guàrdia civil llívia

Elies Nova, batlle de Llívia, va denunciar el 10 de novembre que un escamot de vint agents de la Guàrdia Civil havia entrat al poble amb armes llargues, cosa que considera que incompleix tractats internacionals. Aquesta interpretació s’explica en vista de la singularitat d’aquest petit municipi de la Cerdanya: és un enclavament administrativament espanyol situat en territori de l’estat francès arran del Tractat dels Pirineus (1659) i, per tant, té condicions que no són equiparables a les de cap altre poble del país. És per això que la setmana passada l’ajuntament va aprovar una moció que denunciava l’entrada de la Guàrdia Civil i assenyalava que havia ‘militaritzat’ l’enclavament, quelcom que segons el Tractat de Baiona (1856) no és permès. El text, que dilluns s’enviarà a les principals institucions competents de tots dos estats i de Catalunya, assenyala, a més, que també s’haurien vulnerat tractats internacionals perquè es van transportar armes llargues per territori francès sense comunicar-ho. Parlem amb el batlle sobre què va passar exactament aquell dia i per què es considera que es va militaritzar Llívia i, de passada, també aprofundim en la singularitat d’aquest indret que, com diu Nova, ‘és l’únic municipi de Catalunya on no poden entrar els tancs’.

Denuncieu que durant la darrera jornada electoral la Guàrdia Civil va entrar a Llívia. Com va ser exactament? 
—Un escamot de vint agents hi va entrar amb tres vehicles. Van parar, van baixar i van sortir amb les seves metralletes. Van fer vanaglòria de la seva prepotència i després se’n van anar. Al vespre, no sé si perquè havien llegit el piulet en què ho denunciava i van pensar ‘Què coi s’ha cregut, aquest?’, van tornar a entrar, travessant tot Llívia, aquesta vegada amb cinc vehicles. Sense parar ni res, només per tornar a fer-se veure i tornar a intimidar. Molta gent del poble es va indignar molt, una mica allò de ‘Què volen aquesta gent?’. El meu piulet no va ser una reacció personal espontània, sinó fruit del malestar de tot el poble, que va veure com havien vingut a provocar.

Per què creieu que van venir? 
—Segons que em van dir, era un escamot de Sevilla. Suposo que els devien enviar aquí com deuen haver fet a la resta de Catalunya: ‘Aneu a comarques a fer por.’ Al matí hi va haver qui els va veure travessar el túnel del Cadí i es veu que no sabien gaire bé on anaven. A Alp no sabien ni per on entraven. Suposo que van posar ‘Llívia’ al GPS sense saber que travessaven un tros de França. Es veu que van voltar per tota la comarca durant tot el dia…

Què voleu denunciar amb la moció? 
—Que incompleix tractats com el dels Pirineus i tots els posteriors. Després del dels Pirineus es va fer el de Llívia, que determinava que trenta-tres pobles passaven a l’estat francès i que el nostre, com que tenia la condició de vila i no de poble, n’era exclòs. Per això va acabar envoltat de territori francès. Després va venir el tractat de Baiona, en què es delimiten les fronteres actuals. En l’article 22 es diu textualment que Llívia no pot ser mai fortificada militarment. Nosaltres fem saber que el dia 10 de novembre passat la Guàrdia Civil hi va entrar amb tot un escamot i va violar aquest tractat.

Per què? 
—Són interpretacions, però entenem que una patrulla és de quatre agents a sis amb armes curtes, que és allò que sol accedir a la nostra vila, tant els Mossos com els Gendarmes, la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. Mai no en vénen de més nombroses. A partir d’aquesta formació ja es pot considerar un escamot (entre sis agents i quinze) i ja és una formació militar, s’entén. Com diu el Tractat de Baiona, Espanya té l’obligació de ‘no fortificar militarment en cap temps Llívia ni cap més punt del territori enclavat a França’. ‘En cap temps’ vol dir que ni per un sol segon pot haver-hi cap formació militar a Llívia. Per tant, la Guàrdia Civil, un cos d’origen militar, hi va entrar amb un escamot, que és una formació militar, i a més amb l’agreujant que van venir amb armes llargues, metralletes, un element també militar.

Però també denuncieu més incompliments.
—No sols van envair en un moment territori català, sinó que van envair també territori francès. Hi ha 2,5 km que distancien Llívia de Puigcerdà, i són carretera francesa. En passar per aquesta carretera s’ha d’informar a la prefectura de l’estat francès de qualsevol mena de canvi en l’armament, perquè duien armes llargues, no pas curtes. Dubto que fos el cas d’aquests senyors, que van entrar aquí sense comunicar res.

És la primera vegada que passa? Perquè si és així crida l’atenció que sigui una norma que es va respectar durant el franquisme i que s’hagi trencat ara.
—Sí, sempre s’ha respectat. Per exemple, els Mossos van fer reparacions en aquests 2,5 km de carretera i la carretera va estar uns quants dies tancada. Per poder accedir a Llívia per aquesta via, havien de comunicar-ho a la prefectura. Si només per això, per fer serveis amb armes curtes, havien de comunicar-ho, imagina’t per fer un servei amb armes llargues… Per això hi ha la dita que diu que Llívia és l’únic municipi de Catalunya on no poden entrar els tancs… [Riu.] La Gendarmeria, si travessa Llívia, a tot estirar, va amb una patrulla de sis agents. Mai no havíem vist més vehicles. Jo sóc nascut aquí i no recordo que hagués passat mai. Fins i tot quan era petit, que hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, hi havia només sis agents.

Quina creieu que serà la resposta a la moció?
—De l’estat espanyol, amb la prepotència que tenen en aquest moment, poca cosa en traurem. M’imagino que diran que era una patrulla qualsevol. Volem que hi hagi ressò i ho sàpiguen. És evident que no van demanar permís a França, però entre estats amics poca cosa en traurem, també. Tinc la convicció que el curs serà paper mullat, però els en demanarem explicacions i, si això es repeteix, ho denunciarem on calgui. No es pot permetre que una norma que fins i tot durant el franquisme s’havia respectat ara se la pairin. Llívia té un condicionant, una situació estratègica que no hem de perdre. Si ara ho deixem passar, sabent com és l’estat espanyol, ens trepitjaran i faran com voldran.

Després de l’1-O vau dir que la policia espanyola mai no hauria vingut el dia del referèndum perquè no s’haurien atrevit a passar per l’estat francès. Tanmateix, el dia de les eleccions sí que s’hi van atrevir. 
—Sí, l’1-O els vam provocar a les xarxes perquè vinguessin i els poguéssim estancar dins el territori francès per motivar un conflicte internacional. Hi havia qui deia ‘Si doneu hòsties a tot Catalunya, vegem si teniu collons de venir a Llívia.’ Aquell dia no van venir. Van arribar a Bellver i van girar cua. Evidentment, saben que és un lloc estratègic. Si aquest escamot que va venir el 10-N n’estava informat o no, ja no ho sé. Si ho van fer expressament, és molt greu. Si ho van fer involuntàriament, volem deixar constància que no ha de tornar a passar.

Tenint present la singularitat de Llívia i l’acarnissament de la policia en pobles petits, com es va viure l’1-O?
—Vaig veure moltes imatges de municipis els alcaldes dels quals són amics meus i els van apallissar, com el de Dosrius, Marc Bosch, que gairebé tiren a terra. Et senties impotent i alhora rabiós. Aquest era el sentiment que teníem i per això vam intentar provocar-los. Així i tot, teníem la por al cos per si venien. Tothom n’estava pendent i així que es veia un cotxe o algú sospitós la gent preguntava. En un poble tan petit tothom es coneix, però com que es va activar el cens universal molts va aprofitar per votar aquí. Alcaldes francesos del nostre voltant ens van venir a donar suport. Ens vam intentar connectar a la xarxa francesa per intentar que no ens tallessin internet, ens connectàvem amb els mòbils dels alcaldes francesos… També vam buidar tota l’urna abans no la vinguessin a requisar els Mossos i vam anar a fer el recompte al municipi del costat, que és francès, per estar tranquils. El capellà també ens va oferir l’església, perquè deia que no s’hi atrevirien a entrar…

Com es viu el procés d’independència en una vila que ja és separada d’Espanya? Psicològicament ja sou independents?
—Psicològicament som independents perquè geogràficament ja ho som. El 90% de la població és favorable a la independència, però també ens preocupa que ha incrementat molt l’unionisme. A les eleccions espanyoles Vox va treure trenta-cinc vots. Ens preocupa, tenint present que el cens és de mil habitants. Alguns són de Llívia de tota la vida. Tothom és lliure de pensar com vulgui, però no ens deixa de preocupar.

Els lliviencs mantenen la consciència històrica d’allò que va significar el Tractat dels Pirineus?
—És allò que tenim els catalans, que sempre celebrem derrotes… El Tractat dels Pirineus no deixa de ser, com diu el llibre de Josep Sanabre, la mutilació de Catalunya. També és un fet històric que ha definit Llívia històricament, comercialment i turísticament. Si no fóssim un enclavament, seríem un poble més de la Cerdanya, però sentimentalment, com a país, m’agradaria que el Tractat dels Pirineus desaparegués i Catalunya arribés fins a Salses, tot Catalunya Nord. No deixaríem de ser el centre de Catalunya, doncs! [Riu.]

Quina és la relació amb els nord-catalans que administrativament formen part de l’estat francès? 
—Tenim molt bona relació amb els set municipis que ens envolten, que són francesos. Hi tenim molta relació també per qüestions administratives, per exemple l’aigua, que ens entra per França perquè tenim tractats internacionals d’aprofitament de les aigües. Amb el municipi més pròxim, Estavar, amb què només ens separa el pont d’un riu petit, estem agermanats i fem del Festival de Cinema Internacional Transfronterer a activitats de lleure, passant per iniciatives com ara la Flama del Canigó que mostren la catalanitat dels pobles de Catalunya Nord. També tenim molt bona relació amb municipis com ara Vilafranca de Conflent, Prada…

Es nota que a Llívia el català està més protegit que al municipi del costat, malgrat la proximitat?
—A l’estat francès, malgrat tot, la protecció molt més restringida que al mateix estat espanyol. El tema de les llengües regionals, com en diuen ells, el tenen molt vetat. Els pobles de Catalunya Nord lluiten constantment perquè a les escoles es parli català. Hi ha també entitats que lluiten dia a dia per conservar la llengua i els costa moltíssim. Tot i la repressió espanyola, França amb aquests temes ha tingut una mà molt més dura. Ho volen eradicar com sigui perquè saben quin sentiment tenim. Si Catalunya s’independitza, tard o d’hora, Catalunya Nord demanarà la independència per annexar-s’hi. Potser nosaltres no ho veurem, però a la llarga serà irremeiable.

Un article del New York Times sobre Llívia deia: ‘No és clar què significaria per a Llívia la independència.’ Però entenc que no hi hauria d’haver dubtes que continuaria formant part del Principat…
—Crec que no hi hauria d’haver cap problema. Llívia és un poble català i si Catalunya s’independitza hem d’estar amb Catalunya. Ens preocupen les escletxes legals… De la mateixa manera que Llívia, perquè era una vila i no un poble, no va passar a l’estat francès, pot haver-hi males interpretacions que diguin que van ser el rei de França i el d’Espanya que van signar el tractat, etc… No vaig per aquí, però vaja, si mai passés això, segur que Llívia seria independent! [Riu.] Favorable a Catalunya, però independent com a Llívia.

Molts pobles de la Cerdanya reben molts visitants el cap de setmana. Això té cap conseqüència negativa per a una vila tan singular com Llívia? 
—De tot sempre hi ha detractors, però jo ho valoro significativament en positiu. Aquí qui més qui menys treballa i viu del turisme. Llívia és un municipi de mil cinc-cents habitants empadronats que durant els caps de setmana de la temporada d’hivern passen a vuit mil i amb puntes com Nadal, Setmana Santa o agost, superen els deu mil. Com es pot gestionar? Has de comptar que treballes per a un municipi de deu mil que entre setmana són mil cinc-cents, o un poble gran amb poca gent entre setmana. Els serveis d’escombraries, neteja de carrers… Tot s’ha de fer igualment a l’engròs.

Parlem de la darrera iniciativa en què heu participat com a batlle. Dijous vau assistir a la concentració de batlles a Barcelona en defensa dels empresonats i imputats arran de les mobilitzacions contra la sentència. Quina valoració en feu?
—Va estar força bé, tenint present que diluviava. Vam ser-hi prop d’una vuitantena d’alcaldies. Ens vam concentrar a la plaça de Sant Jaume i vam anar a la delegació del govern espanyol. Sis alcaldes, entre ells jo, vam dur el manifest al registre. Volíem que Teresa Cunillera ens atengués, però amb les ganes de dialogar d’Espanya ja ens imaginàvem que no ho faria. Va dir que tenia una cita important que no podia eludir…

Els municipis continuen mobilitzats.
—Sí, tenim moltes ganes que a les alcaldies i regidories ens tinguin més en compte, que no siguin actes que només els gestionin els partits. Aquesta mobilització la vam promoure alcaldies de tots els colors, fins i tot n’hi havia dels Comuns. Ens va acompanyar Dolors Sabater a donar-nos suport… És una victòria de la unitat de les alcaldies. Com el poble demana. No és moment de colors ni de baralles entre partits. Hem d’anar tots a l’una a buscar el nostre objectiu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.