A Maçanet, un dissabte al matí d’aquells que em pregunte què faig jo anant a predicar poble per poble, el gener de l’any passat, una veu entre el públic es va posar de sobte a xerrar en mallorquí. Inevitablement, perifèric com sóc, la fonètica em va cridar l’atenció. Però em vaig esborronar quan després vaig comprovar que aquell home, independentista convençut i militant amb arguments molt més que sòlids, havia estat durant molts anys diputat del PSOE a Madrid i dels importants. ‘És que no s’hi pot fer res’, em va dir, com si açò necessitàs cap justificació.

A Cerdanyola me’n vaig trobar un altre. Em van convidar a fer una xerrada en un bar, concretament al bar Grau. Hi posaven de llarg l’Òmnium local i em van demanar que fes de padrí. M’hi vaig prestar de gust, i a l’hora de sopar va seure a la meua taula un dels homes que més anys ha format part de l’executiva del PSC. Va ser un conversa impressionant durant la qual em va explicar tantes coses que vaig haver de traure la llibreta i tot. Ara, després d’anys i anys de fer feina, aquell home ho tenia definitivament clar: o independència o res. M’ho va dir amb la convicció de qui sabia que tot el seu passat justificava aquest pas d’ara.

L’Àngels i l’Albert, de Taradell, feia molts anys que no els veia. Eren uns gurus de la primera onada internauta del país, savis entre els savis i bona gent com pocs. Però no m’hauria imaginat mai que eren independentistes. El 2013 vaig anar al bar que hi havien obert, una nit que feia un fred impossible, i em va sorprendre que hi pogués pagar amb bitcoins, per primera vegada a la vida. Però també em sorprengué veure una estelada presidint el local. No vaig ni preguntar com és que se n’havien tornat. I no sé quina de les dues novetats em va fer més feliç.

Xavier, la nit de les europees, em va enviar emocionat un whastapp dient: ‘Ja era hora que guanyaren els meus.’ Em vaig quedar perplex perquè ell, que havia estat un socialista acèrrim, reivindicava com a pròpia la victòria d’ERC. I no solament això, sinó la llarga travessia del desert que havia portat els republicans des de la victòria del Front Popular a aquelles eleccions. Vaig somriure feliç, immensament content.

Al Perelló, em feia molta gràcia d’anar-hi a parlar. Va ser poc després de la Via Catalana i m’hi vaig acostar encuriosit perquè algunes de les imatges més corprenedores eren fetes allà. Però em va fer una il·lusió especial que, en acabant l’acte, se m’acostàs un home que em va dir que havia estat un dels espanyolistes del poble durant molts anys. I encara més que adoptàs una imatge gràfica que jo faig servir sovint: moltes vegades dic que la independència és un procés i que per això s’ha d’entendre com un riu on a poc a poc va entrant la gent i sumant-s’hi. Ell se’m va acostar per tal que li signàs un llibre i m’ho va dir amb veu baixeta: ‘Ja sóc al riu…’ Vam somriure tots dos. Contents. I vam encaixar les mans.

A Lleida, el juny del 2013, vaig fer un col·loqui divertidíssim amb Francesc Ribera, ‘Titot’, al pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Quan s’acabà, mentre comentàvem la jugada, se’ns va acostar una diputada de Convergència i Unió que acabava de votar al parlament la declaració de sobirania. Estava trasbalsada per les reaccions i emocionada d’haver-se afirmat –finalment i després de molts dubtes– com a independentista. ‘Ara ja sé què vull per al país’, va dir, amb una contundència que em va somoure.

Recorde especialment Vilanova de Bellpuig. A l’eixida de l’acte em demanaren que signàs un llibre a un xicot que tenia una malaltia important. Si no m’equivoque es diu Manel. No se sentia a gust dins la sala, de manera que vaig anar a cercar-lo fora i xerràrem una estona. Manel té moltes dificultats de moviment, però m’explicà que procurava no perdre’s ni una sola mobilització independentista. Em contà amb uns ulls brillants que havia anat a la Via –fins a l’Hospitalet de l’Infant!– molt agombolat pels seus amics, però que en canvi no va poder anar a la V. La conversa va ser abans de la Meridiana i em va prometre que hi aniria com fos: ‘Perquè hi fem més falta que mai.’ Vaig restar impressionat uns segons i no vaig saber gairebé ni què dir-li. Amb un fil de veu, m’isqué finalment un ‘gràcies’ de tan endins que semblava que em pujàs dels peus.

Podria passar-me hores i més hores parlant d’amics, coneguts i saludats que he tingut la gran sort de descobrir aquests fantàstics cinc darrers anys, el temps que ha fet que l’independentisme haja deixat de ser una ideologia marginal i haja esdevingut l’alternativa de futur més clara d’aquest país, la possibilitat més concreta. A cada carrer, a cada plaça de cada poble i ciutat he conegut gent que fa anys no ho era, d’independentista; no ho era quan uns pocs entravessàvem cotxes contra la Barcelona olímpica al carrer gran de Sants, enterràvem Toni Villaescusa al cementiri de Quart o pintàvem parets amb visques a la terra. I cada nit, totes, he tornat a casa més content, més feliç d’haver-los conegut i més convençut que guanyaríem. Gràcies a ells. Exactament gràcies a ells.

Els independentistes de fa quaranta anys sabem perfectament que si avui és possible la victòria no és precisament pel que vam fer nosaltres, sinó per ells, perquè ells s’hi han unit. La revolució democràtica en què s’ha embarcat aquest país la protagonitzen ells, la fan possible els centenars de milers de nous independentistes, aquells que ho són avui i que no ho eren fa cinc anys, aquells que ens han tret de la marginalitat.

I ha de ser així, perquè només així, en democràcia, es pot guanyar la partida. La independència només es pot guanyar sumant les persones d’una en una, eixamplant el perímetre sempre i en totes les direccions imaginables, no tan sols en una, i respectant i atorgant valor no pas a allò que aquest o aquell van ser ahir, sinó a allò que volen ser demà. Preguntant sempre i amb insistència a la gent no pas d’on vénen, sinó on volen anar i com ho podem fer per a bastir un país nou. No un país per als uns, sinó un país nou per a tothom.

(L’origen d’aquest editorial és un piulet de Catalunya Ràdio segons la qual Anna Gabriel, entrevistada per Mònica Terribas, va dir ahir: ‘Entenem el desencís dels que fa cinc anys que surten al carrer, però nosaltres en fa quaranta.’)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb