Les amazones, un dels éssers recollits al diccionari

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els diccionaris són un gènere literari per si mateixos. La passió per fer-ne arriba a equips col·lectius o a persones individuals i els temes poden ser els més diversos, amb la llengua i la literatura com uns dels principals i més recurrents. L’any passat, l’editorial Quid Pro Quo (segell vinculat a l’empresa mallorquina el Gall) va començar la col·lecció d’assaig publicant un volum que feia molta falta en català: el Diccionari d’éssers fantàstics, de Joan Anton Oriol Dauder (1935-2016). En aquesta obra de 375 pàgines podem resseguir un munt d’entrades dedicades a tota mena de criatures, que van dels acèfals (éssers que no tenen cap i amb la cara incrustada al pit o al ventre) fins als zombis. Totes aquestes criatures estan descrites, explicades, inventariades i contextualitzades per a delícia dels lectors encuriosits d’aquesta obra especialitzada.

Vegem-ne un exemple. Qui vulgui saber què eren els coloquintians descobrirà això: ‘El mot coloquíntida deriva del llatí tardà coloquinthida i aquest del grec kolokynthís, terme que significa “carabassa” (Dioscòrides). Llucià de Samòstata parla dels coloquintians (o carabassapirates), uns homes salvatges que assaltaven els navegants de les illes veïnes. Com a embarcacions, es valien d’unes grans carabasses de seixanta peus de llargada. Quan tenien la carabassa assecada, la buidaven i la feien servir per navegar, utilitzant pals de càlam i la fulla de la carabassa com a vela. Llançaven les llavors de carabassa com si fossin pedres. Llucià explica també que els coloquintians eren enemics dels piratanous. La llegenda la recollí en els nostres dies Joan Amades amb el títol de El país de les carabasses.’

Com es pot veure, aquesta és una obra erudita, d’una gran cultura llibresca, que va néixer quasi per casualitat. Segons que explica Joan. A. Oriol Dauder al pròleg, tot va començar quan va tenir l’oportunitat de pujar a les golfes d’uns amics a Badalona. Allà dalt, hi va trobar llibres antics en diferents estats, la majoria en francès i del segle XVIII, que devien provenir de la biblioteca familiar, la qual va començar a estudiar i a buidar amb passió. Aquest va ser el germen que el va dur a consultar moltíssimes obres amb la finalitat d’escriure dos llibres en paral·lel, tasca que el va ocupar entre 1997 i el 2002: aquest diccionari dedicat als éssers fantàstics i un llibre sobre arbres i plantes.

Aquests dos volums els va confegir amb una quantitat ingent de notes a peu de pàgina i amb una extensió molt superior a la que presenta actualment el diccionari i, possiblement, va ser la causa que fos impossible trobar-ne editor. Per això mateix, el fill de l’autor, Joan Oriol i Giralt, que ja tenia experiència en això de fer diccionaris perquè és el coautor del primer Diccionari de figures retòriques en català, del 1995, li va suggerir ‘fer una versió més curta i menys acadèmica, esporgant el text de citacions i de notes a peu de pàgina per acostar-lo a un públic més ampli, però sense que se’n perdés l’essència’, un projecte que iniciaren plegats però que va haver d’acabar ell sol després de la mort de Joan A.Oriol Dauder el 2016.

El projecte va acabar avançant gràcies, sobretot, a l’interès de l’editorial Quid Pro Quo, que va interessar-se pel text i va encoratjar Joan Oriol i Giralt a acabar l’obra del seu pare, centrant-se en el segon volum, el dels éssers fantàstics. El resultat final és el que ha arribat als lectors.

Un dels apartats més interessants del diccionari és el de la bibliografia. Perquè si bé és cert que s’han suprimit notes al peu i citacions, tot això hi és integrat dins el diccionari, de manera que qui llegeixi les diferents definicions podrà trobar de seguida quines són les fonts consultades per l’autor i ampliar els coneixements que vulgui en una bibliografia que, per si sola, ja és tot un tractat especialitzat en la matèria.

Un dels problemes principals als quals es va haver d’enfrontar l’autor és determinar què hi cabia i mereixia formar-ne part i què no. Explica: ‘Bèsties, monstres, plantes, éssers angèlics o infernals, fades o follets, sirenes o centaures constitueixen un camp inesgotable difícil d’atrapar en un llibre. La primera limitació a l’hora d’establir un criteri selectiu, és la d’haver de deixar fora del nostre tractament els éssers que pertanyen a les mitologies particulars dels escriptors (d’un Tolkien, posem per cas); però si seguíssim rigorosament aquest criteri, prohibiríem l’entrada a tots els éssers fantàstics que Joan Perucho deixa lliures, per exemple, a les pàgines de Les històries naturals. Altrament, si prescindíssim de les mitologies alienes i salvéssim únicament les nostrades, no podríem, en rigor, parlar de sirenes ni de gnoms ni d’acèfals (que ja esmentà Plini el Vell). Perquè: és mitologia particular la de Plini, d’on van beure tots els autors medievals? O ja forma part d’allò que Jung batejà amb l’expressió inconscient col·lectiu? I el mateix podríem dir de tot l’enfilall d’éssers increïblement fantàstics que planen per les Històries verídiques de Llucià de Samòsata (des dels bucèfals fins als suròpodes, passant per les dones cep, els hipovoltors, els nebulocentaures, etc).’

Aquest debat tan interessant i intens que Joan A. Oriol Dauder va haver de tenir amb ell mateix, primer, i amb el seu fill, després, queda resolt de la següent manera: ‘Vet aquí, doncs, com ha estat de difícil establir quins eren els éssers que havien de figurar en aquest llibre. Davant d’això, hem optat per considerar com a vàlida una base general d’éssers fantasticoimaginaris (bèsties, plantes, éssers antropomòrfics, esperits, etc.) que formessin part de la mitologia universal i, excepcionalment, hem donat entrada a alguns altres éssers, provinents de la literatura, que ens han semblat adients. I no obstant això, la col·lecció restarà incompleta, perquè seria una tasca impossible per a un sol autor recollir tots els noms i totes les característiques dels éssers imaginaris i fantàstics, des dels temps més remots de les llegendes i dels mites fins als nostres dies, incloent-hi els personatges dels còmics, de les rondalles i els contes infantils, de les novel·les de ciència-ficció i dels mites contemporanis del cinema i de la televisió.’

Així doncs, aquí tenim la feina que va fer un sol home (amb l’ajuda del seu fill) per a esporgar, catalogar i mostrar els éssers fantàstics i fer-ho en la nostra llengua. Una primera baula que obre les portes perquè aquesta feina es pugui complementar fins a convertir el diccionari en una enciclopèdia. Si és que hi ha algú que s’hi vulgui posar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.