Els catalans no seríem res sense la llengua

Ja n’hi ha prou de demanar perdó per parlar Català. I de parlar Castellà cada vegada que qualsevol se’ns adreça només per allò de “l’educació”. La mala educació. O som o no som. Hem de ser nosaltres, qui fem servir la llengua que ens manté vius com a poble. Perquè els altres saben el què volen, que és mantindre el que ja tenen. També allò que és nostre.

L’evolució de la societat i la cultura coľlectiva conforma la llengua que parlem. Pensem amb la llengua pròpia utilitzant els seus recursos, els seus girs, la seva estructura, la seva manera d’anomenar i descriure.
Perdre la llengua és perdre una manera de pensar i dir el món. És perdre la cultura d’un poble.
Per això els imperialistes volen imposar la seva i anular les properes que els fan nosa.
El repte és alt perquè les tendències uniformadores per avançar precisen anar executant genocidis.
Una manera de defensar la llengua és parlant-la i no canviar de llengua fins que els interlocutors ens diguin que no ens entenen.
Massa vegades canviem abans d’hora.

Estic al 100 per 100 d’acord amb l’Editorial. És molt important rebatre les manifestacions suïcides que defensen que la qüestió és que ens entenguem i, si s’ha de sacrificar el català perquè tothom es senti ben acollit doncs no passa res. La llengua és una part consubstancial de la nostra nació, l’hem heretat i l’hem de transmetre. I els qui defensem aquesta opció ni som xenòfobs, ni som excloents, som catalans conscients del nostre patrimoni lingüístic

Si volem que Viiaweb continui sent el mitjà de referència, cal que cadascú dins de les seves possibilitats col.labori económicament. A diferència d’altres mitjans, Vilaweb no posa obstacles i està obert a torhom encara que no en sigui suscriptor

Llegeixo això: “No és que siguem catalans perquè parlem català, sinó  que és perquè parlem català que som catalans.” Però crec que es vol dir: “No és que parlem català perquè som catalans, és que som catalans perquè parlem català.” Oi que és això?

Exacte. Per això sempre sempre insisteixen a imposar el castellà, i sempre que poden, a més, prohibeixen el català. I quan no poden prohibir-lo directament, miren d’afeblir-lo.
La manera de fer-ho és negar qualsevol mena de relació entre ‘ser català’ i la llengua catalana, una cosa que no admetrien mai, ni se’ls acudiria, per al castellà i el concepte de ‘ser castellà’. Si acceptem aquesta idea estrambòtica, estem perduts. Ser català vol dir moltes coses, i en les identitats individuals n’hi ha moltes versions, com és natural; ara bé, una de les coses que segur que vol dir ser català és tenir una certa mena de relació de proximitat (actitud, coneixement, ús) amb la llengua catalana. Si permetem o admetem que aquest vincle s’afluixi o desaparegui, el català hi perd, nosaltres hi perdem. Per això els atacs de l’espanyolisme lingüístic miren de destruir el vincle entre llengua i nació.

És un drama socio-lingüistic ón ens hi hem de posar tots. Però la majoria de partits polítics han contribuït a agraujar-lo. Aquests és el llegat de Ciudadanos. I tota l’ esquerra a Catalunya els ha agafat el guà. No oblidaré mai aquesta enorme punyalada al cor de la nació. I mentre visqui m’ ocuparé de que ningú que conegui ho desconegui, ni que ho oblidi. I ha ratlles vermelles amb les que no es pot fer política. I amb la meva essència no s’ havia de mercadejar. I ho han fet. Ni oblit ni perdó. I callo perquè ploro de ràbia i els hi diría de tot. Com podem pagar amb els nostres diners tanta maldat? Aquest tema per a mí és molt difícil de païr. Però precisament per això, per Catalunya i per la llengüa, no pararé fins que siguem independents. Hem de sobreviure, per això hem de guanyar. Si no, no podrem mai viure. No vull arribar a la vellesa sentint-me un especímen extrany a la única terra que han conegut, llaurat i lluitat tots els meus avant-passats. No, no succeirà!

Ja fa un temps que vaig decidir ser català militant. És difícil en el dia a dia, no canviar de llèngua. No sempre ho pots aconseguir. Al principi costa mantenir el català quan el teu interlocutor sempre contesta en castellà
A mi m’ha servit de molt i m’ha reforçat llegir el llibre de la Carme Junyent ‘El català depèn de tú’.
I en aquest temps he après algunes estratègies diguem, de justificació.
Primer vaig pensar que quan l’altre et digués que no entenia el català jo li diria que ho sentia però que m’expresava molt malament en castellà i que ja li repetiria les paraules que no entenia. I alhora li preguntava quan temps portava a Catalunya.
Ara ja dic obertament que parlo en català per que m’agrada més, perquè penso en català i perquè m’expresso millor.La qual cosa és veritat.
Als recalcitrants els hi dic que tinc tot el dret en expressar-me en català perquè és cooficial.
Pero alerta. El que porto malament és quan haig de parlar amb un castellà del qual jo necessito alguna cosa. Pero hi estic treballant. A vegades no es pot matar tot allò que és gras, com diem els catalans.
Cada dia hi penso com puc viure 100% en català. I , a més, intento fer proselitisme en la família i en els amics. A tothom que m’envolta.
Com diu la Carme Junyent. Si cada ú dels catalanoparlants prenguéssim consciència i fóssim catalans militants, seria una altra cosa.
Un reforç positiu i una recompensa és quan et dirigeixen a algú, en català, que pressuposa que es de parla castellana, com un en aspecte sudamericà, i tens l’alegeia de veure que et contesta en català. I, a més t’ho agraeix perquè aixi pot practicar. Per fi.

Les nostres frases fetes, els refranys, la manera d’interpretar el món i comunicar-ho és justament el que ens fa ser d’un lloc.
Tots tenim anècdotes, quan no estem a Catalunya, d’haver-nos posat de peus a la galleda, traduint literalment frases fetes, i el tip de riure que ens fem.
Això és el què som, quan fa un fred que pela, quan plou a bots i barrals, quan posem fil a l’agulla, quan diem que qui no té un all té una ceba, perquè som i serem, i n’estem farts que ens venguin gat per llebre , que els nostres polítics s’hagin begut l’enteniment. Hem de fer un cop de cap i marxar cames ajudeu-me, d’aquell estat, dels seus jutges i dels nostres complexes.
Sinó, tal dia farà un any

ELS CATALANS NO SERÍEM RES SENSE LA LLENGUA

Jo vaig néixer fa setanta-quatre anys en un poble monolingüe català que, només oficialment, era un barri de Barcelona. En el meu poble, quan jo ja era casat i pare de familia, encara gairebé ningú es considerava Barceloní. Si ens desplaçàvem a la metròpolis, anàvem a Barcelona.

Barcelona no era la nostra ciutat, si no la capital de la nostre nació. Tot i que gent d’altres contrades havien vingut a viure a Sants, aquets nuo vinguts consideraven que havien anat a viure a Sants no a Barcelona, i seguíem sent pràcticament monolingües

Evidentment, el que ens feia sentir catalans era la llengua, però sentir-nos d’un poble independent de la metròpolis, ens imbuïa un sentiment d’independència personal que sense que en fóssim del tot conscients, l’extrapolàvem a: si no parlem castellà no som espanyols.

La demostració de la importància de tenir una llengua pròpia, la veiem amb el desfici que tenen els espanyols i els jutges del jutjat en suprimir en el menor temps possible el català de les escoles. També amb la poca importància que donen a la llengua els reformistes, que no entenc perquè els tractes de independentistes si son autonomistes. ( però aquest no és el tema d’avui).

Si de veritat volem salvar Catalunya, hem de lluitar a capa i espasa per salvar la immersió lingüística de les escoles. Tot el demés son punyetes.

Aquest matí a la visita d’una a Piles (La Safor): el constructor, catalanoparlant, l’immigrant español, monolingüe castellà però catalanoparlant passiu, un altre castellà l’immigrant però també catalanoparlant,passiu i finalment l’immigrant africà també catalanoparlant.

Potser tinc sort, no sé si és per la meua presència que convida.

Servidor castellanoparlant vaig descobrir a 18 anys que les coses que em passen en català mai les haguera viscut. Així com l’atractiu inherent avantguardista que vehicula aquesta cultura amb el seu idioma.

De menut, a la Ciutat de València, semblava que gairebé no n’hi havia, de catalanoparlants.

En aprendre’n vaig descobrir una revelació….que si et mantens ferms, però sense superioritat moral, la gent acaba parlant-lo comòdament. I que a primera vista sembla que quasibé ningú no en parla. Tanmateix, sí que hi és. I a manta. S’hi tracta d’ajudar a rompre aqueix “teló d’acer” psicològic que ens han creat des de l’estat ocupant i colonitzador mitjançant mecanismes d’adoctrinament que tothom sabem. Mecanismes de poder. Mecanismes que amb internet hem desllavassats. En convertir-nos cadascun de nosaltres en creadors d’emissions i missatges.

No més cal fer-los confiar en sí mateixos. Hi ha una “barrera psicològica fotuda….però que depén de nosaltres també. Crec que na Junyent ha explicat un parell de vegades aquest concepte.

No entenc eixe pessimisme principatí, si em dispenseu la idea que abocaré. Si el sionisme fou capaç de rescatar un idioma mort com el jueu i posar-lo de nou en circulació dintre dels cervells dels actuals israelians; què no farem nosaltres que encara és un idioma viu i amb una fortalesa impressionant. I vehiculador dels missatges més contemporanis.

Però per això cal desacomplexar-se i engrandir-lo.

I una idea que té certa potència entre nosaltres. Si totes les llengües tenen un procés d’aprimament i esquifitesa cap a llurs estàndars en el nostre cas, sembla, que hi ha el procés contrari, d’eixamplament a conèixer tots els entrevitricolls dialectals per ésser d’una grandària que ens ho podem permetre.

Molt poca gent de l’anglès pot conèixer la riquesa dialectal i variants, en alemany ja sabem que els hamburgesos no s’entenen amb el bavaresos, ni austriacs. Per això cal parar l’orella i anar barrejant modismes locals i elevar-los a l’status normal d’estàndard.

ParafrasejantN’ Antonio de Nebrija:

“Sempre el L’IDIOMA CATALÀ COMPLET serà company de les nostres 3 Repúbliques nugades per l’afany de ser en llibertat”

Josep Blesa (València)

Totalment d’acord amb l’editorial d’avui. Sense el català no som res.

L’atac al Català en l’enseignament és un minvar, una discriminació de la nostra nació minoria. És molt greu i cal resistir i denunciar-ho.

Com ja vaig comentar una altra vegada en un editorial de VW, crec que s’hauria a desaprendre el Castilla. No costa gaire. Ho dic sempre quant algù parla a mi en Castilla: ‘pardoneu, sóc estranger i no t’entenc’. Jo soc holandès i per a això tinc l’excusa perfecta, però els Catalans independentistes tampoc se senten Espanyols, oi? Doncs així, amb l’excusa de tenir un buit en la memòria ja no entenem el Castilla.

A la atención de la dirección Vilaweb

Ha sido censurado mi comentario al artículo de ayer del Sr. Partal “La pancarta de Laporta: l’ audacia que cal tambe’ en política”

Ya he llamado a vuestro número 934 426 439, he dejado dicho lo que había pasado y he pedido que alguien me llamara, ya que tenéis mi mobil, para darme una explicacion de este acto de descarada vulgaridad.

Ya es la segunda vez que pasa que en modo arbitrario y abusando de vuestro poder me censurais un comentario a un artículo del Sr. Partal, así, con aquel modo brutal que tanto es característico de quien ha sido educado en esta España miserable donde la brutalidad es la normalidad del vivir de cada día.

Encuentro particularmente disgustoso que venga esto de vosotros…

Vosotros que tanto os declamais democráticos y en la realidad de los hechos, al revés, os portais con la misma falta de sensibilidad y de respeto, con el mismo modo grosero y humillando derechos elementales igual que estos muy cobardes fachas de España de los cuales pensáis ser mucho mejores.

Si pensáis que me voy a quedar callado y sumiso como a vosotros os han educado os equivocáis mucho…

A vosotros os parecerá poca cosa, pero no lo es.

Es cuestión de Cultura y no me voy a conformar con un modo de ser tan grosero que nunca ha pertenecido a mi estilo.

Ni me voy a humillar delante de quien ha vivido toda la vida la vulgaridad franquista como la cosa más normal al mundo.

Me quedo en espera de recibir una llamada vuestra para que me venga dada una explicación… Tengo todos los derechos para exigirlo.

//////////////////////////////////////

ME DOY CUENTA, HOY JUEVES POR LA TARDE, QUE MI COMENTARIO EN OBJETO HA VUELTO A SER INSERTADO EN LA POSICIÓN QUE OCUPABA ANTES DE VENIR CENSURADO…

PERO NO HE RECIBIDO NINGUNA LLAMADA DE VUESTRA PARTE QUE EXPLICARÁ VUESTRO COMPORTAMIENTO Y PIDIERA DISCULPA RECONOCIENDO LA EVIDENCIA DE UN MUY VULGAR Y ARBITRARIO ACTO DE PREVARICACION…

ES UNA CUESTIÓN IMPORTANTE, ASÍ QUE NO ME CONSIDERO SATISFECHO

No se puede vivir en modo correcto las relaciones sociales que pertenecen a una auténtica democracia mientras no se pode desde la raíz la arbitrariedad de un poder que vive el delirio que sus actos delictuosos convencido de que no necesitan justificación alguna sólo por ser emanaciones, por cierto autoritarias, de una sociedad estructurada al rededor de una rígida e incuestionable jerarquía de poder.

Os invito a reflexionar el hecho que la actitud que está a la base de vuestro comportamiento (a parte de las distinta proporcion de los hechos, que pero no sirve a quitarle importancia), es exactamente el mismo de esta nefasta y muy ignorante Magistratura franquista de España que vive el auténtico delirio que toda acción criminal le sea concedida sin tener el deber de ser sometida, como al revés tiene que ser en una auténtica democracia, a la determinante autoridad del pueblo soberano.

Se queremos de verdad llegar a implementar la Independencia y la Libre República de Catalunya hay que tener el coraje de ser extremadamente claros y cristalinos y barrer sin ningún remordimiento toda aquella aproximación mental que por cierto es sólo consecuencia de la contaminación de un ignorante autoritarismo que identifica la muy penosa intelectualidad de la izquierda española y muy desgraciadamente catalana de ER en especial y devastadora manera.

Hasta cuando el fondo de está suciedad mental no será derrotada de la mente de mediocres intelectuales y partidos políticos que presumen representar al independentismo, su éxito, sólo se quedará en una veleitaria aspiración destinada al más decepcionante fracaso.

SIGO MANTENIENDOME EN ESPERA DE VUESTRA LLAMADA A MI MOBIL
—————————————-
P.S.

Si lo que califica la lucha para la independencia de Catalunya es la exigencia de libertad de expresión de la Nación Catalana lo que le da fuerza es la lucha de su natural y civilizado Antifascismo contra la agresiva barbarie de una España violenta y fascista.

Els elements que defineixen una nació són la comunitat de persones unides per una història, una cultura, una llengua i un territori. I els elements necessaris per aconseguir la secessió són: la identitat, l’interès i l’estratègia. L’identitat és d’ordre cultural i expressa el grau de consolidació d’una nació i els altres dos (interès i estratègia) són d’ordre polític i tenen a veure amb els beneficis de la separació i la forma d’organitzar-se per aconseguir-la.
La llengua, a més de ser un fet diferencial, és una eina fonamental com a factor de nacionalització perquè les persones, coneguin, entenguin i adquireixin les identitats nacionals. I l’escola i els mitjans de comunicació són dos factors poderosos de nacionalització per la capacitat que tenen d’arribar a àmplies capes de la societat i per tant són els objectius prioritaris més combatuts per l’Estat.
A Catalunya el manteniment de la seva llengua ha estat històricament una batalla permanent amb l’Estat espanyol, que ha intentat de forma permanent marginar-la o eliminar-la.
La Constitució de Cadis del 1812 és l’inici modern de l’Espanya homogènia com a nació única, indivisible, assimilada a Castella i a la llengua castellana. Fet que al segle XX utilitza la Dictadura de Primo de Rivera on les primeres accions van anar dirigides contra la Universitat Nova de Barcelona i el Decret de Repressió del Separatisme, contra la senyera i la persecució de la llengua catalana, prohibint ” el dialecto catalán” a les escoles i l’administració. Va continuar amb la Dictadura de Franco que només reconeixia “la lengua del imperio” i va perseguir i prohibir la utilització i difusió del català per qualsevol mitjà.
Espanya ha utilitzat abans i ara l’estratègia dels Estats centralistes que fan servir la cultura com a eina necessària per a imposar i difondre el procés de centralització política i cultural. I Anne-Marie Thiesse explica la forma com l’Estat francés centralitzat ha construït i difós aquest model d’Estat.
A Catalunya, a més dels efectes de la llarga nit del franquisme, cal afegir avui el del gran flux migratori de persones de la resta d’Espanya a Catalunya durant la dictadura. Fenòmen migratori, del qual s’en parla ben poc, però que és avui un fre important per a la qüestió nacional. El fet que un gran nombre de persones de parla castellana, amb forts vincles, lligams emocionals i culturals d’arrel espanyola, hagin pogut viure i desenvolupar.se, normalment durant molts anys només amb la llengua castellana, i sense cap mena d’interès en saber, conèixer i utilitzar la llengua del lloc que els acollia, ni els trets de la seva cultura, és un fre poderós i de forts efectes sobre el fet nacional català. Les persones que no s’han volgut integrar són utilitzades pels partits unionistes (Cs, PP,i Comuns) que exhibeixen, amb orgull, la seva existència com a exemple de la divisió i del trencament social a Catalunya per a mirar d’avortar qualsevol ambició sobiranista.

Quan vaig anar a l’escola amb 4 anys, no parlava res per què no entenia el què deia el mestre en castellà. Amb els altres nens si que hi parlava i hi jugava perquè com jo parlàvem en català. Eren els anys 50 al barri de Sant Antoni de Barcelona, només un nen parlava en castellà es deia Roberto.

N’hi ha una bona colla a qui, per tal de ser ELLS alguna cosa, no els importaria gens que CATALUNYA no fos RES.
Són els oportunistes de la política, mesells o babaus que no hi veuen més enllà del nas. Perquè tampoc no hi miren.
Ni hi sabrien mirar.

O comencem a ser exigents amb els polítics i amb nosaltres mateixos o ja no caldrà preocupar-se de res.
Quina enorme raó tenia Miquel Desclot en el seu discurs de Santa Llúcia!

Molts dies, comparteixo les vostres opinions, editorial i comentaris. Avui especialment el del Sr. Blesa. Per fer-ho ben curt només afegeixo tres coses.

La primera: veig amb molta preocupació la proliferació arreu, àdhuc a Vilaweb, d’anuncis en castellà, un de sol per a mi ja seria massa. És co si apartessim la llengua del comerç o de la ciència per exemple. Ens esteu fent empassar la llengua que col’lonitza la nostra. No ho podem acceptar, no puc normalitzar – ho i Vilaweb tampoc hauria de fer-ho.

Segon, llegint Partal i altres de vosaltres que sou del sud de la nació aprenc i amplio el coneixement de totes les varietats dialectals, avui mateix, per exemple, nuc=nus, nugar=nuar, gràcies a tots vosaltres; confesso que ho sospitava però no ho he trobat fins que no he anat al diccionari Moll, català – valencià – balear.

I tercer, de tota la bullidera en defensa de la permananència de la nostra llengua que s’està destepant i que Vilaweb hi fa costat amb gran responsabilitat i estima, la hem de saber aprofitar conduint – la vers un gran pacte massiu de poble, tota la Nació, primer de tots i de tothom els convençuts de la Llengua, parlants, professionals, polítics, sense esperar de moment els indecisos, començar de pressa, sistemàticament, metòdicament, per assegurar-ne el present i el futur. Els humans en tot esperem estar ben apurat, si badem perdre la terra, no perdem doncs la Llengua perquè ho perdrem tot. Partal, Laura Borràs, Junqueras, Puigdemont, Sergi Sol, Pere Aragonès, Albert Borràs, Dolors Sabater, Toni Castellà, … qui s’hi apunta?

Primer ens van colonitzar geogràficament i política, ara ens estan colonitzant mentalment, darrera etapa de la desaparició pel clavegueram de la història.

Com a castellano parlant, més aviat canari parlant, tinc clar que faig servir el català diàriament i no només a la feina a Barcelona sinó a tot arreu, com a compromís polític. No hem de cedir pas al castellà.

Totalment d’acord amb l’editorial .
Fa anys vaig arribar a Catalunya amb un projecte de vida nou. Tot i venir del País Valencià,no parlava català . A la ciutat de València , gairebé no es parlava.
El primer que vaig fer en arribar va ser apuntar-me als cursos d’Omnium que impartien classes de català . Eren els anys vuitanta. En vaig treure el nivell C.
Fins aquí tot normal, arribes a un lloc on es parla una altra llengua, i sigui xinès , rus , etc…. l’aprens i t’integres.
La meva sospresa va ser quan en el treball, les meves companyes canviaven amb molta facilitat al castellà .
Si erem un grup , només que una parles castellà , ja canviaven totes. Excepte jo. Si t’entenen, perquè canviar, els deia .
Aquesta ha estat la meva petita lluita durant 35 anys .
Sempre he tingut clar que una part molt important en preservar allò que estimes , com la llengua,
depen d’una actitud personal.
Costa molt , em deien. Segur que costa tant???
Amb el pas dels anys , aquestes actituds “buenistes”, ens ha portat al lloc que som ara.( entre altres coses).
La llengua es la saba que ens nodreix i ens fa ser.

Molt d’acord amb el Sr. Bonaventura Casanova; la majoria de subscriptors són d’una edad ja avançada, una majoria en els patis del col·legi parlaven català, malgrat l’imposició de professors de procedència d’espaÑa amb mentalitat franquista, també es parlava català majoritàriament a les places ,Bars i sobre a les cases, que va fer canviar aquesta realitat que denuncia l’editorial? doncs la procedència de 2.000.000 de ciutadans de procedència espanyola, ep!!! amb mentalitat colonitzadora i ideologia franquista majoritàriament.
Ja em direu que la primera força en el Parlament de Catalunya, també gràcies en el partit d’ER en negar-se una llista conjunta, sigui un partit franquista com Cs , amb el missatge sobre l’imposició del català i sopremacistes ; També podríem recordar lo que va dir l’insigne espaÑol Martínez Anido, hay que llenar Cataluña de españoles para que arraiga el sentimiento español.
Els partits que necessita’n vots per tenir més presència en el Parlament, saben d’aquesta realitat, per això ER evolucionat cap l’autonomisme i en Rufian el seu màxim abanderat

Com que no tenim pebrots per a imposar la nostra llengua ni tan sols en la nostra terra, ens comportem com si els nou vinguts o els ocupes fóssim nosaltres i no ells. Ens ataquen per terra, mar i aire perquè ens volen anorrear, i compten amb l’ajuda de molts dels primers immigrants, que ben acollits com van ser, ara, un cop superada la misèria, es tornen a fer dir espanyols per defensar una cultura i un idioma que no és ni ha estat mai el nostre i acabar d’una vegada amb la cultura catalana, que no tolera la seva violència cultural. Primer ho van fer a València, ara estan fent el bombardeig, aquesta vegada cultural i judicial (només perquè Europa no els deixa fer-lo amb sang, com els agradaria), de cada cinquanta anys a Catalunya. I nosaltres, desgraciats i impotents, deixem fer. Que ningú es queixi mai més!

El tribunal de coperos i omelleros pel genocidi del català fa la seva feina, el genocidi definitiu de Catalunya. No paren, son a Catalunya per fer la seva feina destralera, franquista, nazional.catolica, sotanera de la sagrada inquisicion. El catolicisme nomes treballa per exterminar.nos, per que com diu els Mandamientos la Sagrada unidad de españa la va dictar Cristo, Franco, Hitler, el papa de vidella y el Sanchez d’erc

Molt d’acord amb l’Editorial. Però recordo que quan el dictador era viu, a part de de la persecució a la llengua, hi va haver també la persecució a la dansa. Hi havia sardanes prohibides, censura que varen les cançons crítiques envers al règim. L’evolució del llenguatge com a element clau de cultura, passa primer per la llengua per evolucionar cap a la música. Malauradament de des de que Catalunya té canal propi de televisió, la sardana ha quedat com vella i obsoleta i avorrida que grupets antiquats conserven. Si un dia els angelets es van voler alegrar dansant i se’ls va cercar una terra noble en el cor del nostre poble . …., el sempre deu ser intermitent i ara la llengua de ben segur s’enyora de la seva integradora rotllana. Ara estan de moda cultures basades en la llengua anglesa per raons òbvies i fem com si el cant i la dansa fos l’exquisida i la pròpia , la vulgar, de tal manera que es canta en català amb un tipus de música importat. No és estrany que la llengua es trobi tan sola per protegir essències de la cultura. Precisament a la Catalunya nord sembla que és manté més l’estima a la dansa identitària Potser precisament per manca d’estructura política oficial. Ara també Catalunya va vestida va de dol amb presos i exiliats polítics. Qui millor ho sabria plorar que la tenora?

La llengua pròpia, com a característica essencial i definitòria d’un poble és universalment protegida, defensada i jurídicament constituida en la forma d’expressió principal -si no única- en tots els àmbits de relació en la vida d’un país. Les disposicions en ordre a la preservació de la llengua pròpia són només possibles en els pobles constituits en Estat.

S’ha arribat a dir que, en el nostre cas, ni tan sols la constitució en Estat sobirà sería garantía suficient de preservació i supervivència de la llengua catalana. Probablement és cert, considerant la generalització del castellà, fruit d’una massiva immigració, i els estralls infligits a l’ús social del català i a la moral dels catalans, que d’aquesta realitat se n’han derivat. Una realitat, no ens enganyem, de molt difícil reversió; i no importa, a efectes pràctics, que aquesta realitat hagi estat la conseqüència de la voluntat d’extermini del català, per part d’un Estat hostil.

Però si tenir un Estat propi no ens garanteix la preservació de la llengua, el no assoliment d’un Estat propi ÉS GARANTÍA de la seva desaparició a molt curt termini, i no crec que a ningú, davant la trista evidència, li calguin demostracions. D’aquí la necessitat davant les properes eleccions, que els independentistes que s’hi presentin, incorporin al seu programa electoral les disposicions que pensen adoptar en ordre a la preservació de la llengua del país que volen lliure.

L’EDITORIAL FA EL PLE

Afegiré un petit testimoni personal com tants comentaristes. Soc gironí i en la meva infantesa el meu entorn era català les 24 hores del dia, des dels pares a l’escola, encara que imposessin el castellà com oficial, que era contemplat com quelcom estrany…

I així, a casa, després de fer una feina, ben feta, tot recollit, deien una frase que de gran vaig entendre. Era: “Apa, a Madrid no en saben res” que intuïa com una amenaça d’una altra identitat, però que només en constatàvem l’existència allà, lluny…

Ara “els de Madrid” ja els tenim a casa, dins de casa….

PS. El comentarista Umberto Ciotti que tant es prodiga en llargs comentaris en castellà, avui no en diu res del nostre català amenaçat de mort pel nacionalisme espanyol i tots els adjectius que ell hi posa… Curiós.

Disculpeu, encara no sé escriure en català, pero el titulo del libro ‘El català depèn de tu’ me parece muy acertado. Es increible que cuando el franquismo prohibia el catalan fuera de la esfera privada, la lengua tuviese tanta fuerza y ahora que està mas aceptado baje tanto. Eso demuestra que todo depende de los catalanoparlantes.
En Francia un peridico tiene como lema : “La liberté ne s’use que si on ne s’en sert pas”. Lo mismo para el idioma.

“No és que siguem catalans perquè parlem català, sinó que és perquè parlem català que som catalans.” Això, Vicent, em sembla que ho has de tornar a escriure, perquè és una negació i una afirmació al mateix temps…

Per mols residents a Catalunya no es creuen que existeix L´imperi Castellà però l´insistència en eliminar la llengua catalana es el que van fer per dominar econòmicament els territoris conquistats americans, encara que en el temps l´idioma no els va evitar que L´imperi fos expulsat i pels mateixos colonitzats. Estan en aquesta dèria històrica es la que creuen que podran dominar a tots els colonitzats de Catalunya. Tots plegats hem de resistir perquè sota la bota imperial es la misèria.

El què és, significa la llengua pels catalans i com ha configurat la nació -el caràcter, l’humor, la manera de raonar, les relacions interpersonals, …- està perfectament explicat en aquest editorial. El fet que no som catalans perquè parlem català, sinó que és perquè parlem català que som catalans, ho explica amb claredat contundent. Això també ho sap l’estat espanyol. Totes les lleis, sentències i repressió contra la llengua només persegueixen acabar amb la nostra nació des del segle divuit.
Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla -José Rodrigo Villalpando 1716- : “Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”
Hi ha hagut molta repressió, si, però dintre de les cases parlàvem català, al pati -a l’escola- parlàvem en català, al carrer amb els amics parlàvem català, jugàvem en català. Durant segles la repressió no penetrava dintre dels nostres cervells. Això ho ha canviat la globalització. La globalització ha afectat totes les llengües europees minoritàries. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació obren noves situacions d’ús lingüístic, donen lloc a noves aplicacions basades en la llengua i han desenvolupat noves plataformes de disseminació de la informació. Estan creant un nou escenari, molt més complex des del punt de vista lingüístic, respecte del qual no tenim encara la suficient distància ni perspectiva com per aventurar quins seran els seus efectes futurs. Veiem, però, el retrocés lamentable -i pot ser irreversible- del català. S’ha perdut a moltes cases, ja no es parla -o gairebé- als patis de les escoles -aneu-hi i ho comproveu- se sent poc als jocs de carrer. Ara sí, ‘se consigue el efecto’ i ‘el cuidado’ se’ls en fot. Les lleis són estocada final. Estem de genolls -com en tantes coses- i no costarà gaire tombar-nos. I l’actitud dels nostres polítics amb la llengua?, considerar -com explica en Partal- el castellà com a llengua pròpia!! … què és això?, la síndrome d’Estocolm?, què ho fa que siguem tan idiotes?.

1) No hem de menystenir el mal que fan les televisions, sobretot en estats centralistes amb obsessió per una llengua única. TVE sola ja ha fet molt mal, afegim-hi una quantitat inusitada de “privades” que en realitat són una extensió directa de Moncloa. A L’Alguer han tingut un problema semblant amb la RAI. 2) Ja fa un temps que ho dic: tenim un problema greu amb les indústries culturals, especialment les musicals, que des de l’era Pujol fan un producte només per a un grupet de convençuts sense criteri artístic format. Així mai no convencerem als no convençuts. De fet, pel que fa a música, no només els castellanoparlants no escolten música en català, és que molts catalanoparlants tampoc! I sóc un convençut que un fenomen cultural de masses en català podria ajudar a revertir la situació, però mentre tot depengui dels proverbials pocs despatxos seguirem en pendent avall.

El català ha resistit moltes onades immigratòries massives. L’Exposició Universal de Barcelona el 1888, L’Exposició Internacional del 1929, l’arribada de pobles sencers, empesos per la fam, des de Múrcia i Almeria a la immediata postguerra entre 1940 i 1955, les grans masses que els anys 1960-1975 buscaven a Catalunya, amb els “planes de Desarrollo”, la feina que els era negada a les Espanyes… Una bona part d’aquesta immigració peninsular (o els seus fills) anterior a la mort del dictador va acabar per parlar català. Posteriorment, i de manera més acusada els darrers vint anys, han arribat més d’un milió i mig d’immigrants d’altres continents que potser costarà més d’integrar per la diversitat de llurs cultures originàries, però no són els culpables de la davallada de la llengua catalana.

EL CATALÀ L’ESTEM MATANT ELS CATALANOPARLANTS. No es more, el matem. Canviem de llengua sense ni adonar-nos-en, ens adrecem als desconeguts en castellà (sobre tot si fan cara d’estrangers), acceptem sense protestar un “no le entiendo”, incorporem barbarismes inconscientment (o no), destrocem la gramàtica amb construccions manllevades del castellà… Si continuem així, no ens durarà gaire, la llengua.

I només ens faltava l’esforç constant i decidit del Deep State per acabar de rematar el català. Abans ho feien mig d’estranquis, “sin que se note el cuidado”, però ara ja van pel broc gros. El pitjor de tot és que nosaltres fem molts escarafals a cada nova atzegaiada dels supremacistes monolingües, però ens hi acabem conformant dòcilment.

PROU!! PLANTEM CARA!! SALVEM EL CATALÀ!!!

Concentrem-nos en català, a votar el proper 14-F a l’únic partit que defensarà un estat català i independent que no es altre que el del President Puigdemont.

Tot lo que sigui votar ERC, vol dir pactar qualsevol cosa, persona o llengua amb l’estat repressor i tot seguit liquidar-nos per sempre més. Més fins i tot que l’arameu.

Per tant, tením feina a fer entendre als que encara cacen mosques, que no votin ERC i així d’aquesta manera veurem nèixer un estat català independent per tenir forces i aconseguir parlar dels Països Catalans.

Aquesta vegada, Vicent, no estic d’acord amb els plantejaments de la teva editorial. La llengua no és l’essència d’una cultura. La llengua és el resultat d’una manera de ser. Les construccions pròpies de cada llenguatge són les que permeten expressar aquella manera única i pròpia de pensar que té un poble. Molt abans de protegir la nostra llengua, hem de protegir la nostra manera de sentir la nostra identitat, els nostres valors, els nostres conceptes, la nostra terra.

I aquí és on comença el problema. Per molt que obliguem i exigim a tothom que parli català, mai podrem aconseguir que el 50% de la nostra demografia pensi i senti com a català. La nostra societat ha sofert una invasió forastera en els darrers 80 anys en tal proporció que els catalans autòctons ens arribem a sentir residuals. I el que predomina en el nostre entorn son uns valors i uns conceptes que no son els nostres. Una cosa és acollir, i altra molt diferent és una invasió. I això comporta una altra manera d’expressar-se.

Cal començar, doncs, per reconèixer aquest fet, i acceptar que no es pot jugar amb la demografia sense patir-ne les conseqüències. No s’hi pot jugar, encara que sigui en nom de la bona voluntat d’acollir a tothom, i menys encara tenint darrera un Estat que ens vol veure desaparèixer. Recordem la frase “Mandaremos a Cataluña lo peor de España”. I ho han fet.

La llengua és el principal motor de la nostra nació Si la deixem de banda vol dir que renunciem a la nostra identitat i aixo seria un crim. El nostre idioma natal no velem renunciar-hi ja per principis i ja soposaria la nostra mort identitaria. Junts seguirem defensant a cap i espasa el nostre idioma.

El que cal fer per a salvar el català és *deixar de parlar el castellà* a tothom. Cal parlar en català a tot arreu, que sigui imprescindible i si algú s’ofèn, ningú no et pot obligar a parlar un idioma que no vols parlar, com fan ells que diuen que no l’entenen, o més ben dit, que no el volen entendre.

Hem de fer el mateix que va passar a Bèlgica amb els neerlandesos que van deixar de respondre en francès i van dir prou, s’ha acabat el bròquil, i responien en anglès o en neerlandès, d’aquesta manera van salvar el seu idioma del desprestigi.

Cal una nova plataforma que defensi de parlar en català a tot arreu sense cap mena de complex d’inferioritat. Això sí que fotrà de valent tota la caverna, perquè és una reacció legítima i no hi poden fer absolutament res per a evitar-ho.

Parlar en català i que sigui imprescidible, depèn de cadascú, perquè els polítics no fan ni faran absolutament res.

Estic molt d’acord amb el sr. Sala.
La llengua no és cap bolet. O en tot cas, un bolet no neix a qualsevol lloc, necessita unes condicions. La llengua és el destil.lat d’una identitat. Sense cura de la terra i els seus habitants, sense cura de la identitat la llengua no sobreviurà.
Però en una cosa no n’estic d’acord: hem volgut acollir però majoritàriament la migració ha estat imposada, per més que aquesta imposició hagi trobat còmplices a casa nostra.
No parlo de la migració que es mou per necessitatvital sinó d’aquells que l’EE ha portat expressament, i continua pirtant expressament, per liquidar la llengua del país.

També em sumo al comentari del sr. Molins, oportuníssim:

“La primera: veig amb molta preocupació la proliferació arreu, àdhuc a Vilaweb, d’anuncis en castellà, un de sol per a mi ja seria massa. És co si apartessim la llengua del comerç o de la ciència per exemple. Ens esteu fent empassar la llengua que col’lonitza la nostra. No ho podem acceptar, no puc normalitzar – ho i Vilaweb tampoc hauria de fer-ho.”

En canvi m’entristeix aquell comentari que menciona els comentaris en castellà del sr. Ciotti.
Si estem fallant estrepitosament a l’hora de mantenir-nos en l’ús de la llengua, fins al punt de no impossibilitar als altres poder viure únicament en castellà i no neccesitar el català per SER al nostre país, i així estar en la pràctica nosaltres mateixos autoliquidar-nos com a poble, com ens atrevim a fer retrets?

Vicent, tens la virtud d’aclarir el tema sense embuts. Estic molt d’acord, la llengua, el català, ens conforma com a poble, independentment de les llenguües que cadascú coneix i que ens serveixenper comunicar millor en un món globalitzat.
Graciesper mantenir viva la flama – la del Canigó també- i el debat.

Com pot ser que cada vegada que hi ha un atac a la llengua es defensi l’ immersió amb l’ argument que els nens catalans tenen el mateix domini de la llengua castellana que a la resta d’Espanya ?
Si això no es mentalitat d’esclau …..

Sr. Partsl volen anul.lar l’ús del català a base de lleis i lleis.
Fa més de vuitanta anys que ho intenten. No se n’han sortit. L’any 1983, amb la immersió lingüística van fer un pas important endavant. Ara volen disminuir-ne els efectes escolarment.
Però l’ús del català és cosa de totes i de tots.
Si parlem sempre en CATALÀ arreu i a tothom no ho aconseguiran.
Fem-ho, doncs.
Fem-ho ja!
Demà pot ser massa tard!

Als anys 90 donava la impressió que teniem a l’abast la normalització lingüística. Si més no en molts àmbits. En pocs anys hem anat enrere. I això que avui en dia tothom escolaritzat ha de saber català. No tot és culpa d’Espanya o de la immigració recent. Les institucions (començant per la Generalitat) fa temps que no aposten per la llengua de forma ferma i decidida.
Només faltava que alguns indepes compressin els discursos que ha fet servir sempre l’espanyolisme: “El castellà és tan català com el català”, “Cadascú que parli el que vulgui (només a Catalunya)”, “No cal obligar a res”,….

Penso que l’única manera de salvar el català és fent-lo imprescindible, és a dir parlar-lo sempre i a tothom. Caldria que el cat fos present arreu en tots els àmbits públics i en particular en el comerç i no permetre la substitució lingüística que està passant ara i molt ràpidament. Hi ha grans superfícies i administracions de l’estat que la llengua primera és el castellà, la llengua del país el cat queda relegada fins i tot com a opció de llengua estrangera amb el francès i d’altres, mentre l’administració catalana que hauria de vetllar per la llengua ho ignora. Com més viva sigui la llengua en tots els àmbits més possibilitats de pervivència, el que no pot ser és arraconar el català perquè hi ha el castellà, ha de de ser present arreu i fer-lo necessari (demanar els documents en català sempre, per exemple). A més oblidem que la nova immigració decantarà la balança i els hem de fer estimar la nostra llengua, dirigir-nos a ells en català perquè arrelin en la nostra cultura. Penseu que una cosa que no és visible, no existeix.

Celebró l’article d’avui perquè em dóna peu a expressar un sentiment profund de dolor i ràbia contra l’, opressió dels nostres poble.
El fet que jo vaig començar d’adulta a escriure la meva llengua i el més dolorós, el desconeixemrent dels nostres literats, pensadors i polítics ,esborrats i anulats de la nostra formació escolar com acadèmica, és l’intent més baix i desprési de la nostra cultura e identitat.
Mai perdonare el rebatoti que els governs espanyols, em varen fer de la meva identitat com a catalana.
Els hi agradaria que els limitessin desde l’infancia el coneixement de la seva llengua castellana?
Com respondrien?

“Siempre fue la lencgua compañera del imperio.” (Juan de Valdés, segle XVI)
Quan vinc a Barcelona acostumo a visitar escoles. Les darreres, l”institut Carrasco i Formiguera (Snta Andreu) i l’Escola Oficial d’Idiomes (el Raval), tenen una majoria d’estudiants immigrats. Tots parlen, llegeixen i escriuen en català. Fins i tot una immersió imperfecte assoleix aquests resultats.
No n’hi ha prou amb dirigir-se a tothom en català i no canviar de llengua. Els mitjans com TV3 i Cat Radio s’han castellanitzat sota la direcció d’ERC. Si les enquestes diuen la veritat, veurem com el català perd mé i més terreny. A qui votem el 14-F té importància.
El meu sincer agraïment als subscriptors que han fet o estan fent l’esforç de fer seu el català.

Jo, come el Sr. Gerber Van

Dic que soc italiana (tinc el passaport italià) i que no entenc el castellà. I punt

gairebé del tot d’acord, però amb matisos:

1. la llengua, religió… totes són components de la cultura… la llengua o la religió o la geografia no són la identitat sinó un reflex, és a dir, hi han cultures que construiexen una religió i n’hi han que no… hi han hagut comunitats humanes que han cosntruït una llengua xiulada i n’hi han hagut que no… per posar dos exemples

2. Catalunya són dues regions, la del sud espanyola ha invisibilitzat la del nord francesa. Primer símptoma de la seva desaparició, la partió franco-espanyola ha aconseguit que els nadius del sud no vegin els dels nord. Mentalment capats.

3. les comunitats jueva i gitana ancestralment tan catalanes com la cristiana o laica, ja fa temps que s’estan substituint per comunitats jueva i gitana espanyolíssimes. Peret o Bassat no són avui representatius, ni de lluny, Bassat ni tan sols fa costat al referèndum. Els independentistes catalans jueus o gitans són clarament avui una minoria. Segon símptoma de descomposició

4. institucionalitzar l’espanyol pels mateixos independentistes és accelerar encara més aquest proces de desfeta. Tercer símptoma.

5. no fer dues línies d’escolarització i secundària plenament en català i espanyol és negar el fet que la immersió sols és paper mullat. Autoengany per interès polític. Quart símptoma. Mentre l’estat va acreixent el percentatge d’hores en espanyol. El parany ja és parat.

6. els diputats a Madrid parlen en espanyol quan haurien d’exigir l’oficialitat del català com a llengua d’estat al mateix nivell que l’espanyol i una llei d’igualtat lingüística. cinquè símptoma…

i hom podria allongar més i més la llista

A Escòcia, Irlanda , Gales, han perdut la llengua, però no la identitat nacional, perquè no han rebut una immigració massiva, i això és la mare dels ous.
Nosaltres ho tenim pelut , perquè hem rebut una allau immigratori, que en una bona part no s’ha integrat.
És veritat que hi ha gent, que parla castellà, se sent catalana, i és independentista. Respecte cap a ells
Però hi ha un munt de persones, que no volen ser catalans, i que odien tot el que és català, d’aquí els bons resultats dels partits unionistes.
Sobre el fet de que els catalans ens passem servilment al castellà, a mi em va doldre molt que els nostres presos de guerra, parlessin en castellà en el judici farsa que els van fer, i que ni Vilaweb se’n va fer ressò.
Vaig enyorar Jordi Carbonell i de Ballester, patriota de pedra picada.
Un debat podria ser, de que ens serviran les properes autonòmiques ????…….. a no ser que Canadell tingui algun as amagat !!!!!
També hauríem de pensar , en el tòpic de que necessitem el 50 +1…… Per anorrear els nostres estats amb les Noves Plantes, no va caldre cap majoria , però si violència

De vegades penso que Catalunya pot acabar com Irlanda. Un cop van desaparèixer la immensa majoria de parlants de gaèl·lic irlandès, la consciència de país no v desaparèixer pas, i de fet van aconseguir la independència d’Anglaterra quan ja tothom parlava anglès cada dia. Però després m’hi aturo i me’n adono que a Irlanda hi havia poca immigració anglesa, sobretot al sud de l’illa. A Catalunya hi ha una immigració bestial. Des de fa gairebé 100 anys que cada vegada hi ha menys catalans autòctons (aquells amb arrels al país), i puja l’arribada de nous ciutadans amb arrels foranes. Si aquesta no a fornada no s’hi integra, s’acaba Catalunya com a país. I les eines per integrar els nouvinguts són molt precàries i gairebé inexistents (a excepció de l’escola) ja que l’estat odia Catalunya i els catalans. És per això que ataquen l’única eina d’integració que tenim: l’escola. La intencionalitat de fer mal al país hi és sempre, en tot el que fan els poders de l’estat: justícia, forces de seguretat, govern etc.

Sí, la nostra llengua és el nostre be més preuat!
De la lectura dels comentaris se’n desprèn que la salvarem usant-la o no la salvarem. Almanco tothom ho sabem, ara toca posar-ho en pràctica. Per la meva experiència, vos confés que no és fàcil: com s’ha dit, als 90 n’era, però la darrera onada migratòria del segle XXI ho fa sovint gairebé impossible. Ara,sempre creixen flors malgrat el ciment, i és molt bell trobar-se paraguaianes que et donen suport i t’expliquen que els passa igual amb el guaraní, indis que te’l parlen, italianes que l’escriuen, alemanys que el prefereixen al castellà …I això passa a Palma, on no puc aprendre a manar cotxe ni anar al cine perquè no vull pagar per res que no es faci en la meva llengua. Tanmateix, l’acció individual és limitada, i cal la col·lectiva: l’altre pilar és juntar-nos i fer passes, totes compten. I denunciar, sempre: no podem consentir una justícia que ens despreciï, una Europa que no ens empari, unes institucions que no compleixen llurs obligacions, ni uns mitjans de comunicació que ens ataquin, i manco pagar per ells!

Doncs he de dir que no estic acord amb l’encapçalament. Seria com dir que els irlandesos no són nació ni nacionals per què majoritàriament parlen anglès. I són independents. També molts nord-catalans són catalanistes i fins i tot independentistes i parlen francès. Per tant, llengua, consciència nacional i nació no sempre van junts.
Si estic d’acord en fer tot el que estigui a les nostres mans per afavorir la nostra llengua pròpia, de la gent d’aquest país, que és el català. Parlant- la a tot arreu, exigint-la, fent denúncia davant vulneracions i netejant-la de “bueno” i tants altres castellanismes.

Si jo, que sóc més aviat poruga vaig aguantar davant d’una escola el 1O sense moure’m va ser exclusivament per salvar la meva llengua.
El meu pare era castellà, la meva família política és castellana-parlant….però no em sento gens lligada al castellà, al contrari, l’evito tant com puc…de fet en ambients informals sempre sempre parlo en català i les persones que sempre sempre parlen castellà també m’eviten i em consideren superantipàtica.
Hem de transmetre al nostre jovent que realment estem en perill d’extinció.

D’entrada estic d’acord amb l’editorial, però quan hi penso em venen algunes coses que em fan ballar el cap.
Tinc un amic català castellanoparlant i que vol continuar parlant en castellà, però és independentista… quantes persones hi haurà com ell? I només que n’hi hagi una és just deixar-lo fora?
L’altra cosa que penso és que passaria si ja fòssim un estat indepenent. Em sabria tant greu perdre el català? Els irlandesos han perdut la seva llengua, però existeixen igualment.