30.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 01.10.2020 - 07:45
Hi ha dues imatges de la setmana del 27 d’octubre de 2017 que em van impressionar molt negativament. Supose que molts deveu recordar que el dia triat per a la proclamació de la independència era un divendres. Doncs bé, dos dies abans, dimecres, molts alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya es van reunir a l’antiga sala de govern, al saló Tàpies, per parlar de què els passaria després de l’aplicació del 155. Quaranta-vuit hores abans de la proclamació de la independència, al sottogoverno el preocupava no pas com fer-la sinó si ells continuarien als seus llocs en cas que acabés imposant-se la repressió. Aquell mateix dia, vaig demanar a qui m’havia explicat el contingut de la reunió si era conscient del missatge d’incredulitat en el govern mateix que allò implicava. Em va respondre que havíem d’entendre que ells també havien de tenir cura ‘dels seus’.
Dos dies després, divendres, es va proclamar la independència. I dissabte es va aplicar el 155. Aquell mateix matí, encara amb una situació molt inestable i quan ningú no sabia què passava realment, el president Puigdemont, des de la delegació de la Generalitat de Catalunya a Girona, va fer aquell famós discurs de la perseverança, la perspectiva i la paciència. A palau tenien un mecanisme automatitzat que enviava el vídeo d’aquesta mena d’actes de manera simultània per internet i les xarxes socials. Quan ja havia començat l’emissió del discurs del president a Girona, va ressonar com un tro la veu d’un dels màxims responsables del departament exigint que fos tallada en sec. Les paraules les tinc apuntades en la meua llibreta d’aquells dies, perquè me les van explicar gairebé a l’instant: ‘Que sou bojos o què, us voleu quedar tots sense feina?’
Quan es va aplicar el 155, els encarregats físics d’aplicar-lo van arribar a Barcelona amb por. Sabem que a Madrid hi va haver gent que es va negar a participar-hi, tement que arribarien a la Generalitat i es trobarien amb un cos de funcionaris resistent, disposats a plantar-los cara i a fer-los difícil el dia a dia. Fins i tot, temien la violència. Però la realitat que es van trobar va ser molt diferent. De col·laboració.
Tanmateix, el mes de juny proppassat es van fer públiques les conclusions de la comissió d’investigació sobre l’aplicació del 155, que en el punt 26.7 diuen: ‘La xarxa d’alts càrrecs i del sottogoverno que es va mantenir al lloc durant l’aplicació del 155 va constituir una primera barrera entre les amenaces i coaccions dels ministeris i el personal de la Generalitat.’ Sí, ells també fan servir l’expressió italiana sottogoverno. Però la col·laboració, és una altra manera de mirar les coses, passa a ser considerada ‘una barrera’. Contrasta de manera estrepitosa amb el fet que, més endavant, al punt 47.2, es manifeste ‘el rebuig a les entitats, institucions o empreses de les quals haja restat palesa la col·laboració activa en l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola’. Segons el mateix document, el còmput total de destituïts en aplicació de l’article 155 va ser de 234, entre els quals hi havia 33 alts càrrecs, 139 eventuals, 11 laborals d’alta direcció, 50 membres del personal laboral i un funcionari, la major part reincorporats més tard pel ‘govern efectiu’. Fins on jo he pogut saber, a banda els acomiadats, un sol funcionari va decidir d’abandonar voluntàriament la feina i es va negar a col·laborar. Es diu Xavier Pérez Serrano i la Generalitat no en vol saber res.
No tota la Generalitat va col·laborar. Ni de bon tros. Ni tampoc tot el sottogoverno –expressió italiana que fa referència al ‘govern rere el govern’, als alts càrrecs que haurien d’executar la política del govern però que sovint l’interfereixen per interessos propis, de partit, personals o de qualsevol altra mena.
Les ADIC, per exemple i de manera molt singular, van plantar cara. I de quina manera! El seu activisme m’impressionava cada vegada que anava a un departament i el trobava ple de pancartes denunciant la repressió, ple de gent amb llaços grocs. Aquells mesos vaig participar en molts actes de petit format, en horari laboral, als centres de treball de la Generalitat, conselleries, hospitals, comissaries, empreses públiques… I hi vaig conèixer el millor dels nostres funcionaris, vaig tenir la sort d’escoltar els més valents, dignes i professionals de tots.
Però la decència d’aquesta gent, que no hauríem d’oblidar mai, no altera la realitat del que va passar. Que és una realitat que ha anat creixent i creixent i que cada dia es fa més evident. La Generalitat, i molt en particular el sottogoverno, s’ha doblegat a l’autoritat espanyola. És això. I quan el president Torra diu que s’ha adonat que l’autonomia és un dels obstacles per a la independència, crec –no puc interpretar les seues paraules, però no crec que m’equivoque gaire, en això– que també parla d’ells.
I com a exemple evident hi ha això que va passar ahir. Quan, sense esperar que el BOE publicàs el cessament del president Torra, com abans havia publicat el dels presidents Puigdemont, Mas, Montilla, Maragall i Pujol, el govern de la Generalitat va córrer a aprovar els decrets necessaris per a substituir-lo, sense ni tan sols esperar si el Tribunal Constitucional espanyol acceptava o no el recurs dels advocats del 131è president. I quan dic el govern, vull aclarir que això significa els consellers de tots dos partits.
I ho van fer perquè el sottogoverno sempre té pressa, car no hi ha cosa que l’incomode més que la inestabilitat. Ells són els conservadors per excel·lència del món polític, per més d’esquerres que es proclamen. Perquè la seua dinàmica, colonitzant les institucions, és diferent de la dels ciutadans. Fins i tot és diferent, massa sovint, de la dels presidents i els càrrecs eminentment polítics. I perquè s’entenen per damunt de les barreres. No tan sols el sottogoverno de Junts i Esquerra, que és pràcticament indestriable. També s’entenen i s’admiren amb els sottogoverni dels partits espanyols. Si els votants poguessen veure la fraternitat i la camaraderia que alguns enemics polítics, teòricament irreconciliables en públic, tenen entre ells en privat, justificant-la sobre la base de la professionalitat, quedarien ben parats.
Fa anys que aquest submon m’interessa d’una manera molt especial perquè he pres consciència de fins a quin punt és important per a un país, fins a quin punt és decisiu i de quina manera pot frenar de manera sibil·lina qualsevol pas endavant. Sempre he seguit amb detall la política italiana i és allà on vaig entendre com en pot arribar a ser, de determinant, aquesta capa de gent, que a Catalunya deuen ser entre quatre-centes persones i cinc-centes. Ho vaig entendre amb l’escena més brutal que es pot imaginar, protagonitzada pel sottogoverno de la Democràcia Cristiana.
El 16 de març de 1978, les Brigades Roges havien segrestat el dirigent del partit, Aldo Moro, que estava preparat per a un pacte amb els comunistes que havia de trencar tota la tradició política de la Itàlia de postguerra. I quan fins i tot l’extrema esquerra n’implorava l’alliberament de manera pública a les Brigades Roges, el diari Il Popolo va publicar una carta del segrestat en què Moro suplicava als seus que complissen les demandes dels brigadistes per a alliberar-lo. En resposta a aquella carta, des de la seu del partit a la Piazza del Gesù es va fer arribar un document als periodistes signat per unes cinquanta persones ‘amigues de tota la vida’ de Moro. La carta es limitava a dir que no el reconeixien: ‘Non è l’uomo che conosciamo.’
Uns anys després, Leonardo Sciascia va definir aquella carta com la màxima expressió de la ‘monstruositat’ de la política. Perquè ho era. El sottogoverno italià s’expressava així sobre el dirigent de la formació del primer ministre d’aleshores, Andreotti: ‘Aquest no és l’home que nosaltres coneixem, amb la seua visió espiritual, política i jurídica que ha inspirat la seua contribució a la redacció de la constitució republicana.’ Hores després, el cos d’Aldo Moro, mort, va aparèixer dins el maleter d’un Renault 4 a la Via Caetani. El pacte, audaç i realment revolucionari, entre la democràcia cristiana i els comunistes, un pacte que volia posar fi a la corrupció i al podriment de l’administració italiana i que, com ho sabem ara, hauria pogut estalviar dècades de mal govern, ja no es va fer mai.
PS. Objectius concrets. Qualsevol país, per controlar el sottogoverno, necessita primer de tot controlar el procés electoral, els partits, la manera com es trien els càrrecs polítics. Com més llibertat de tria, més primàries de debò, més llistes obertes, més representació de base territorial directa i menys poder de la seu nacional del partit, menys perillós és. El big bang del Primer d’Octubre de què parlava ahir i que ha d’acabar d’escombrar aquestes pràctiques nefastes i aquest model de partits, té ací una tasca urgent. I no cal que ens enganyem: no depèn només de la legislació general, sinó de la voluntat particular de cada partit sobre com es fa el procés d’elaboració de les llistes. Menys parauletes, doncs, i més fets.
