Els Meleros que vindran

Abandonar una causa justa als efectes erosionadors del temps és una temeritat, com s'ha vist i ara en patim les conseqüències

Marta Rojals
30.05.2022 - 21:40
Actualització: 30.05.2022 - 21:47
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vaig sentir la patacada en directe. Els vidres de casa van tremolar. L’advocat Xavier Melero, el de la “defensa tècnica” de Quim Forn, queia estrepitosament del cavall al programa de RAC1 on fa de tertulià: “Estic arribant a la conclusió que aquells que des del primer dia deien que [el Tribunal Suprem espanyol] estava manipulat políticament per perjudicar les causes contra els independentistes tenien raó i jo estava equivocat.” Per a més detalls, us recomano l’entrevista que li fa Barnils en ocasió de l’ocasió.

Sóc dona de ràdio i també el vaig sentir en directe quan assegurava que als presos polítics no se’ls revocaria el tercer grau, perquè el procediment establia clarament que tal i tal; i igualment vaig sentir-lo molt abans, entrevistat a la mateixa emissora, quan havia afirmat amb absoluta convicció que els presos preventius passarien el primer Nadal a casa, perquè l’article patatim barra patatam disposava que pum i pam. Recordo com si fos ara que al programa van estar celebrant-ho i donant-ho per fet –paraula del “tècnic” Melero!– fins que van tenir els canelons de Sant Esteve fumejant a davant. “Em vaig equivocar en tot”, ho resumia el mateix advocat des dels altaveus del Grupo Godó.

L’endemà de la confessió, i ja deixarem la ràdio, un contertulià seu deia mig seriosament mig en broma que no es podia descartar “que el senyor Melero algun dia acabi votant Esquerra Republicana”, elevant-lo a indici vivent que l’estratègia d’aquest partit d’eixamplar la base és el camí encertat. I tan encertat és, ara que és moda parlar de consensos, que la via del partit abans dit independentista i ara dit republicà compta amb la benedicció d’amplis sectors de l’antiindependentisme català, cadascun des de les seues tribunes, cadascun des del seu estil, pel fet que permet als interessats de comprar temps, aquest antídot que és l’or de la política, pel seu poder de temperar, soterrar i sembrar l’oblit –si es juga ben jugat.

Abandonar una causa justa als efectes erosionadors del temps és una temeritat, com s’ha vist i ara en patim les conseqüències. Però fer-la dependre de l’eventualitat que algun dia, potser, no se sap quan, tot de catalans que fins ara les han vistes passar –les sentències, l’exili, el Catalangate, la llengua– abracin el dret d’autodeterminació, és concedir a l’adversari que la causa no té legitimitat per si mateixa, atès que li manca un aval “de qualitat” i que està per arribar: el d’aquests no independentistes que en un futur, tots solets, tindran l’amabilitat de caure dels propis cavalls. És com si altres moviments emancipadors com els feministes, LGBTIQ+, antiracistes i defensors diversos dels drets de les minories, davant de l’embat de la dreta i l’extrema dreta, s’agafessin un recés en les seues urgències per a apuntalar els qui els combaten mentre esperen a ser més… quan l’experiència ha demostrat que creixen i es fan més forts com més combatius són: igual com li ha passat a l’independentisme, que no som tan estranys, tampoc.

Però bé, com agrada de dir als independentistes de la reculada, la realitat és la que és, i jo hi afegiria que si no la fas, te la fan. Ara que hem tingut la llet que les batalles internes de l’estat profund han fet supurar els abusos dels poders polítics, judicials, mediàtics, policials del règim contra l’independentisme, el sector “pragmàtic” ha optat per ser carn inert en l’espectacle de la podrimenta de l’estat, a l’espera de qui vulgui picar l’ham d’aital projecte polític tan estimulant. Oh, ves, deuen pensar: si amb aquesta tècnica de baixa volada tot un ex-fundador de Ciutadans ha obert una escletxa d’ulls, quants ulls no deuen estar en disposició d’obrir-se de bat a bat en un futur per determinar? Llàstima que no ho haguéssim sabut abans, que el secret de l’èxit estava a deixar-nos rebregar, arrossegar, humiliar, a prestar-nos a ser utilitzats i reutilitzats pels del mite de l’Espanya reformable, que amb el comodí del “que ve la ultradreta” ja ens tenen ballant aquí dalt. Si fins i tot podem tornar a presumir del “ni un paper a terra”, i també era ben fàcil: només calia que no sortís ningú als carrers per poder-los llançar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes