Elogi de la incomoditat

No us espanteu! Ni VilaWeb ni jo mateix no ens hem tornat franquistes (vade retro). La imatge que acompanya aquest text prové, precisament, d’un projecte de denúncia de la pervivència del franquisme a la nostra societat que els artistes Núria Güell i Levi Orta van pensar, amb el títol “Ideologies oscil·latòries”. Era una producció del Festival Ingràvid de Figueres del 2015 que l’alcaldessa convergent d’aleshores va censurar. (L’alcaldessa era Marta Felip –el nom dels censuradors cal recordar-los– i no ha deixat d’ocupar càrrecs públics fins ara.)

Després tornaré sobre aquesta imatge, això no és més que un preàmbul. Però oi que aquesta fotografia d’un cotxe “adornat” amb símbols franquistes ens produeix una gran incomoditat? I encara més que aparegui en un mitjà inqüestionablement antifranquista com aquest?

I, ara, després del preàmbul, començo.

Hi ha gent que, quan entra en un centre d’art contemporani, s’emprenya, es posa nerviós, farfalleja frases sense sentit fins que, de cop, deixa anar un exabrupte:

—Això no és art!

Quan es produeix aquest fenomen, passen dues coses a l’ensems. D’una banda, la persona s’equivoca en el diagnòstic: ningú no té la capacitat de negar artisticitat a una imatge, un objecte, una instal·lació o una acció. En realitat, aquesta frase només es produeix en el camp de l’art contemporani: mai ningú no diu “això no és literatura” quan llegeix un llibre que no li ha agradat, o “això no és música” si escolta una composició que no li plau. I la segona cosa que passa és que aquesta persona emprenyada per allò que mira o sent ha tingut la força de mostrar la seva contrarietat, la incomoditat que li produeix. I té la capacitat d’esclatar.

És una cosa que té l’art contemporani, deu ser un dels pocs àmbits culturals que proposa un espai de llibertat a la gent, un espai a través del qual podem fins i tot negar-ne l’existència, un espai que ens permet d’evidenciar la nostra incomoditat. O les nostres incomoditats. Això passa, probablement, perquè allò que en diem art contemporani no arrossega tantes tradicions nobiliàries com els museus enciclopedistes; és un espai de llibertat complex on es troben artistes de moltes disciplines que han decidit de treballar fora de la tradició (la pintura o l’escultura figuratives i carrinclones, la dansa o el cinema més canònic, l’acció poètica i musical que el teatre no programa…); aquesta tipologia d’artistes també s’enfronta a la incomoditat de l’art i de la cultura que no juga amb les servituds directes i ancestrals del poder; són uns artistes que saben que s’enfrontaran a un registre d’incomoditat que es transforma, tantes vegades, en incomprensió.

La resta d’àmbits culturals, amb excepcions, arrosseguen unes formes (uns consensos) en què, si es generen incomoditats, és molt difícil que es manifestin. Obres de teatre insuportables que, malgrat tot, acaben amb aplaudiments tímids, els quals, per contagi, poden acabar amb bravos; concerts de música trivial que triomfen pel poder de la imatge comercial, no pas pel veritable vigor del grup; llibres que no passaran mai a la història de la literatura, però que són els més venuts per la promoció gratuïta que han rebut de televisions i ràdios…

Una de les excepcions a l’habitual aplaudiment gregari (el concepte és de Witold Gombrowicz) en el camp de la cultura el veiem en l’òpera: hi ha vegades que el públic també explota contra segons quins espectacles. És un fenomen interessant: moltes vegades aquesta explosió d’incomoditat s’esdevé amb espectacles que volen fugir dels rituals encarcarats del món operístic. I els burgesos i els qui s’hi assimilen també farfallegen; potser algú crida, indignat: “Això no és òpera!”

Torno al món de les arts visuals. Estem tan acostumats a la norma, a allò que se suposa que hem de fer en un centre d’art, aquesta parsimònia, aquests silencis imposats, aquesta cerimònia religiosa de passejar amb posat docte i submís per les sales i els passadissos, que no ens n’adonem que ens han pres la nostra llibertat de sentir. I d’opinar. Ens han dit que allà hi ha el bo i millor de la història de l’art, que allà conserven el nostre patrimoni, que aquell museu ens representa. I nosaltres pensem que tot el que ve del passat és necessari pel simple fet que ve del passat. La posició més còmoda és prendre’s les coses així, tal com vénen, tal com els consensos antics i immutables ens indiquen. Però, i si ens féssim preguntes? Només això, fer-nos preguntes. I si fóssim capaços de mostrar la nostra incomoditat, no davant la cultura contemporània (això, ben mirat, és molt fàcil), sinó també quan intuïm que el museu, la sala de concerts, el teatre, etc., ens fan passar bou per bèstia grossa?

I ara torno al preàmbul, a la imatge que encapçala aquest escrit. I a la incomoditat que ens suscita.

L’any 2015, Núria Güell i Levi Orta van preparar un projecte per al Festival Ingràvid de Figueres que, segons la pròpia veu, pretenia “repensar la presència actual de la ideologia franquista i actituds feixistes, que com un fantasma recorren constantment aquest país sense memòria”. L’acció consistia en un automòbil, prèviament adornat amb imatges franquistes i del mateix dictador Franco, que havia de circular per la Rambla de Figueres durant els dies del festival, el mes de setembre, però sense vincular-ho directament amb el certamen cultural.

Però l’acció no es va dur a terme. L’alcaldessa de Figueres va prohibir-la al·legant que aplicava el “sentit comú” (sic). De fet, hi va haver persones que van fer costat a la censura. Però vet aquí que pocs dies després es va demostrar que els artistes tenien raó, que el feixisme era a la societat catalana, i la censura n’era una prova més. El 12 d’octubre, com cada any, es van passejar pels carrers de Barcelona individus que portaven aquells mateixos símbols feixistes (o pitjors i tot, com creus gammades tatuades sobre el cos) que ells havien proposat per al seu cotxe. El fet més important del cas és, però, que si es van prohibir símbols que formaven part d’una acció artística, d’una representació, aquelles imatges que alguns individus mostraven en el “dia de la Hispanitat” eren ben reals.

I això on em porta? A fer un elogi de la incomoditat; a no esperar que l’art ens reconforti en les nostres creences; a no mantenir-lo en una posició estrictament decorativa. L’art ha de servir per a unes altres coses, pel cap baix per a fer-nos preguntes molestes, pertorbadores i tot. Potser si, en comptes de paisatges bonics, tinguéssim a les nostres parets una fotografia del cotxe dissenyat per la Núria i el Levi, comprendríem que l’art no necessàriament ha de distreure’ns o fer-nos sentir còmodes. Potser quan veiéssim aquella obra que ens alerta de la presència permanent del feixisme, ens emprenyaríem i, quan sortíssim al carrer, ja estaríem prou incòmodes per a lluitar contra els qui amaguen la realitat a través de la censura, de la retòrica, de l’engany. Aquestes armes que fa servir la política hegemònica; també la que practiquen els qui se suposa que defensen els nostres drets.