17.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 18.01.2025 - 09:01
Molts espavilats esperen l’arribada de Donald Trump per dissimular els problemes que han creat amb la retòrica d’una nova batalla cultural. Fa vuit anys que el món es predisposa per a un segon mandat de Trump, com si fos una fase inevitable de la història. Moments com aquest, que es couen a foc molt lent durant molt de temps, són punts d’inflexió psicològics en general perquè tothom espera que passin d’una vegada, a fi de ressituar-se. Catalunya s’hi ha trobat amb l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat, que també ha accelerat un canvi molt generalitzat de l’estat d’ànim i dels debats. Per què ha guanyat, Illa? En part, també, perquè molts rivals polítics del PSC tenien ganes que guanyés per canviar la posició des d’on parlaven i actuaven. És semblant al desig indicible que es mori algú que t’estimes però que està molt malalt. Esperar una situació que et fa por t’immobilitza més que no pas trobar-t’hi. A partir de dilluns, quan torni Trump, el to de tothom es transformarà probablement molt de pressa.
L’efecte més probable a Europa serà la consolidació d’una nova divisió política –esbiaixada i tramposa– entre els partidaris de l’univers Trump i els qui s’hi oposaran en nom de la democràcia. Uns parlaran d’antiwokes contra wokes, o d’amics de la Llibertat contra amics de l’Islam; uns altres, de demòcrates contra autoritaris, o d’assenyats contra radicals. És una divisió que ja fa anys que fermenta, però ara pujarà deu esglaons de cop. I, tal com sol fer el poder, els culpables d’haver-nos dut on som parasitaran el diagnòstic correcte –que cal salvar la democràcia– per aprofitar-se’n. Joe Biden té la sang freda de dir que “hi ha una oligarquia d’extrema riquesa que amenaça la nostra democràcia”, després de quatre anys d’inacció i de sis dècades de crear-ne les condicions. Els responsables d’haver ensorrat Europa diran que Elon Musk la fa perillar; Emmanuel Macron, en gran part inductor del creixement de la desigualtat i del malestar social a l’estat francès, ja ha acusat el magnat d’impulsar una Internacional Reaccionària.
Aquests darrers tres anys, la Unió Europea, amb un problema enorme de falta de legitimació institucional entre els seus ciutadans, que la senten com més va més lluny, ha mirat de cohesionar-se i revifar contra l’amenaça de Vladímir Putin. Ara n’hi haurà un segon intent, amb crides vagues a defensar la democràcia i l’estat de dret contra les presumptes atzagaiades de Trump o contra el poder desfermat dels gegants tecnològics. Serà molt difícil evitar les falses dicotomies, i serà molt difícil escapolir-se de la brossa d’aquesta retòrica amb relats independents, perquè, en efecte, parteix de premisses certes: el poder desfermat dels gegants tecnològics amenaça la democràcia, Trump i Musk encapçalen una Internacional Reaccionària i l’imperialisme de Putin és una amenaça per a Europa.
La qüestió és que res de tot això no ha passat per accident, i, per sobreviure sense que els aixequin la camisa, els qui vulguin defensar la democràcia de debò hauran de buscar camins perquè no els representin Bidens ni Macrons. Caldrà desempallegar-se de la lògica sistemàtica del mal menor, si a cada cantonada no volem trobar un Pedro Sánchez que s’amaga rere el cadàver de Francisco Franco per reprimir. Per no repetir els errors del passat, la recepta no podrà consistir a delegar les solucions en els creadors dels problemes.