Els independentistes catalans que van ajudar els fugitius de la Segona Guerra Mundial

La Fundació Reeixida impulsa el projecte Rutes de la Llibertat, que fa memòria de les xarxes d’evasió amb què militants del Front Nacional de Catalunya van salvar aviadors, resistents i jueus fugitius

VilaWeb
Joan Safont Plumed
28.05.2022 - 01:50
Actualització: 30.05.2022 - 09:50

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Manuel Valls de Gomis, Octavi Vilacrosa Josa, Gregori Font Cativiela, Joan Sardà Verdier, Enric Pagès Montagut… Són noms avui pràcticament desconeguts. Tots ells van ser militants independentistes, d’aquella estirp d’homes d’acció que havien pertangut a Estat Català o Nosaltres Sols!, que havien fet la guerra el 1936 i que a l’exili s’integrarien a l’organització. És a dir, el Front Nacional de Catalunya, fundat l’any 1940 a París. A més, també van ser herois, lluitadors per la llibertat que van treballar estretament amb la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i van formar part de les xarxes d’evasió que van permetre fugir dels nazis jueus, aviadors nord-americans i anglesos, i personalitats polítiques poloneses, belgues i franceses, així com membres destacats de la resistència d’aquests països. Bons coneixedors de les muntanyes catalanes, els portaven cap a Barcelona, d’on, amb els documents falsos que els havien proveït ells mateixos i el suport dels consolats, aconseguien arribar a Lisboa, primera parada cap a Anglaterra. Aquestes activitats a molts d’ells els van implicar de rebre guardons de totes aquestes nacions. Fins i tot, un d’ells, és l’únic català considerat just entre les Nacions per Israel. Mentrestant, a la Catalunya ocupada pel règim franquista, eren detinguts, perseguits i empresonats.

El seu objectiu, tal com havia passat amb els voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial, era obtenir el suport dels aliats al dret de l’autodeterminació de Catalunya. Una aspiració que, certament, es va entortolligar per la realpolitik de la postguerra europea. De fet, alguns d’ells van aconseguir estirar el compromís de Polònia de convertir-se en còmplice d’una Catalunya independent. La seva és una història que ha estat oculta per històries més espectaculars, com la de l’espia Joan Pujol “Garbo”, però que va tenir una importància vital per al desenllaç de la guerra i, humanament, un valor inqüestionable. A més, situa els catalans, una altra vegada, a l’interior de la història europea i la seva tragèdia.

Militants del FNC (fotografia: Fundació Reeixida).

Les Rutes de la Llibertat, una feina de memòria

Ara, la Fundació Reeixida acaba d’enllestir el projecte Rutes de la Llibertat, que es presenta avui al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. Les quatre rutes porten els noms dels qui les van freqüentar i travessen la frontera per l’Albera, la Cerdanya o el Vallespir. De moment, s’han traçat les rutes amb App Wikiloc, s’han geolocalitzat i situat en un mapa-web que permet de resseguir les biografies dels seus protagonistes, però la idea és també aconseguir senyalitzar-les físicament i convertir-les en un espai de memòria.

A la presentació de la Jonquera hi participaran l’historiador Fermí Rubiralta i Joana Viusà Galí, filla del pintor Manel Viusà. Viusà i la seva dona, Gertrudis Galí, militants del FNC, van muntar durant la Segona Guerra Mundial un petit taller a Terrassa amb l’ajuda de la resistència francesa, on elaboraven documentació falsa que va servir als guies i als enllaços de les xarxes d’evasió i als jueus, resistents i soldats aliats que van fugir de la persecució i van arribar a llocs segurs. A la presentació que es farà el primer de juny al Museu d’Història de Catalunya, i a la qual estan convocats historiadors i representants institucionals i diplomàtics dels països aliats, hi assistirà Aleix Font, fill d’un altre d’aquests personatges, Gregori Font.

Font és un dels personatges que vençuts militarment, però no pas derrotats, va decidir de continuar el combat contra el feixisme i va organitzar una xarxa d’evasió per la frontera entre Banyuls i Colera i gràcies als diferents contactes de confiança que tenia a l’interior. Amb Joan Sardà i Octavi Vilacrossa, uns altres ex-combatents, van passar per aquesta ruta, fugint de la França ocupada, oficials i aviadors aliats, jueus i informació, com ara plànols dels ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg. El pas a l’interior els va permetre de treballar en la reorganització clandestina dels grups independentistes i en molts casos això va implicar empresonaments, condemnes i una vida de permanent fugida que, en molts casos, els tornaria a menar a l’exili.

Manuel Valls de Gomis (fotografia: Fundació Reeixida).

Manuel Valls de Gomis, l’únic català just entre les nacions

Un dels perfils més interessants d’aquest grup és Manuel Valls de Gomis. Nascut a Barcelona en una família burgesa –fet que el diferencia de bona part dels seus companys de militància, més aviat saltataulells i menestrals–, va militar a les joventuts d’Unió Democràtica de Catalunya i va ser nomenat cap d’escamots per Josep Dencàs el 6 d’octubre de 1934, motiu pel qual va ser detingut i alliberat poc després. L’estiu del 1936, després del cop d’estat, va impartir formació militar a la columna Pau Claris i es va convertir en secretari del president Lluís Companys i sots-director de la presó Model. Exiliat a París, va ser internat al camp de Sant Cebrià, d’on es va escapar. Decidit a continuar el combat, va ajudar a fundar la xarxa Alibi-Maurice de la Resistència, que va permetre de fugir a vuit-cents aviadors i un gran nombre de jueus. Detingut pel govern col·laboracionista de Vichy i perseguit per la Gestapo, va aconseguir d’escapar-se’n. Valls de Gomis fou un dels catalans més condecorats pels aliats: va rebre la Creu de Guerra francesa, el certificat de gratitud de Sa Majestat Britànica, la Medalla de la Llibertat amb palmes de l’exèrcit nord-americà i va ser designat just entre les nacions per Israel. L’únic català amb aquest reconeixement honorífic atorgat pel Memorial Yad Vashem de Jerusalem a aquells qui es van distingir en el salvament de jueus durant l’Holocaust.

Les condecoracions i mostres de gratitud van decorar molts d’aquests homes, com a membres i col·laboradors de la resistència. Jaume Cornudella, per exemple, va rebre la Legió d’Honor i reconeixements britànics, nord-americans i polonesos per la seva tasca a les xarxes d’evasió. El seu prestigi i els seus mèrits li van permetre de continuar l’activitat antifranquista i independentista a l’exili sense ser gaire molestat per les autoritats franceses. Però, gratituds personals a banda, un d’ells, tanmateix, resumia l’esperit que els havia portats a lluitar també aquella guerra: proposat per ser condecorat amb la Legió d’Honor, Jaume Martínez i Vendrell –un nom, aquest sí, prou conegut– va refusar-ho. Va dir que humanitàriament els hauria ajudat igual i, de fet, ho havia fet perquè lluitava per Catalunya.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies