtic Eduard Bonet i l’enginyer industrial Gabriel Ferraté que s’incorporaren a partir dels números 3 i 4/5 respectivament.

Per tal d’assegurar la continuïtat amb la primera etapa de la revista ‘Ciència’, Joan i Ricard sol·licitaren entrevistar-se amb Ramon Peypoch i Pich, fundador l’any 1926 de la revista ‘Ciència’ durant la República, per demanar-li que els cedís el nom per fer la nova revista. Peypoch va estar encantat que un grup de joves entusiastes ressuscités la iniciativa i no hi va posar cap problema.

Del projecte a la realitat

Els germans Vicens, de l’editorial Vicens Vives, es van mostrar interessats quan se’ls hi va explicar el projecte i varen fer una aportació econòmica a la revista. Pere Vicens formà part del consell editorial des del primer número. Francesc Solé, físic que havia estudiat a l’Alemanya de l’Est, també va contribuir econòmicament . Tot i que els recursos econòmics eren insuficients, la il·lusió pel projecte suplia les mancances i en Ricard Molas decidí jugar-se-la i seguir endavant amb la revista. Es va presentar el projecte al president Tarradellas, que es mostrà veritablement interessat i es comprometé a donar-li suport. Pere Vicens, Joan Senent-Josa, Joan Oró i Ricard Molas s’entrevistaren també amb Jordi Pujol.

L’agost del 1979 es va fer una primera presentació del projecte als mitjans de comunicació; ‘La Vanguardia’, ‘Tele-eXpres’, ‘El Correo Catalán’ i ‘Mundo Diario’, els diaris de més tirada a l’època, se’n van fer ressò. El 18 d’abril del 1980 es va fer l’anunci de la imminent aparició de la revista i Antoni Roca recorda que aquell dia no les tenia totes: «estàvem presentant una cosa que encara no existia i que el més calent era a l’aigüera». Per presentar la revista es va preparar un dossier de disseny molt innovador amb una reproducció de l’original d’Antoni Tàpies creat expressament per a la revista ‘(ciència)’, amb un dibuix de Jaume Perich fet per a la revista en el que s’interpreta l’evolució com una escala que va del ximpanzé a l’home a través de la ciència, i cartes de suport al projecte de Ramon Espasa, conseller de Sanitat i Assistència Social, Pere Pi Sunyer, conseller d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat, i Enric Casassas, president de la Secció de Ciències del Institut d’Estudis Catalans. També comptava amb el suport d’artistes plàstics catalans, entre ells Antoni Tàpies, Joan Guinovart, Joan Miró, Albert Rafols Casamada, Joan Hernández Pijoan, Joan Pere Viladecans i Antoni Clavé. Es presentava l’equip de ‘(ciència)’: el comitè científic (Jordi Carbonell, Josep Laporte, Ramon Margalef, Joan Oró i Lluís Solé i Sabaris), el consell editorial (Martí Metge, Ricard Molas, Francesc Solé i Pere-Joan Vicens), el consell de redacció lleugerament diferent del que desprès es va concretar (Manuel Sacristán, Eduard Bonet, Francesc Solé, Ramón Carbó, Montserrat Ponsà, Montserrat Vallmitjana, Josep Maria Camarasa, Francesc Calvet, Joan Prat, Eduard Rodriguez-Farré, Francesc Xavier Bosch, Pau Viladiu, Adolf Tobeña, Eduardo Averbuj, Lluís Marquet, Laura Tremosa, Rafael Aracil i Jordi Porta), el director Joan Senent-Josa i la secretària Roser Nogués.

Un llarg llistat de més de seixanta científics, la majoria joves promeses però també il·lustres catedràtics i rectors, signaven el manifest de suport a la creació d’una «revista científica catalana amb la voluntat de contribuir al redreçament cultural dels Països Catalans i per a contribuir a la normalització del català com a llengua d’expressió científica».

En el text que acompanyava la presentació es justificà la necessitat de fer ciència en català en el context del moment històric de reconstrucció política i cultural, i es diu, entre altres, que «un país d’esquena als avenços científics i tecnològics, o un país sense consciència i voluntat de fer seves les modalitats i transformacions de la ciència i la tecnologia actuals, és un país mort o hipotecat». Es feia referència a les iniciatives prèvies que foren significatives: ‘Crònica Científica’ (1878-1892) i ‘Ciència, revista catalana de ciència i tecnologia’ (1926-1933). La primera, editada en castellà a iniciativa de Rafael Roig i Torres; la segona, que es començà a publicar al febrer de 1926, fundada i dirigida per Ramon Peypoch i Pich, fou la primera revista de divulgació i comunicació científica redactada totalment en català.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Montserrat Ponsà Fontanals. Catedràtica emèrita de Biologia Cel·lular de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Què és Mètode? 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb