La camera és un ull que ens ensenya com mirar (Fotografia: Jakob Owes/Unsplash)

Ja s’allunyen a l’horitzó els abusos a l’Institut del Teatre de Barcelona, com fa un any s’hi allunyaren els de l’Aula de Teatre de Lleida, i més enrere els del cas Lluís Pasqual, l’ex-director del Teatre Lliure. Respiren, doncs, els predadors que no han caigut aquesta vegada, i respiren igualment les seues xarxes d’encobriment. En aquest sentit és significativa una frase del comunicat de Joan Ollé, “agraeixo les paraules de suport rebudes”, perquè, si de debò les ha tingudes (seria un pas endavant, que fos mentida), amb aquest reconeixement públic només fa que evidenciar, i subratllar en fosforescent, aquest clavegueram de complicitats sense el qual seria més complicat l’exercici de depredar.

Que l’abús sexual és un subgènere de l’abús de poder ja ho hauríem de tenir tots clar, en aquesta hora. De fet, per poc que hàgim seguit els casos, hauríem de poder passar un examen de tota la teoria, si més no la que ens faltava fa vint i trenta anys, quan no hi sabíem posar paraules. Perquè allò que no es pot anomenar no existeix (figura), o com a mínim no es pot explicar, que ja és prou. En el que ja es coneix com el #metoo català, ho hem vist a totes les entrevistes: mentre les actrius més veteranes ens recordaven que, quan començaven, no es parlava d’assetjament ni d’abús sexual, que “allò” era la normalitat, les entrevistades més jóvens desplegaven en un autèntic mostrari lèxic i terminològic, enraonant amb naturalitat de víctimes, victimaris i supervivents, de privilegis patriarcals, de situacions de vulnerabilitat, de sexualització i de cosificació, fent anar neo-verbs com sexualitzar, cosificar, victimitzar, revictimitzar, en totes les seues formes i conjugacions. A les senyores de la meua edat ens ballava el cap, algunes fins i tot prenien apunts, em consta i no miro ningú.

Quin servei no ens hauria fet, dècades enrere, un mínim de vocabulari, quan aquell “allò” era un garbuix inefable que se t’encallava en parts diverses de l’anatomia: al coll de l’estómac, al neocòrtex cerebral, als budells, als músculs i als tendons quan es tractava de tremolar, al clot de la gola quan es tractava de quedar-se en blanc. I quin servei no ens fa ara mateix, per continuar amb el tema, a l’hora d’identificar el mateix “allò” sobre els cossos de les actrius, en aquells nus decoratius sense venir a tomb, en aquests plans gratuïts dels seus culs mentre pugen les escales, o de les cames mentre les baixen; en aquelles escombrades integrals, de baix a dalt, per tota l’estretor de la indumentària. És l’ull de l’home fet càmera, que representava la mirada universal, la “normalitat” que dèiem abans, i que no ens feia alçar cap cella, ni feia aixecar a ningú del seient del cinema.

Els cossos de les actrius s’han fet servir, es fan servir, per a representar una determinada relació amb el cos de les dones al món real. L’ull de la càmera ha estat com l’extensió de les mans que volen tocar, on no arribes tu ja t’hi arribo jo, compare. Per això s’entén a la primera la vulnerabilitat de les actrius quan són ensenyades. Han d’estar preparades per a fer un paper i per a ser paisatge; disposades a acceptar zooms, tractes i tactes que a la majoria dels seus companys no els reclamaran; han d’estar obertes a exhibir-se conilles tant sigui per exigències del guió com per caprici del director: quina diferència hi ha, al final? Ho pots endevinar tu, articulista llesta, on és la frontera? Aquesta és la primera llei de la impunitat, pel que fa al cas: la dificultat d’establir un límit clar entre allò que és acceptable o no, a l’hora d’introduir l’ofici en una aspirant a actriu –o a actor, va, que ja sé que alguns ho estàveu esperant.

Vull pensar que en certa manera tot està relacionat. Em refereixo als abusos sexuals a les aprenents i la mirada heteropatriarcal (aquesta tampoc no la teníem, a la meua època) que ens brinden les càmeres sobre les seues predecessores. Hi veig un paral·lelisme, entre aquesta barra lliure en la ficció i la mena de permisos que s’atorguen al món real els aprofitats del gremi, predadors en forma de professors, directors, productors, que justament haurien de ser els primers a forçar els canvis. En tot cas, ja hi ha qui se n’encarrega i el canvi el comencem a veure, sobretot amb l’auge de les plataformes, amb una diversitat de papers femenins portentosament interpretats sense la distracció de la sexualització: quin descans per a les actrius, i quin descans per a les altres dones. I deia que ho volia pensar, que està tot relacionat, perquè voldria dir que aquesta classe de respecte per les actrius –jo en dic respecte– farà obsoletes les tècniques dels professors de la mà llarga; si més no, cada vegada trobaran menys justificacions per a estirar-la.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.