El novembre passat va haver-hi un referèndum d’autodeterminació a l’arxipèlag de Nova Caledònia acordat amb l’estat francès i enguany al món n’hi ha convocats dos més per a solucionar conflictes amb les urnes. Seran a territoris del Pacífic amb noms desconeguts, però hi ha una possibilitat molt gran que  aquest 2019 siguin notícia i que d’un d’aquests referèndums sorgeixi l’estat independent número 194 de les Nacions Unides.

El referèndum pactat de Bougainville
El territori que té més possibilitats d’esdevenir independent ben aviat és la Regió Autònoma de Bougainville, que per al 15 de juny ha acordat un referèndum d’autodeterminació amb Papua Nova Guinea. És previst que l’opció de la independència guanyarà per un marge ampli.

Habitada per 230.000 persones, és formada per l’illa de Bougainville, la de Buka i les Carteret. I malgrat dependre de Port Moresby, és a 760 km de l’illa de Nova Guinea, amb la qual té diferències culturals evidents, però només a set de les Illes Salomó. La història recent és marcada per un mineral: el coure. El 1969 es va descobrir una de les reserves més grans del món, la mina de Panguna, que significava el 40% del PIB de Papua Nova Guinea i el 45% dels ingressos per exportacions. En canvi, la regió només rebia entre el 0,5 i l’1,25% del benefici total, malgrat les nefastes conseqüències per al territori.

La mina de Panguna.

La població local va ser desposseïda de la terra per culpa d’aquesta mina, controlada per una companyia australiana i el govern papú, cosa que va crear greuges econòmics i socials. Per exemple, es va crear un sistema d’exclusió de la població, amb unes instal·lacions per a treballadors blancs i unes altres per als habitants locals. Per al medi ambient també va ser devastador, perquè es van contaminar els rius i algunes espècies es van extingir.

Quan es va descobrir el jaciment, Bougainville era administrada per Austràlia, però el 1975 se’n va independitzar. Va proclamar la independència amb el nom de República de les Salomó del Nord, però finalment va arribar a un acord de reintegració a Papua Nova Guinea, que també s’havia declarat independent. Tanmateix, el conflicte va arribar amb una campanya de sabotatge per l’arribada de treballadors australians i papús, però la violència es va incrementar per les condicions en què vivia la població local i finalment es va vincular el conflicte a la identitat indígena.

El 1988 la lluita ja era obertament per la independència. L’Exèrcit Revolucionari de Bougainville, format per indígenes desposseïts de les seves terres, s’enfrontava a l’exèrcit, que defensava la font d’ingressos principal de l’estat, i a milícies unionistes finançades pel govern. Fins i tot va arribar a contractar forces de mercenaris de Sandline International que havien participat en la guerra civil de Sierra Leone.

Els acords de pau a Bougainville
El conflicte va degenerar en una guerra civil, amb vint mil morts (un 10% de la població) i el desplaçament de quinze mil persones a camps de refugiats i a les Illes Salomó. Es va acabar el 1997, al cap de gairebé deu anys,  i el 2001 es van signar uns acords de pau que incloïen una gran autonomia i un referèndum d’autodeterminació entre el 2015 i el 2020. Les primeres eleccions autonòmiques van ser l’any 2005 i hi va ser elegit un dirigent independentista. El 2016, els governs de Bougainville i Papua Nova Guinea van arribar a un acord per a fer un referèndum el 15 de juny de 2019 i el 12 d’octubre de 2018 es va pactar la pregunta. ‘Esteu d’acord que Bougainville tingui: (1) Més Autonomia (2) Independència?’ El govern papú s’ha compromès a finançar-ne els preparatius i el primer ministre de la República d’Irlanda entre 1997 i 2008, Bertie Ahern, s’ha convertit en el cap de la Comissió del Referèndum de Bougainville.

El vot favorable a la independència té molta força, i la manera principal d’evitar la creació d’un nou estat és que finalment el referèndum no es faci per manca d’acord sobre el cens o aspectes tècnics. També és possible que el Parlament de Papua Nova Guinea l’acabi blocant, perquè cal remarcar que la pregunta inclou l’opció de votar més autonomia, però que aquest nou encaix no ha estat tampoc dotat de contingut encara.

Una altra qüestió clau és que no és clara la viabilitat econòmica d’un Bougainville independent. El president actual considera fonamental de reobrir de la mina de Panguna, que roman tancada d’ençà de la fi del conflicte armat tot i encloure cinquanta mil milions de dòlars de coure i malgrat que cada intent de reobrir-la ha acabat sempre en disturbis.

La nova República de Chuuk?
L’altre referèndum d’enguany serà el 5 de març a l’estat de Chuuk per a decidir si s’independitza dels Estats Federats de Micronèsia. No ha estat acordat amb la federació, però  en cap cas no hi ha la voluntat de fer ús de la violència per a impedir-lo, sinó que el cap de l’estat fa una campanya activa a favor del no i ha afirmat que, en cas de guanyar la independència, es produirà una llarga batalla legal.

Com alguns altres territoris de Micronèsia, de milers d’illes i desenes de llengües, cultures i tradicions diferents, després de la Segona Guerra Mundial va ser administrat pels Estats Units d’Amèrica per mandat de les Nacions Unides. Finalment, alguns van declarar la independència (la Federació Micronèsia, les Illes Marshall, Palau) i un va romandre associat als EUA (les Marianes del Nord). Així i tot, els tres estats independents mantenen un acord internacional amb els Estats Units (Compacte d’Associació Lliure), gràcies al qual els ciutadans poden viure, treballar i estudiar a qualsevol part dels EUA sense visat i, en canvi, els nord-americans tenen accés a la terra, l’espai aeri i la mar per a finalitats militars.

L’exèrcit nord-americà envia regals i ajuda humanitària cada Nadal des del 1952.

L’acord també inclou transferències directes de pressupost del valor d’una quarta part del PIB dels Estats Federats de Micronèsia, però s’acabaran el 2023.

Una comissió de Chuuk va considerar que la millor solució per a garantir la supervivència econòmica era d’esdevenir un estat independent. De moment aporta més que no pas rep, el pes polític no es correspon al demogràfic i dins la federació no té les eines necessàries per a desenvolupar l’economia, ara que el turisme creix, sobretot a l’Atol de Chuuk (on hi ha un cementiri de restes de vaixells de guerra japonesos de la Segona Guerra Mundial).

La Federació de Micronèsia és formada de quatre estats, amb desenes d’illes habitades, i Chuuk té la meitat de la població. Cada estat té grans competències i un governador propi, i al parlament federal, de catorze senadors, Chuuk en té sis. Tanmateix, la capital, Palikir, és a l’estat de Pohnpei.

Però contra la independència hi ha el fet que deixaria Cuuk automàticament fora del pacte amb Washington, fet que podria ser un problema per a gran part dels ciutadans que viuen als Estats Units i als territoris associats gràcies al tractat federal que els permet de viure i treballar-hi. Però els favorables a la independència consideren que es pot renegociar, perquè la República de Palau, quan es va tornar independent el 1994, va implantar un acord propi.

El govern de la Federació considera que el referèndum és inconstitucional, però la comissió judicial de Chuuk afirma que és legal d’acord amb la llei internacional, basant-se en la resolució de l’ONU sobre Kossove. En cas de victòria del sí, no establarien en cap cas la república abans del 2025.

Els referèndums, eina democràtica
Però això no és tot, perquè el 2020 pot tornar a haver-hi un referèndum a Nova Caledònia, que és inclòs en els pactes amb l’estat francès. I pel 2018, dos anys abans, n’havia estat convocat un altre a les Illes Fèroe que finalment va ser posposat.

La darrera independència va ser la del Sudan del Sud el 2011, també gràcies a un referèndum, una eina que es va imposant arreu del món com a alternativa per a solucionar els conflictes territorials de la manera més democràtica a les urnes.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb