Els grafits són art

Els grafits són art. Sempre ho han estat. No hi ha cap argument raonable que algú pugui esgrimir per a negar-ho. Una altra cosa és que hi hagi gent que detesti veure grafits pels carrers. Però això és un altre assumpte: ningú no ha dit que l’art hagi de ser bonic ni còmode ni indolent. Els museus de tot el món són plens d’obres lletges, tècnicament qüestionables, èticament reprovables. Suposant que el virtuosisme tècnic sigui un requisit indispensable per a passar a la posteritat; suposant, també, que hàgim de fer ulls clucs davant la interminable successió de quadres i escultures que mostren personatges detestables de la història en posats ufanosos i arrogants. Però tot això ho perdonem –de fet, ni ens ho qüestionem– perquè aquell art es troba enclaustrat en uns edificis que, presumptament, acullen la veritable i única (gairebé diria unívoca) història de l’art. Això ens han dit. Però és mentida.

Els grafits són art. Sempre ho han estat. Perquè mai no han deixat de complir els requisits pels quals se suposa que una imatge és art; aquells requisits pels quals un determinat tipus d’imatges són admeses als museus: la necessitat de l’artista d’expressar les seves emocions; la creació d’un gest automàtic que apareix des del fons del subconscient; la voluntat de mostrar unes idees en una superfície determinada; i, sobretot, allò que concita la nostra atenció aquí, la natural condició de la imatge artística (si és que hi ha imatges que no ho són o no ho acaba essent, d’art) com a senyal del seu temps, com a document que és alhora art i història. Com passa, d’altra banda, amb totes les obres que formen part de tots els museus del món: ja siguin d’art, d’arqueologia, de tècnica…

Els grafits són art. Perquè no és sostenible el comportament dels qui atorguen artisticitat a pintades, murals o senyals fets sobre parets perquè els han fet artistes o, més ben escrit, persones que el sistema de l’art les sanciona o les convalida com a artistes, però neguen aquesta artisticitat a tota una incomptable llista de grafies fetes per gent anònima sobre murs de carrers, presons, hospitals, pallisses, cabanes, molins paperers, monestirs, universitats, esglésies… O sobre algunes obres d’art mateix. El cas de les presons és especialment interessant. Què caram haurien de fer, els reclusos, si tampoc no poguessin guixar o ratllar les parets de les cel·les? L’artista Duaita Prats va recollir algunes de les inscripcions que va poder trobar a la Model de Barcelona.

Més espectacular és el cas de les presons del Palau Ducal de Venècia, que són plenes d’una imatgeria espectacular que només pots veure si fas cas omís de la severitat reglamentària amb què et tracten els vigilants d’aquella atracció turística. En els llocs més inversemblants, les dones i els homes han tingut la necessitat d’inscriure alguna cosa en una paret; de fer saber el seu pas per un lloc concret, potser del lloc on van perdre la vida. I tot això no és art? I qui ho diu això? Que potser són més artístiques les lones publicitàries amb què tapen ara mateix les obres de la catedral de Barcelona?

Sempre explico un cas que em sembla molt simptomàtic sobre aquesta hipocresia que arrosseguen els grafits. L’any 1977 es va publicar un llibre, Murals per la llibertat, que recollia més d’un centenar de fotografies (l’autor de les quals era Pau Barceló) de pintades murals de caràcter polític que hi havia pels carrers de Barcelona i rodalia, amb un estudi preliminar d’Alexandre Cirici i un pròleg de Jordi Sarsanedas. Un bon percentatge dels murals que el llibre reprodueix eren de partits polítics (especialment, el PSUC i el PSC-PSOE) que, en les successives eleccions democràtiques, van arribar al poder. I, quan van ser-hi, van començar a prohibir els grafits urbans que uns anys abans ells fomentaven i practicaven. El carrer havia estat seu, i de moltes altres formacions polítiques i cíviques que s’apoderaven de l’espai públic per a exigir democràcia, llibertat i igualtat. Però, després de les primeres eleccions, especialment de les primeres municipals, el 1979, els ajuntaments s’havien apoderat dels carrers i havien començat a decidir què s’hi podia fer i què hi era prohibit. I, a partir d’aleshores, els grafiters van ser perseguits.

Els grafits són art. Sempre ho han estat. I pensar que les ciutats del passat no tenien inscripcions o gargots a les parets és d’una ingenuïtat interessada. Les ciutats han estat i són uns ens vius i dinàmics; i és ara que ens hem convertit tots plegats en uns conservadors (en tots els sentits de la paraula) o uns higienistes, reclamant una ciutat impol·luta, aparentment neutral. Com si la netedat de la pedra o del guix permetés ocultar que vivim en unes societats desiguals, injustes i on l’art és segrestat en favor del poder.

El grafits són art. Si de cas, la majoria de grafits incompleixen la majoria de vegades una llei no escrita de la història de l’art: l’autoria. Els historiadors de l’art han –hem– escrit un relat en què l’artista és el més important, molt més rellevant que les obres que haguessin creat. El nom de l’artista s’ha posat al capdamunt de l’escala del judici, conceptual i econòmic. I si no se sap el nom de l’artista es confeccionen etiquetes secundàries (taller de tal artista, escola de tal moment…). O es busquen senyals de picapedrer en els edificis medievals per poder atorgar una cosa que, en realitat, en aquella època no existia: la petjada de l’artista. I tot això acaba tenint molt sovint conseqüències econòmiques: obres d’autenticació relativa esdevenen objectes cobejats per col·leccionistes. No, els grafits que a mi m’interessen són els anònims. Perquè sempre he pensat que, en el món de la cultura, l’anonimat és revolucionari.

Hi ha un art que no es troba als museus. Encara que molesti, o, precisament, perquè molesta, que encara no ha estat domesticat. I pensar una altra cosa és fer bo el vaticini que incorpora aquesta frase atribuïda apòcrifament a Voltaire: “Aquells que poden fer-vos creure en absurditats també us poden fer cometre atrocitats.”