[VÍDEO] Els divuit anys preciosos de Guillem Agulló que duren trenta anys, que duraran sempre

  • Crònica de l'homenatge a Guillem Agulló trenta anys després de l'assassinat a mans d'un grup de neonazis      

VilaWeb
Esperança Camps Barber
28.03.2023 - 21:40
Actualització: 29.03.2023 - 21:02

La sala d’actes de l’Octubre CCC de València s’ha fet petita. No és cap tòpic. Ni és tampoc perquè pràcticament tots els seients eren ocupats i hi havia algú dret. Tampoc no és perquè la veu de Pep Gimeno, el Botifarra, n’ha somogut els fonaments. S’ha fet petita, la sala d’actes, perquè no hi cabien ni més passió ni més emoció, ni més paraules sinceres fetes de dignitat. Paraules forjades d’un dolor antic transformat en lluites guanyades. Un dolor que fa trenta anys que dura i que és la màquina que mou el futur. Podeu veure’n el vídeo complet ací:

“Quan caiguérem en un pou infinitament cruel no sabíem que arribaríem fins ací amb tanta força. No teníem cap més remei que mirar endavant i lluitar. Si no ho haguérem fet, hauríem desaparegut i hauríem deixat a Guillem als peus dels cavalls i del llop que volien destrossar-lo.”

No ho van fer, els pares i les germanes de Guillem Agulló Salvador. Tampoc els amics. Ni els amics dels amics, onada expansiva i desbordant. I per això la sala d’actes vessava. Amb Guillem Agulló, a l’escenari hi havia Vicent Partal, director de VilaWeb, i la periodista i escriptora Núria Cadenes. I encara, Pep Gimeno i Miquel Pérez, el seu guitarrista.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La cara de la bèstia

Vicent Partal, a banda la peripècia perpètua i el risc que representa agafar un Euromed per a cosir allò que algú voldria fet miques, ha informat els assistents de la detenció de la consellera Clara Ponsatí a Barcelona, la seua ciutat, una vesprada de primavera, davant la catedral, mentre passejava, el dia que hi havia tornat de cinc anys d’exili.

I la detenció de Ponsatí, seguint instruccions d’una justícia espanyola feta a mida de la repressió gratuïta, ha estat capçalera i metàfora. Llibre d’instruccions. Diccionari per a entendre de què tracta tot això de la repressió. De la repressió espanyola, tornem-ho a dir, feta a mida i gratuïta. Tant fa si aquest text és escrit a València l’any 2023, com si és escrit a València l’any 1993, com si és escrit a Barcelona el 2017. Tant se val. A una banda hi són ells, l’“ells” fusterià, que ha evocat Núria Cadenes. I a l’altra banda hi ha la raó.

I com que són els mateixos i hi són sempre i arreu, Partal ha recordat que va haver-hi un temps en què al Principat la gent se sentia còmoda i podia ser catalana i espanyola, i l’any 1992 Juan Carlos podia entrar a l’Estadi Olímpic de Barcelona mentre sonaven “Els segadors” i el locutor deia que allò era l’himne de Catalunya. Però al País Valencià això no va passar mai. Perquè al País Valencià la violència de l’estat, la connivència de la policia i l’exèrcit amb l’extrema dreta, les bombes contra Fuster, l’assassinat de Miquel Grau, les coaccions i les amenaces, l’assassinat de Guillem, sempre hi han estat. “Al País Valencià l’abús constant, el rostre de la bèstia, el vèiem cada dia. Al Principat, la bèstia estava amagada i es va fer visible l’any 2017, i avui els Mossos han detingut Clara Ponsatí. Ara ens tornen a equiparar, ara tots entenem què és Espanya.”

I amb les regles de joc damunt la taula, Partal ha descrit llàgrimes i abraçades amb el pare de Guillem en un carreró fosc de la plaça de bous de València, i ha dit que aquest diari vol copiar alguna de les virtuts de Guillem. Ser honrats, que no vol dir ser imparcials. “Ens agradaria ser valents i directes, com Guillem. No tenir por, sabent que això pot tenir un preu, i assumir eixe preu. Voldríem ser tan coherents com Guillem”, ha dit.

Josep Pla defineix Espanya

Núria Cadenes, autora d’un llibre sobre l’assassinat de Guillem i sobre aquells que van voler manipular els fets, tergiversar-los, i condemnar Guillem a l’oblit i afeblir tots els Guillems que naixen cada dia, va voler recordar l’episodi del botiguer de Castelló. Un home d’ordre, conservador, tal com s’espera d’un botiguer de Castelló que un dia, durant el simulacre de judici, va veure com uns joves concentrats pacíficament, amb carotes blanques, van ser abordats per la policia. Sense motiu. De manera molt violenta. Abusadors contra joves indefensos. El botiguer els va fer entrar a la botiga i va abaixar la persiana, i els policies continuaven pegant contra ningú.

Els policies també eren “ells”, “els encarregats de mantenir enganxada la pútrida carcassa de l’estat espanyol”. “Ells”, que practicaven un terrorisme dit de baixa intensitat “que realment és altíssima”, van causar tant de dolor que ens van violentar. “Vivíem amb angoixa permanent. Amb cops físics directes i metafòrics, fins al punt més vil que va ser l’assassinat de Guillem.” Una altra volta, la cara de la bèstia.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El futur i la dignitat

“Però nosaltres ho hem convertit en homenatge i en un acte de futur. Nosaltres anem per l’altra banda. No aconseguiran que perdem aquest nord. És un esperó de futur, diferent i més digne. I net del fang de l’embassament.” El fang llord de l’embassament és Espanya, segons Josep Pla.

“El coneguérem divuit anys, graciosos i preciosos, i aquells divuit anys ens ompliren de vida.” Guillem havia escoltat quiet i emocionat com el seu fill creixia amb els mots. És el gegant que duu a l’espatlla tants Guillems. Guillem Agulló, el pare, acabava de tornar de Barcelona d’un altre homenatge, i avui tampoc no cabia en la sala.

“La por va canviar de bàndol. Hi ha una voluntat de ferro, d’acer que ens durà a la llibertat dels Països Catalans. Ens alliberarà d’aquest estat assassí i espoliador. Nosaltres som hereus d’eixes lluites. Venim de lluites anteriors. No estem en el camí equivocat. Estem en pau. No patim. Ara hi ha alegria, futur, llita i esperança. Vosaltres sou la família de Guillem”.

I els mots es feien viatgers en el temps i en l’espai. I Montanejos 1993 esdevenia una fita per a sortir del fangar, per mirar la bèstia als ulls. “Guillem és estima, futur i fraternitat. Guillem és el futur. Espanya és el passat, la cosa rònega i casposa.”

I per si no n’hi havia prou, Pep Gimeno i Miquel Pérez a la guitarra, han embadalit el públic amb la lletra i la música. “Pep és el país que volem”, va dir Vicent Partal.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any