03.11.2025 - 18:00
|
Actualització: 03.11.2025 - 19:39
El matí que la Guàrdia Civil va irrompre al despatx del fiscal general de l’estat per escorcollar-lo els pobles de l’Horta Sud comptaven cadàvers enmig del fang. I, com una mena d’ironia temporal, el dia que ha començat al Tribunal Suprem espanyol un judici inèdit contra un fiscal general de l’estat per un cas de presumpta revelació de secrets i per a qui demanen fins a sis anys de presó, Carlos Mazón ha comparegut per anunciar que dimitia de president de la Generalitat i Maribel Vilaplana ha declarat al jutjat de Catarroja sobre el llarg dinar del 29 d’octubre de 2024 i sobre la parsimònia del president mentre la gent s’ofegava. I aquesta coincidència ha penetrat en els murs de la seu del Suprem, l’antic palau de les Saleses, i ha atenuat l’impacte mediàtic de l’inici d’un judici certament històric.
Un judici que, tanmateix, avança implacable, com un càstig públic que pot acabar en càstig penal contra Álvaro García Ortiz, que ja mastega alguns dels mètodes efectivament inquisitius i prospectius (en paraules de l’advocada de l’estat Consuelo Castro) que ja van sofrir en un altre judici històric i en aquest mateix edifici els dirigents independentistes de l’1-O. Amb unes diferències evidents, és clar, perquè a aquells els duien emmanillats en un furgó de la Guàrdia Civil cada dia des de la presó, i a aquest, l’agent de la policia espanyola que custodia l’entrada principal del Suprem se li quadra i el saluda.
Corredisses a la fiscalia
Però, malgrat els mètodes inquisitius i el sentit polític que té aquest judici, aquest cas fa evident que la fiscalia general de l’estat fa un control polític interessat dels casos que té entre mans, i que està disposat a difondre informació privada, delicada, dels que considera rivals polítics per contrarestar-los. La qüestió és, amb la llei a la mà, si això que ha passat en aquest cas que afecta Alberto González Amador, la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és –com a mínim– un delicte de revelació de secrets.
I això depèn si es comprova que el fiscal general de l’estat fou el responsable d’haver ordenat que es publiqués per primera vegada una informació confidencial sobre González Amador, que era investigat per la fiscalia de delictes econòmics de Madrid per haver defraudat 350.000 euros a hisenda en els seus negocis de compravenda de material sanitari durant la pandèmia. L’advocat de la parella d’Ayuso havia proposat per correu a la fiscalia un pacte de conformitat pel qual reconeixia els delictes. El fiscal general va ordenar la filtració d’aquest correu per perjudicar-lo?
El cas és que el 13 de març de 2024 El Mundo va publicar que era la fiscalia qui havia fet aquest oferiment a González Amador, i García Ortiz volia desmentir-ho. Perquè era fals. Era una maniobra de l’entorn d’Ayuso, orquestrada pel seu sinistre escuder Miguel Ángel Rodríguez, que la fiscalia general de l’estat va voler contestar, i aquell vespre del 13 de març hi va haver corredisses a la fiscalia: van demanar al fiscal que portava el cas i que negociava amb l’advocat de González Amador que els informés de quin era l’estat del procediment i que els enviés aquells correus.
Ho va fer i, poc després, aquella nit, la Cadena SER ja publicava que la parella d’Ayuso havia reconegut dos delictes contra hisenda quan va proposar un pacte de conformitat. I l’endemà al matí, la fiscalia de Madrid publicava una nota de premsa que aportava aquesta mateixa informació, amb els detalls sobre el pacte de conformitat, per desmentir aquella informació d’El Mundo. Els fiscals de Madrid que han declarat al començament del judici, i la defensa de García Ortiz, emmarquen aquestes peticions d’informació en allò que preveu l’article 25 de l’estatut del Ministeri Fiscal, és a dir, la dació de compte a què estan obligats els fiscals envers els seus superiors jeràrquics quan tenen entre les mans un cas d’especial rellevància pública.
El llibre verinós de Marchena
Les acusacions hi veuen el delicte de revelació de secrets, el fiscal general una actuació normal i una persecució política que l’ha dut fins al banc dels acusats. I és cert que s’ha activat tota una maquinària judicial, mediàtica i política contra García Ortiz, en un context que convé no perdre de vista: la coincidència en el temps amb el procés judicial contra la parella de Pedro Sánchez, contra el seu germà i, sobretot, el cas Koldo de presumptes contractes irregulars en material sanitari i en obres públiques i que ja apunta a un possible finançament il·legal del PSOE.
El cas García Ortiz és una peça important més en aquest context, i es va començar a construir durant els mesos decisius en la tramitació de la llei d’amnistia a les corts espanyoles i en plena guerra interna de la fiscalia per la inclusió de la malversació vinculada a l’1-O en l’amnistia. La cúpula del poder judicial no ho perdona, ni a Sánchez ni a García Ortiz. I és escandalós que Manuel Marchena escrigui en el seu recent llibre atacs directes contra el fiscal general de l’estat i ara sigui un dels set magistrats que integren el tribunal que el sotmet a judici i que dictarà sentència.
I el mòbil de Gonzalo Boye?
L’advocada de l’estat Consuelo Castro es queixava dels abusos contra García Ortiz durant la fase d’instrucció, que n’hi ha hagut. Ella, que va dirigir l’acusació per sedició contra els dirigents de l’1-O que van ser jutjats aquí mateix quan era l’advocada general de l’estat amb Pedro Sánchez, ha denunciat les vulneracions de drets al fiscal general durant la instrucció d’aquest cas. Castro ha qualificat de nul·la de ple dret l’ordre d’escorcoll del despatx de García Ortiz per part de la Guàrdia Civil el 30 d’octubre de l’any passat. “Vulnera la confidencialitat i la intimitat i el dret de la vida privada; la interlocutòria [del jutge instructor] va excedir l’àmbit temporal, perquè va ordenar de buidar el contingut dels dispositius [del fiscal general de l’estat] durant vuit mesos”, deia.
Es queixava que fins ara no s’hagués destruït ni s’hagués retornat tota la informació que contenien els dispositius electrònics de García Ortiz i que no tinguessin a veure amb la suposada filtració del correu enviat per l’advocat de González Amador, i invocava una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el cas Sargava contra Estònia, que deixa clar que això no es pot fer. Justament, és la sentència invocada per Gonzalo Boye per denunciar que la fiscalia –la mateixa que dirigeix ara García Ortiz– permetés que entressin al seu despatx la tardor del 2019 per escorcollar-lo, i que es quedessin el contingut íntegre del seu mòbil i de tots els seus correus electrònics professionals durant nou anys.
El fiscal general de l’estat es queixa que ara han fet amb ell el mateix que ells van permetre que fessin a Boye, que la policia escorcollés indiscriminadament el seu despatx, el seu correu i el seu mòbil. L’estat profund revoltat li fa tastar ara la seva medicina, i per això té mala peça al teler en aquest judici. Sobretot, perquè allò que el sobrevola és aquella mirada inquisitiva (sí, inquisitiva) que li va dedicar Felipe VI en aquell inici tan tens del curs judicial. García Ortiz només espera ara que, a diferència del judici contra el procés, la sentència del seu cas encara no estigui escrita.
