Els carrers, l’exili i el “putiferi” del govern ERC-Junts

  • Si hi ha res que vaja quedant clar aquests dies és que, gràcies a l'acció de l'exili i el carrer, aquell intent de pacificació i endormiscament del conflicte català, pactat per dalt amb Madrid, ja s'ha fet miques, completament

Vicent Partal
03.10.2021 - 21:50
Actualització: 03.10.2021 - 23:46
VilaWeb
Pancarta enganxada a la porta de la seu de la Generalitat a Girona, durant el pas de la marxa de dissabte.

Aquesta setmana passada hi va haver una petita polèmica al congrés espanyol, quan la diputada Míriam Nogueras es va servir de la paraula “putiferi”. La presidenta del congrés ignorava que l’expressió original era italiana i ben precisa. Segons els diccionaris cisalpins, un putiferio és un “desgavell extrem”. Que estic segur que és la idea que li vindria al cap a qualsevol qui mirés des de lluny el debat de política general del Parlament de Catalunya i les votacions que hi hagué.

Entenguem-nos: l’actual govern català és un “putiferi” de cap a cap. I cada dia. Sembla com si Esquerra i Junts haguessen decidit que, per alguna raó, ara els toca passar-se dos anys quiets i tranquils, gaudint del govern sense haver de saber ni tan sols per a fer què. I que l’únic projecte visible i conseqüent siga de col·locar –amb sous esplèndids– familiars de tota mena, membres de les joventuts que pugen ben adoctrinades en l’obediència deguda i velles guàrdies del partit que qualsevol diria que han de continuar cobrant de nosaltres. Això a banda, no s’hi veu gaire coherència en res: tu fes com vulgues amb la part que et toca del pastís, que jo ja faré igual…

La cosa ja havia arribat a l’extrem que la reunió de la taula de diàleg amb Pedro Sánchez s’havia fet amb mig govern i prou. Una situació que en qualsevol altre país i moment hauria significat la fi automàtica de la legislatura i la convocació d’eleccions. Però no. Durant el debat al parlament, lluny de donar ningú explicacions que es puguen entendre sobre aquest fet, encara se’n va veure una de més grossa. ERC va votar una moció en favor de la taula de diàleg amb el PSC i els comuns, mentre que Junts i la CUP hi votaven en contra. ERC votava, doncs, amb el contrari i ho feia contra els seus. I si amb això, per una banda, renaixia el vell tripartit, minuts després treia el nas per una altra el bipartit de la Diputació de Barcelona, ara amb el PSC i Junts votant a favor de l’ampliació de l’aeroport i ERC i els socis de govern de Pedro Sánchez votant-hi en contra. Més virolada, la cosa, impossible.

Després, això sí, ERC i Junts s’unien amb el PSC per demanar uns jocs olímpics que encara no sabem qui vol i –ai, caram– contra la proposta de referèndum de la CUP. Fent servir, en aquest cas, excuses diferents, totes oportunament coincidents a l’hora de salvar la mesa de les amenaces. I encara havia d’arribar la traca simbòlica del desori. Primer amb la Diputació de Barcelona, governada pel PSC i per Junts, negant al govern, on també hi ha Junts, que pogués commemorar el Primer d’Octubre a l’Escola Industrial de la capital. I després amb el PSOE, soci d’Esquerra en unes coses i de Junts en unes altres, cobrint-se d’infàmia afirmant que a la comissaria de Via Laietana generacions de policies espanyols havien treballat en favor de la democràcia. I ja em direu, amables lectors, si amb tot plegat la paraula “putiferi” no és més que adequada, adequadíssima.

Aquest govern és un “putiferi” perquè el sotagovern torna a ser al centre de l’acció i mana, centrat, com sempre, en els seus interessos. Ho vaig explicar fa un parell d’anys en aquest editorial: “El sottogoverno sempre té pressa, car no hi ha cosa que l’incomode més que la inestabilitat. Ells són els conservadors per excel·lència del món polític, per més d’esquerres que es proclamen. Perquè la seua dinàmica, colonitzant les institucions, és diferent de la dels ciutadans. I perquè s’entenen per damunt de les barreres. No tan sols el sottogoverno de Junts i Esquerra, que és pràcticament indestriable. També s’entenen i s’admiren amb els sottogoverni dels partits espanyols. Si els votants poguessen veure la fraternitat i la camaraderia que alguns enemics polítics, teòricament irreconciliables en públic, tenen entre ells en privat, justificant-la sobre la base de la professionalitat, quedarien ben parats.”

La política autonòmica catalana, la Catalunya oficial, va completament perduda; i em remet als fets. Però el fenomen crida més encara l’atenció quan comproves, alhora, que el carrer no hi va gens, de perdut, ans al contrari, ni tampoc l’exili. Mentre vèiem la disbauxa davant nostre, se succeïen tot de concentracions i actes de record i homenatge al Primer d’Octubre, el jutge Llarena rebia unes quantes bufetades especialment sorolloses i el president Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí es plantaven a l’Alguer disposats a certificar que el temps de la defensa ja s’ha acabat i que és l’hora de jugar a l’atac. Que si a l’interior la prioritat era, i sembla ser encara, ser bons xics i no fer enfadar el poder espanyol, a l’exterior la prioritat és guanyar per Catalunya. I si no vols cols, ací en tens tres plats…

Però, entre unes coses i unes altres, la distància entre el palau i el carrer va eixamplant-se com més va més. Visiblement. A Girona els manifestants van apuntar clarament contra la Generalitat omplint la seu amb tot de cartells i pancartes. L’humil, però tan eficaç, cartell “Hem guanyat, exigim la independència” va ser brandat per milers de mans, convertit en el símbol de l’estat d’ànim dels manifestants. I els polítics, amb excepcions molt comptades, no es van deixar veure pràcticament enlloc. Durant la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre ja va passar que els partits es van fer fonedissos mentre alguns dels seus dirigents eren xiulats tan bon punt feien quatre passes. Aquest cap de setmana, ple de mobilitzacions organitzades per l’ANC i els sindicats, mobilitzacions renovadament independentistes, la tendència ha estat la mateixa. Pitjor i tot.

Jo no sé si a ningú el preocupa, això; a ningú d’ells, vull dir. Però si hi ha res que vaja quedant clar aquests dies és que, gràcies a l’acció de l’exili i el carrer, aquell intent de pacificació i endormiscament del conflicte català, pactat per dalt amb Madrid, ja s’ha fet miques, completament. Tant que fins i tot la CUP, la primera de regalar dos anys de coll al sotagovern gràcies al seu pacte inicial amb Esquerra, ja es mou tota inquieta, gesticulant tant com pot i mirant de deslligar-se del “putiferi”.

Jo no sé molt de vulcanologia però, d’això que passa aquests dies a les Canàries, he entès que abans de l’esclat que ho crema tot hi ha molts terratrèmols, i molt menuts, que es van intensificant de dia en dia. Preparant el moment. Doncs això. Avui, més terratrèmols. A l’Alguer. Al nostre Alguer.

PS1. L’Alguer, el país català de Sardenya, és malgrat tot un indret massa desconegut per la majoria dels nostres lectors. Per això hem preparat aquest dossier especial multimèdia de les Històries de VilaWeb que avui us he de recomanar de manera especial: “Conèixer l’Alguer, conèixer Sardenya“.

PS2. Les Històries de VilaWeb són una de les diverses millores en els continguts de VilaWeb que ja hem anat introduint aquest curs. Un format innovador, una manera diferent de contar la realitat, que considerem especialment atractiva i adequada al temps que vivim. I que és possible gràcies al suport dels subscriptors del diari. Quant a això, deixeu-me dir que com més subscriptors tinguem més de pressa creixerem i més bons continguts d’accés lliure podrem oferir a tothom. Si encara no ho sou, us demane per això que us en feu, anant a aquesta pàgina.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any