Els meus mestres

  • Sovint no ens adonem de qui han estat els nostres mestres “de la vida” fins que tenim prou perspectiva per a copsar com ens han influït

Carme Junyent
07.05.2023 - 21:40
VilaWeb

Què és un mestre? En la seva accepció més habitual, un mestre és una persona que ensenya o, si es vol, una persona que es dedica a l’ensenyament. En aquest sentit, no es diferenciaria gaire d’un professor, però el mestre té també la connotació afegida de “model”. Algú que t’inspira o que et transmet coneixements més enllà dels continguts. Algú que afegeix un valor que fa que allò que t’ensenya esdevingui part de la teva manera d’entendre la vida. En aquest sentit, crec que tots hem tingut mestres més enllà de l’ensenyament.

Sovint no ens adonem de qui han estat els nostres mestres “de la vida” fins que tenim prou perspectiva per a copsar com ens han influït. Fins i tot en el cas que hagin estat els nostres mestres o professors, pot ser que no ens adonem de l’empremta que ens han deixat fins que la distància ens permet veure que, a més d’aquells coneixements que ens servien per a aprovar els exàmens, hi havia un pòsit que s’ha acabat convertint en fonament.

Jo no he tingut gaires bons mestres, potser per això recordo tant els que sí que ho van ser i, de fet, he oblidat pràcticament tots els que em van fer veure l’aprenentatge com una obligació i no com una forma d’alliberament. Com una eina que pot donar sentit a la vida. M’ho he passat tan bé aprenent coses que em costa d’entendre que, allò mateix que em fa feliç, es pugui transmetre de manera rutinària o com una mena de condemna que no es pot defugir. Potser per això trobem tantes vocacions que, de fet, arrenquen d’un bon mestre. Ja he explicat moltes vegades que, si no hagués estat per l’Eudald Solà, jo hauria fet magisteri, justament per no ser com els mestres que vaig tenir. O, si no hagués trobat en Jesús Tuson; bé, no sé què hauria estat la meva vida sense ell. Què hauria fet jo si no hagués trobat una persona que va saber conduir les meves dèries? Què hauria fet jo si no hagués tingut ningú que hagués pensat que les llengües africanes sí que podien ser interessants? I són els bons mestres que he tingut els que em fan pensar en la meva responsabilitat com a docent. Obrir camins i no limitar-los. Fins i tot obrir-los quan el que et demanen és protecció i seguretat.

Però hi ha una altra mena de mestres. Aquells que trobes fora de l’escola i que pel seu tarannà, o la seva coherència, o la seva manera de fer o qualsevol altre tret esdevenen models o, si més no, gent que admires. Tinc una amiga que és essencialment bondadosa. Moltes vegades li retrec que toleri tots els que s’aprofiten d’ella, però reconec que m’ha ensenyat molt de com “ser bona persona”. M’ha fet reflexionar sobre l’atenció als altres, tant des dels detalls més quotidians que poden fer la vida més agradable com sobre l’atenció més absoluta que segurament és el que dóna sentit a les nostres vides. Una vegada li vaig sentir a dir al Quico Pi de la Serra que el sentit de la vida era millorar la vida dels altres. Això és el que fa la meva amiga de manera ben espontània i natural.

Una altra mena de persones de les quals he après molt són aquelles que saben gaudir de la vida. Que fan de la vida de cada dia i de les coses més petites un gran esdeveniment. Gent que no espera que els passin grans coses per estar satisfets. Potser perquè massa sovint estem pendents d’allò que ha de passar per començar a viure: quan acabi els estudis, quan tingui vacances, quan tingui un fill, quan… i la vida ens passa mentre esperem que passin coses. És allò que deia John Lennon: “La vida és allò que passa mentre fem plans.” Jo admiro els que no esperen, els que viuen amb intensitat perquè fan que passin coses o perquè gaudeixen intensament de tot allò que els passa.

I també he tingut mestres que no m’han pogut ensenyar gran cosa simplement perquè jo no tenia el talent o les qualitats per a aprofitar allò que em transmetien. Jo tinc molt mala lletra. Em fa vergonya dedicar llibres perquè penso que la meva lletrota quedarà allà. Quan quedo molt en evidència, sempre dic que milers de pàgines de cal·ligrafia només van aconseguir “allò”. Però la poca habilitat en l’escriptura es perllonga en el dibuix i en les manualitats. I tots els que han intentat ensenyar-me a escriure, a dibuixar, a pintar, a cosir, a brodar o a qualsevol cosa que requerís una certa habitual manual amb mi no se n’han sortit. Potser per això admiro puntaires, dibuixants i tots els que tenen una lletra bonica. M’encantaria que poguessin ser els meus mestres. Llàstima que sé que, amb mi, no se’n sortirien.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor