Els mestres que canvien el món

  • Els mestres, els professors, viuen dies molt difícils; probablement, la tensió constant a què és sotmès el seu ofici i la manera com són tractats per les autoritats educatives fan que siguin els anys més durs d'ençà de fa dècades

Esperança Camps Barber
26.01.2025 - 21:40
Actualització: 26.01.2025 - 21:42
VilaWeb

Pocs dies després de rebre el premi Nobel de Literatura, Albert Camus va escriure una carta breu i plena d’afecte i al seu mestre, Louis Germain: “Sense vós, sense la mà afectuosa que vós vau allargar al nen pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, no hauria passat res de tot això.” “Tot això” és, és clar, no només el premi Nobel, sinó tota la seua carrera literària, tota la seua vida d’home compromès i de combat. Estem acostumats a llegir i sentir històries de carreres reeixides que tenen com a origen la sensibilitat i la saviesa d’un mestre que va saber veure en un infant alguna cosa que, ben conreada, donaria fruits interessants. També coneixem casos en sentit contrari. La madre Ascensión, per exemple, quan jo feia sisè d’EGB, va convocar els meus pares a una reunió per dir-los que ja em podien traure de l’escola i posar-me a fer sabates perquè mai no arribaria a res més. Antoni Febrer, el meu professor de ciències a l’institut, m’empenyia a escriure contes amb les cèl·lules o la circulació de la sang com a protagonistes per a apujar una nota que curtejava, i Joan F. López Casasnovas no es cansava de dir-me que no m’aturés mai d’escriure.

En el cas d’Albert Camus, el professor Germain va fer mans i mànigues perquè el “noiet”, com li diu, entrés en el programa de beques, i aquest fill d’una família pobra entre els pobres, aquella mare sorda, aquella àvia menorquina, autoritària i analfabeta, aquella puntera metàl·lica a les botes per a impedir-li de jugar a futbol, la seua gran passió…, pogués continuar estudiant i li pogués succeir “tot això” tan extraordinari.

En una carta que el senyor Germain va escriure uns anys més tard a Camus, li explicava que si el pedagog vol fer bé la seua feina, no ha de negligir cap ocasió de conèixer els seus alumnes: “Una resposta, un gest, una actitud són altament reveladors.” Això fan els bons mestres quan poden ser-ho, quan els donen l’oportunitat de dedicar-se a l’ofici, a fixar-se en aquestes actituds altament reveladores dels alumnes.

Dissabte, a La Nit d’Escola Valenciana, el poeta Marc Granell, que va ser un dels guardonats, va fer un discurs carregat de profunditat i d’humanisme. Entre més coses va dir als mestres que en un món en marxa triomfal cap a l’abisme –aquesta expressió només pot ser obra d’un gran poeta–, no hi ha un ofici més imprescindible que el seu. “Sou l’esperança. Amb gent com vosaltres no podran amb nosaltres.” Hi havia molts mestres a la sala, centenars. La majoria, veterans, amb molts anys d’experiència, encara que també n’hi havia de joves. Uns i altres van entomar les paraules de Granell amb reverència i tot d’aplaudiments. L’agraïment de Marc Granell va alleugerir durant uns moments la feixuguesa d’una motxilla carregada amb destorbs pesants que potser no els toca de carregar íntegrament. Els mestres, els professors, viuen dies molt difícils; probablement, la tensió constant a què és sotmès el seu ofici i la manera com són tractats per les autoritats educatives fan que siguin els anys més durs d’ençà de fa dècades.

Em ressonen les paraules de Josep Chaqués quan ens explicava l’any passat com tants mestres de la seua generació van lluitar per posar en marxa un sistema educatiu democràtic, obert, nou, en català… Els ulls li lluïen quan contava com van implicar les famílies perquè sense la seua complicitat res d’allò no seria possible, i com gaudien fent-ho perquè sabien, com sabia el mestre de Camus, que havien de posar tot el que tenien i més a favor de les criatures que tenien a les aules.

I com va lluitar, de manera incansable, Marifé Arroyo per aprendre català per poder ensenyar a uns xiquets que li deien “bon dia”… I, com ells, tants i tants mestres anònims com els que hi havia dissabte a Benimodo o com els que ja no hi són.

La feixuguesa de la motxilla que ara traginen els professors té a veure amb el fet que el Consell els menysté i els assetja de manera sistemàtica. Els castiga amb qüestions organitzatives com ara el desori dels concursos generals de trasllats, la composició de les plantilles docents, la incertesa dels interins, la cobertura de vacants…

Després de la gota freda del 29 d’octubre, la conselleria d’Educació va deixar absolutament abandonats els mestres que veien, indefensos, com desenes d’escoles i instituts van ser arrasades pel fang i milers d’infants s’havien de quedar a casa dies i setmanes. Astorats, veien com passava el temps i ningú no feia res per intentar de tornar la normalitat als centres. I només amb les seues mans i les de les famílies van poder començar a netejar, bo i posant en risc, moltes vegades, la salut. El conseller Rovira es va permetre el luxe indecent d’assenyalar-los com a malfaeners quan es van negar a obrir els centres si no els en certificaven l’estat de seguretat i salubritat.

I mentre tot això succeïa, Rovira continuava passant la piconadora legislativa per accelerar, tant sí com no, el procediment per a fer aquesta consulta sobre l’elecció de la llengua base amb què amenaça el català d’ençà del primer dia de legislatura. En comptes de treballar perquè els mestres puguin fer la feina d’educar, en comptes de crear entorns favorables perquè les generacions més joves adquireixin eines per a entomar els desafiaments de tota mena amb què els amenaça el futur, Rovira causa un desori a la conselleria.

No s’han fet públiques les dates, no se sap ben bé com anirà tot, però la consulta es farà. Peti qui peti. Però això no és casual. Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana, deia dissabte: “Ens trobem davant d’una desorganització premeditada i deliberada per acabar d’arraconar la nostra llengua, minoritzada i necessitada de protecció i d’impuls per la recuperació del seu ús.” Després afegia que per a fer front a tot això cal fer reviscolar un moviment ciutadà crític. Les mestres que tenia al meu voltant a l’auditori de Benimodo feien que sí amb el cap. La sensació que vaig tenir és que van carregar les piles, en acabat van riure mentre es feien fotos amb els col·legues, amb els polítics assistents i amb antics companys de centre que ja s’han jubilat. No sé amb quin ànim aniran avui, dilluns, a les aules, si seran capaços, malgrat tots aquests entrebancs, d’observar amb atenció el capteniment dels seus alumnes. Si a aquella xica que es posa en un racó i les matemàtiques no li van bé, però sempre du un llibre de fantasia gòtica a la motxilla, la podran ajudar, allargant-li una mà afectuosa, com va fer el senyor Germain.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor