Cinc mesos després de les eleccions del 7 de juny a Turquia, avui els ciutadans d’aquest país tornen a passar per les urnes per la impossibilitat del partit conservador Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), del president Recep Tayyip Erdogan, de formar govern. I és que, lluny de la revalidar la majoria absoluta de què gaudia des de feia tretze anys, al juny el parlament va quedar més fragmentat i hi va entrar per primera vegada amb força una formació d’esquerres i pro kurda, el Partit de la Democràcia del Poble (HDP).

Des del 7 de juny, el govern turc ha trencat la treva que mantenia amb la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), ha assetjat i bombardat poblacions i posicions kurdes tant a Turquia com a Síria, s’han produït dos sagnants atemptats no reivindicats contra membres i simpatitzants de l’HDP i s’han tancat, recentment, uns quants mitjans de comunicació.

En aquest context de violència i manca de llibertats es repeteixen avui les eleccions. De tot plegat, en parlem amb Jordi Vàzquez, un dels fundadors del Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat) i autor del llibre ‘Kurdistan, el poble del sol’ (Tigre de Paper, 2015).

–Hi té alguna cosa a veure, en la repetició de les eleccions, l’històric resultat que va aconseguir al juny el partit d’esquerres pro kurd HDP?

–Sí. L’AKP és el partit actualment al govern. Procedeix de l’islamisme, però ha aconseguit d’ampliar la base amb sectors conservadors i una retòrica neootomana. Aquest darrer terme es refereix al fet que vol, o fa veure que vol, restaurar l’imperi otomà. El còctel li ha permès de ser un ‘catch-all-party’ i el 7 de juny esperava una majoria absoluta clara. Però va passar que no va poder formar govern. Una bona part del ‘problema’ era que l’HDP va aconseguir 80 escons, dels 550 de la Gran Assemblea turca. Va superar el llindar electoral del 10% a tot Turquia. Aquest element és fonamental. És una mesura com la que existeix al País Valencià i que limita l’accés a les institucions, però notablement més exagerada. Per assolir-ho va obtenir resultats del 80% o 90% a les zones kurdes i, amb un programa d’esquerra moderna, també va sumar molt bons resultats a les grans urbs turques d’Ankara i Istanbul.

–En aquests cinc mesos han passat tot de fets especialment greus a Turquia. Es poden fer unes eleccions, en aquestes circumstàncies?

–Tens tota la raó. Són unes eleccions adulterades. En zones kurdes, com Silopi i Cizre, la junta electoral ha arribat a dir que no es poden fer les eleccions perquè el govern ha traslladat desenes d’urnes. El frau és una certesa, però s’ha aconseguit que quaranta observadors de divuit estats revisin algunes zones i, per tant, serà limitat. També n’hi va haver el 7 de juny, de frau, i els resultats van ser, malgrat tot, contraris al govern.

Com bé comentes hi ha una escalada de tensió. El govern ha limitat la llibertat de premsa al màxim. La setmana passada set organitzacions de periodistes van visitar Turquia i van denunciar la situació que hi viu la premsa. És molt important que els periodistes de fora donin suport als seus companys a Turquia. A part, hi ha hagut uns atemptats ‘d’autoria dubtosa’ que el govern turc atribueix a Estat Islàmic. Però Estat Islàmic sempre, sempre, reivindica les seves accions i no els ha reivindicats. Per què? No els han fet ells. Són accions de les clavegueres de l’estat per a obrir un escenari de tensió que dugui a una guerra civil i derivi en un estat autoritari. No sols contra el moviment kurd, sinó contra tota l’oposició que no sigui l’MHP neofeixista. S’ataca ‘Cumhurriyet‘, un diari d’esquerra, amb trets, o es tanquen televisions.

–Creus que, de tot plegat, en pot sortir beneficiada la formació del president Erdogan?

–Erdogan creu que en pot sortir beneficiat, sí, però es troba amb una oposició disposada, fins i tot, a morir abans de callar. Anar a manifestacions de l’oposició implica que pots morir quan t’esclati una bomba. I continuen manifestant-se. Per tant, crec que no en pot sortir beneficiat, es repetiran uns resultats semblants als del 7 de juny i la situació serà de blocatge.

–En aquest context, la UE no sols s’ha mantingut en silenci, sinó que acaba de proposar a Turquia de desencallar el procés d’integració europea si s’implica a aturar el flux de refugiats cap a Europa… Per què sembla que hi ha condescència internacional amb Turquia?

–Gran pregunta. Qui critica Turquia? Ningú. Tothom té interessos amb Turquia. És l’aliat incòmode que interessa tothom. Client de gas per a Rússia, únic aliat a la zona per a l’OTAN o patrocinador del Barça tres temporades. Tothom pot treure suc de Turquia, és un mercat enorme i, en el context del Pròxim Orient és l’aliat menys incòmode. Turquia comet brutalitats més terribles que Israel, però no rep ni la més mínima condemna. Els soldats turcs han arrossegat els últims mesos kurds i kurdes pels carrers lligats a carros blindats, n’han vexat els cadàvers, i tothom mira cap a un altre costat.

Això ha estat sempre així, però ara, a més, Turquia manté un dic de dos milions de persones. Abans de trencar la treva amb el PKK va obrir-lo. No fou una mesura irreflexiva. Tot al contrari. Si la UE critica les brutalitats del govern turc contra els kurds, o l’oposició, sap que no seran cent mil, els refugiats que arribaran a Europa, sinó vint vegades més. A la tradicional impunitat de què gaudeix Turquia, ara s’hi afegeix un xantatge: ‘Si voleu que ens quedem els refugiats no admetrem ni una sola crítica que matem els kurds.’ En tres mesos s’han detingut 2.600 quadres de pes de l’HDP, vint batlles i batllesses han estat empresonats sense motiu i desposseïts. Tothom ha mirat cap a un altre costat.

–Els kurds, escampats en una regió altament complexa geostratègicament, no han interessat realment mai a la comunitat internacional, però el fet que les milícies lligades al PKK siguin les úniques capaces de frenar l’avanç del grup Estat Islàmic a Síria podria canviar-ho?

–Correcte. Va canviant. Els kurds han estat ignorats sistemàticament, però són un poble tenaç que ha sobreviscut. Esperaven el seu moment. Aquest ha arribat i el gestionen bé. El president francès François Hollande ha rebut les milícies kurdes de Síria (YPG i YPJ), properes al PKK. S’ha acabat amb l’estigma. Això horroritza Turquia. Quan l’any passat tothom fugia davant d’Estat Islàmic, les milícies kurdes YPG i YPJ, i també la del PKK, van plantar-hi cara. De fet, van ser les úniques que el van aturar primer i enguany l’han fet retrocedir significativament. Tot plegat es resumeix en un mot: legitimitat. Costa molt de guanyar-la i ho han aconseguit.

–Què proposen, els kurds de Síria?

–Hi ha diferents grups a Síria. Hi ha kurds que encara confien en l’oposició o en Baixar al-Assad. També n’hi ha que tenen com a model el Kurdistan iraquià, pro occidental i conservador. Però qui gestiona avui el Kurdistan sirià majoritàriament és el Partit de la Unió Democràtica (PYD). Aquest partit, nascut el 2003 i germà del PKK, ha dut a terme des del 2011 una revolució social. Ha implementat el confederalisme democràtic plantejat per Abdullah Öcalan, cap històric del PKK empresonat des del 1999 a Turquia. Una proposta assembleària de base, radicalment democràtica, centrada en la igualtat de gènere i el cooperativisme. Així s’han organitzat comunes, cases de dones on s’ensenya informàtica o, aquesta setmana mateix, s’ha obert a Dêrik una escola de conducció de cotxes per a dones. Tot càrrec polític o institucional de pes és compartit per una dona i un home. S’han creat cooperatives tèxtils i un sistema comunitari que pot semblar utòpic, però que, de moment, funciona.

–Tenen relació política, els kurds de Síria, de Turquia, de l’Irac i de l’Iran?

–Parlem d’una nació de més de trenta-cinc milions de persones. Imagineu-ne la pluralitat. Hi ha més de cinquanta partits polítics amb un pes notable, no parlem de formacions marginals. És un trencaclosques. Hi ha un sentiment de comunitat compartida, de destí tràgic comú, de llengua i una cultura ancestral meravellosa. A l’altre costat de la balança hi ha diferències dialectals i tribals insalvables. Sobretot hi ha dos grans corrents: el del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), conservador, nacionalista i principalment establert al Kurdistan Meridional (al nord de l’Irac), i el del PKK, d’esquerra rupturista i, podríem dir, postnacionalista.

–El seu objectiu és un Kurdistan unit i independent?

–A grans trets, sí. Suposo que és la utopia final, però el pragmatisme és un tret comú al moviment kurd. Viuen envoltats d’estats àrabs que han dit que mai no permetran un estat kurd. El mateix diuen els iranians i els turcs. El PDK no amaga que vol un estat kurd per a la zona de l’Irac. Va fer un referèndum com el del 9-N amb una participació multitudinària i un 98% en favor de la independència. En canvi, es guarda prou de dir res de la resta del Kurdistan. S’hi fa ‘real politik’.

Quant al PKK, ha renunciat la independència. En canvi, el confederalisme democràtic diu que cal superar l’estat nació, crear zones autònomes on l’estat sigui subsidiari, no nuclear. I ho ha aconseguit a Rojava, la zona siriana. Però no ha declarat la independència car sap que immediatament això justificaria l’atac de tots els estats àrabs de la zona.

Avui el Kurdistan de Síria i el de l’Irac són independents de facto, però oficialitzar-ho no els beneficiaria, ans al contrari. Tenen cent mil persones armades que defensen la sobirania. No els cal proclamar-la, la tenen.

–I quin és l’objectiu de KurdisCat?

–Establir un pont entre dues ribes de la Mediterrània. Deixar de viure d’esquena. Hi havia un mur de silenci sobre el Kurdistan als Països Catalans, com a la resta del món. Ho hem canviat. No és mèrit nostre. La situació kurda ha esdevingut clau en una zona del planeta cabdal. Però sí que hi hem ajudat, volem que la població catalana conegui, en la nostra llengua, el dia a dia del Kurdistan. I ho fem de manera transversal. Això ens permet de treballar en uns quants sectors catalans. Tothom qui vulgui pot ajudar el Kurdistan. Expliquem fets, però la interpretació depèn de cadascú.

Vam començar explicant dades molt bàsiques, però és un país molt ric, per exemple, políticament. Persones que fa dos anys no sabien res del Kurdistan avui ens pregunten ‘si el PAK de Turquia és igual al de l’Iran’. Són qüestions molt específiques que certifiquen que moltes persones segueixen, dia a dia, la realitat kurda i provem de facilitar-ho. Enguany ja hem fet seixanta actes públics explicant què és el Kurdistan. Només coneixent quelcom se’l pot estimar. I el Kurdistan és per estimar-lo.

Finalment ens volem fer ressò de les reivindicacions kurdes al nostre país. Avui diumenge, per exemple, hem convocat a Barcelona una concentració a les cinc pel Dia Mundial de Kobanê. Se’n fan quatre-cents a tot el món. I amb això, també, posem Catalunya al mapa; la solidaritat catalana. De fet, una sorpresa agradable ha estat l’acollida al Kurdistan del KurdisCat, el ressò a la seva premsa de les nostres activitats o la publicació, enguany, del llibre ‘Kurdistan, el poble del sol’ amb prop de quatre-centes pàgines on provo d’explicar d’on ve aquesta nació. En general els sobta que algú s’interessi per ells. Els emociona. I la simpatia cap a la causa catalana és palpable. És una simbiosi i sempre et demanen: ‘No ens oblideu.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb