L’acció de protesta de grups de CDR de dijous davant la seu d’alguns partits polítics ha donat peu a una polèmica que cada dia sembla complicar-se més: la de les relacions entre els partits i la societat, que mai no han estat gens simples.

Tret de la CUP, qui agraí el gest i la pressió, la reacció dels altres dos partits fou sorprenentment agra. El PDECat arribà a demanar a la policia que en protegís la seu, una reacció tan absurda i desproporcionada com lamentable pel missatge polític que manifesta. No ho podia fer més mal fet. ERC, al seu torn, deixà que els manifestants s’acostassen a la porta de la seu però després els criticà amb una gran agressivitat.

Que els manifestants fossen vint, quaranta o cent, és significatiu, evidentment. Com ho és el debat sobre qui representen els CDR o, fins i tot, sobre si les formes foren correctes –jo crec que no. Però tot això no justifica tanta animadversió ni la nul·la disposició a l’autocrítica que els dos partits principals de l’independentisme han demostrat en respondre als arguments dels ciutadans que es manifestaren –independentistes més enllà de què diguen que representen.

I és que tampoc ningú no pot discutir l’evidència. I l’evidència és que allò que aquests dos partits prometeren als ciutadans en les eleccions del 21 de desembre no s’ha complert. I no s’ha complert no tan sols per la dura pressió de l’estat espanyol, per la seua justícia polititzada, sinó també per la voluntat dels uns i dels altres. O més ben dit, per la manca de voluntat. La restitució de les institucions catalanes és un projecte esvaït o, a tot estirar, limitat a esglaons secundaris de l’administració; en cap cas no és el projecte polític que centrà aquella campanya electoral. I els discursos, també completament contraris, segons els quals provar de fer efectiva la república és impossible, comencen a inquietar molts votants, i a inquietar-los amb raó. Hi ha la sensació que aquests dos partits polítics miren d’esquivar el mandat del primer d’octubre.

Per això en alguns racons del país i en certs ambients creix la remor que s’han de superar. Als partits, els pot semblar injust si volen, però l’evidència que això passa és més clara cada dia, i no voler-ho veure no servirà de res. Gent molt diversa, de posicions molt diverses, mira de trobar la fórmula de sobrepassar-los. Les propostes de primàries, per exemple, s’hi encaminen, com també algunes de les protestes més espectaculars contra la repressió fetes recentment davant les presons.

Crec, i ho he dit repetidament, que l’antipartidisme és un error. Trobe que necessitem el PDECat, ERC i la CUP per a arribar a bon port. També em sembla clar que tant dins el PDECat com dins ERC es va obrint una esquerda important entre una part de les bases i una part de les cúpules, que diuen i fan coses difícils d’entendre i que algunes vegades arriben a perdre els papers en públic. El rebuig de la ponència proposada per la direcció d’ERC i la pràctica insubordinació de les bases del PDECat contra el pacte de despatxos que en va cloure el congrés en són dos indicis molt clars.

Contra això i contra les legítimes protestes d’una part de l’electorat, la resposta d’alguns dirigents dels partits comença a fregar l’insult als qui no pensen al cent per cent com ells voldrien. I quan els insults substitueixen els arguments és, normalment, quan tenim un símptoma molt clar de feblesa. Més i tot: algunes de les darreres declaracions de membres de les direccions (formals, reals o de les que manen a l’ombra) d’ERC i del PDECat no és que siguen insultants per a una bona part de l’independentisme, és que arriben a l’extrem d’assumir el discurs de Ciutadans com a propi. I això ja és un desconcert de grau màxim.

És evident que la situació és complexa i preocupant. Molt perillosa. Però cal no oblidar que la revolució democràtica catalana no té a veure amb la independència i prou i que tampoc no s’esgota en la independència. El moviment popular que s’ha bastit aquests anys no el controla ben bé ningú i és molt difícil d’imaginar que ningú el puga dirigir com un ramat de xais. Per més empresonat que estiga, per més exiliat que estiga.

És cert  que no sabem quanta gent confia avui en tal o tal altre partit, o en els partits en si. Això únicament ho podrem saber quan hi haja eleccions. I per això no crec que siga raonable d’afirmar coses com ara que el poble va contra els partits, o contra tal o tal altre partit. Però tampoc ho és afirmar la contrària. I encara que siga per això crec que el PDECat i ERC farien bé de tenir més respecte a les opinions de qui els critica i els exigeix.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb