Elogi (fúnebre) del bellparlant

El parlant de sucre no necessita saber res de llengua, no té la pulsió del coneixement, no ha llegit mai cap llibre sobre el tema, potser ni tan sols un article. Viu de hesentits, mhandits, esveuques… Per això creu que parlar bé consisteix a dir ‘romandre’ i ‘plegats’; més ben dit, a fer creure, sempre que en té ocasió, que en comptes de ‘quedar’ i ‘junts’ ell diu ‘romandre’ i ‘plegats’: perquè en bon català no es diuen paraules sinó que s’empren mots.

Al parlant de sucre no li interessen les enquestes i encara menys els estudis, perquè ell coneix el gran axioma universal: si el català va sobreviure al franquisme sobreviurà a tot.

El bellparlant no veu cap contradicció entre considerar-se un superdefensor de la llengua i alhora escriure-la a coces. ‘És que no vaig poder estudiar en català’ és un tòtem que l’allibera de tot pecat. Com si no existissin els diccionaris, els cursos del Consorci, les llibreries plenes de llibres (de llengua per aprendre’n, de literatura per aprendre’n encara més). El bellparlant no comparteix la idea que calgui saber-ne ni que sigui una mica (i aprendre a escriure com cal n’és precisament el primer pas) per discutir sobre la qüestió: de cardiologia sí, que és cosa de cardiòlegs, però de llengua en podem parlar de tots, només faltaria. Per a ell, discutir sobre llengua es redueix a defensar ‘quelcom’ fins a la mort (encara que no el sàpiga fer anar) i blasmar ‘bueno’ amb tota l’ànima. I tractar d’espanyolista tothom que no hi estigui d’acord.

El parlant ensucrat és bucòlic. Li encanten els animals, o més ben dit les bestioles, per això se les mira de prop. I les amanyaga. Ni tan sols veu les espècies, veu aquí una vaca, allà una sargantana, i si un veterinari, o un biòleg, o un expert qualsevol (que observen el regne animal en el seu conjunt) li diu que curar aquest elefantó o mirar de reanimar aquell cormorà no servirà de res, perquè els fenòmens que afecten la fauna són globals, el tractarà d’assassí, de mala persona, i s’abraçarà a la vaqueta per morir amb ella. S’immolarà per ‘la nostra estimada fauna’ (encara que al vespre es podrà cruspir un senyor entrecot sense el menor remordiment: romàntic sí, pallús no).

Al parlant romàntic no li surtis amb sintaxis, ni registres, ni situacions comunicatives. Per a ell la llengua són parauletes, i s’esforça cada dia per millorar les que fa servir. Que allò que escriu indiqui més aviat el contrari no l’afecta, perquè simplement no ho veu. Crida molt fort, indignat, que no s’ha de dir ‘pues’, i afegeix: ‘Ho escolto cada dia’. No li expliquis que un codi comunicatiu és un sistema complex i dinàmic i que la modificació d’un element afecta l’equilibri de tot el conjunt, perquè et respondrà ”Codi’ és català?’. El bellparlant, igual que tu i que jo perquè una llengua és un fet col·lectiu, va amb un cotxe cada dia més atrotinat, que fa anys que hauria d’anar a cal mecànic, que es cala, perd potència, la direcció li tremola i el fum contamina… Però ell no se n’adona. Ell només es preocupa de tenir-lo net perquè faci goig. Si li dius que el motor falla i que caldria reparar-lo, et respon que el vols engalipar, perquè, com que no hi entén ni un borrall de mecànica, fa cas d’un senyor que li ha dit que si el pinta de color rosa en comptes de verd serà més bonic. Més nostrat.

El llirilingüista no se n’adona però es comporta com aquells botiflers que bramen ‘a mi a catalán no me gana nadie’. Com més la maltracto més la defenso. Com el marit que atonyina la dona però després, amb un esparadrap al pòmul i una mica de iode al colze, la passeja ben cofoi pel carrer. I pobre de tu que no li diguis que és la que fa més goig! Assenteix amb convicció quan li recordes que al cambrer, si no t’hi adreces en català, el curs de nivell B que està seguint no li servirà de res. ‘Tens raó, no hem de canviar, hem de ser més ferms’, et contesta, car el bellparlant té les idees molt clares respecte a això, ‘perquè si no la defensem nosaltres qui l’ha de defensar, oi?’, remata, un instant abans de tornar-se a adreçar al xicot de la barra: ‘Los dos hielos en taza, por favor.’

El bellparlant és un home i una dona de bé, gentil i amant de la humanitat. És gent pacífica i no li agrada cridar. Però tot té un límit, i quan li trepitgen l’ull de poll salta, perquè d’acord, és molt pacífic, però amb la llengua (la nostra estimada etcètera) no s’hi juga. Per això aplica la tàctica dels de Ciudadanos: acusar d’entrada. Tothom que no combrega amb el bon català, amb la llengua revelada, és un traïdor, un catanyol, un espanyolista. I per descomptat un envejós.

Un altre punt en què el parlant somiatruites coincideix, ves per on, amb l’espanyolisme furibund són els gustos literaris. El dia que es lleva almogàver entra a la xarxa a matar moros: busca piulades de castellanots per retopar-los ben fort, i no escatima esforços a l’hora de defensar ‘la lengua de Verdaguer y de Maragall’ (en castellà, naturalment, que estem parlant en públic). I si el collen és capaç d’arribar a brandar ‘la lengua de Plà’, amb accent, sí senyor, perquè en #boncatalàcastellanès Josep Pla va amb accent. I aquí s’acaben les lectures. Rodoreda ja seria massa modern, no fotem, i després… després hi ha res més? El parlant somiatruites no n’està segur perquè no té el costum de llegir, altra feina té, però sí que es va comprar el llibre del dallonses, sí, home, aquell que va guanyar el Sant Jordi l’any passat, com es diu ara?, un que sortia en un programa… De fet té tots els santjordis, i els ramonllulls, i els carlemanys, comprats religiosament el dia del Llibre (la nostra estimada festa). I ves que un any d’aquests no se’n llegeixi un i tot.

El parlant edulcorat no vol saber res de la realitat. Perquè li fa por, igual que a mi i que segurament a tu. Es morirà d’una pujada de sucre, diabètic fins al final, i no caldrà tancar-li els ulls perquè ja fa anys que els té ben clucs. De tota la vida, com aquell qui diu.