Elogi de l’equivocació

En una societat d'hipocresies i aparences on hem alimentat la necessitat de mostrar-nos perfectes i feliços, triomfadors, sexis i radiants, no hi ha espai per a practicar l'error, per a l'ensopegada, per a la mala tria

Estel Solé
23.02.2022 - 20:30
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Pensa en un veí teu. El del quart segona, per exemple. Pot ser que amb prou feines el coneguis, potser només t’hi has creuat al replà o hi has compartit minuts matiners d’ascensor parlant de qualsevol absurditat. Pensa en aquest veí. Visualitza’l. I ara pensa en la mestressa del bar que t’ha preparat el darrer cafè que t’has pres, o en el cambrer o la cambrera que te l’ha servit. Pensa en la persona que tenies just al davant quan eres al supermercat esperant per pagar. Sí, aquella dona gran d’esquena encorbada que no trobava el moneder dins la bossa i que t’ha crispat els nervis perquè tenies pressa. Pensa en l’operador del gas que et va venir a fer la darrera revisió de la caldera. Pensa en la persona que ara tens al costat. O, espera’t, encara millor, no hi pensis, alça els ulls de la pantalla, d’aquestes línies, i observa-la. Tria una persona i analitza’n tot allò que te’n cridi l’atenció. Molt bé. Segurament, de manera involuntària, ja has emès un judici de valor sobre ell o ella. Has necessitat poc més d’uns breus segons per a adjudicar-li ben bé tres o quatre adjectius que, segons tu, la defineixen, tant si la coneixes com si no en saps res. Exactament igual com hauria fet ella si t’hagués analitzat a tu. Ara tens una gentada dins el cap, una gentada que hem invocat junts tu i jo. I probablement, d’entrada, diries que hi ha més coses que et diferencien de totes aquestes persones en les quals ens hem fixat, que no pas coses que teniu en comú. I, segurament, jo afirmaria això mateix. Però si ara tu em preguntessis què crec que comparteixo amb la veïna, amb la cambrera, amb tal parent llunyà, amb la gran amiga de l’ànima, amb el meu germà o amb el meu fill, et diria: la por. I si em demanessis que fos més concreta, que explicités com és aquesta por que, tenaç i silenciosa, ens travessa sovint fins a tenallar-nos, aquesta por que és l’ombra de la nostra ombra fins i tot quan no hi ha llum per a projectar cap imatge, et diria que la por que compartim tots és la por de l’error, la por d’equivocar-nos, la por de fer el ridícul i, en conseqüència, la por de fracassar, o de sentir-nos menystinguts i desaprovats. Tot el que no ens deixen assajar, el que no ens permeten fer, el que no podem provar, es converteix a poc a poc en una bola immensa de por. En una societat d’hipocresies i aparences on hem alimentat la necessitat de mostrar-nos perfectes i feliços, triomfadors, sexis i radiants, no hi ha espai per a practicar l’error, per a l’ensopegada, per a la mala tria. I és per aquest motiu que quan presencio o detecto la pífia comesa per aquells qui m’envolten, siguin desconeguts o persones rellevants, respiro alleugerida i, íntimament, els dono les gràcies. El meu jo culpós i fracassat veu un igual davant seu, i francament, per uns instants se sent menys sol.

Sovint penso en Patti Smith i li dono les gràcies. Sí, les gràcies per compartir el seu talent amb el món, amb mi, per fer-me vibrar l’ànima, però també li dono les gràcies pel blanc nuclear que va patir l’any 2016 al lliurament dels premis Nobel. El seu col·lega Bob Dylan li va encarregar la no-gens-fàcil tasca de recollir el premi durant la seva voluntària absència i de rendir-li homenatge. (Quin favoràs que et va fer la Patti, Dylan!) Doncs bé, davant l’atenta i expectant mirada dels presents a la sala, i del món, ella es va posar a cantar “A Hard Rain’s A-Gonna Fall” per dedicar-la al seu amic i, poc després dels primers versos de la cançó, la gran Patti Smith va perdre el fil, va entrebancar-se amb el buit i va emmudir evidenciant que s’havia perdut i no sabia com fer-s’ho per continuar. El lapsus. La por. Va alçar les mans i es va cobrir la cara. La vergonya. El pou profund de l’error. Smith va explicar a posteriori que l’havien envaïda tantes emocions que havia estat incapaç de negociar amb totes. (Fins i tot, parlant de les seves equivocacions és poètica!) I la cosa més important: “Quan vaig tornar a seure, vaig sentir la humiliant fiblada del fracàs, però també l’estranya consciència que, d’alguna manera, havia entrat en el món de la lletra de la cançó i ho havia viscut plenament”, va afirmar. I aquí rau la clarividència, l’entrellat de tot plegat: estem tan acostumats a viure de puntetes, a transitar els dies i les experiències amb les ànimes tan encarcarades, tan covardes, tan cohibides, tan adaptades a la superficialitat moral que ens hem imposat els uns als altres, que, sovint, quan vivim plenament cometem errors. Quan vivim de veritat, a vegades, fracassem com un acte de rebel·lió contra la mirada castradora que no permet els errors. Fracassem i ens equivoquem per viure encara més de debò. De manera que gràcies per recordar-me que no sempre podrem evitar l’entrebancada, el blanc, el lapsus. Gràcies per ensenyar-me a matar la por, a silenciar les crítiques, tot equivocant-me, reconeixent-ho i fracassant. Gràcies, Patti Smith per donar-me permís per equivocar-me, per fer lloc a l’error.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes