El vuitè cercle dantesc és a la universitat

Divendres la Universitat Autònoma de Barcelona va acordar de suspendre de sou i feina a partir d’avui un professor de filologia hispànica per abús d’autoritat a fi d’obtenir un benefici indegut, segons que deia el comunicat oficial amb ambigüitat calculada. TV3 i el diari Ara han difós que una estudiant de doctorat havia denunciat el professor per assetjament sexual, acusació a què s’han afegit set estudiants més. Un altre professor de la mateixa universitat ja havia estat suspès de les seves funcions quan fou condemnat a un any i mig de presó i nou d’inhabilitació per l’Audiència de Barcelona.

És escaient que la universitat s’avanci a la sentència judicial activant un protocol per a protegir les víctimes d’assetjament mentre la denúncia es resol als tribunals. En el cas de l’hispanista de l’Autònoma la decisió de retirar-lo de l’aula era apropiada del moment que a la denúncia d’assetjament s’hi afegeix mala praxi educativa, com es desprèn del fet que en un període de cinc anys deu doctorands de catorze en prescindissin com a director de tesi. Malauradament, la prepotència no és infreqüent a les càtedres espanyoles. Fa anys, durant un congrés de literatura a Madrid, vaig presenciar el desaire d’un altre hispanista d’aquella mateixa universitat a una jove doctora que s’hi va acostar per a regalar-li el seu nou llibre, segurament el primer, amb il·lusió d’alumna delerosa del compliment del mestre. Aquell energumen amb ínfules de càtedra va prendre el llibre, el fullejà un instant i va expel·lir aquest exabrupte, que tradueixo del castellà: “Això és una merda.”

No tinc gens de simpatia per ningú que abusi de la impunitat privativa del funcionariat. I encara menys quan la funció té un cert caràcter impositiu. Encara que recordar-ho pugui semblar fora de lloc, la disciplina del professor suspès és una superfetació del sistema universitari català hipotecat pel nacionalisme d’estat. Sobre la funció de les filologies nacionals en la consolidació de l’estat nació vaig escriure un llibre que una editorial de Madrid va traduir al castellà ara fa catorze anys. Llibre que, per raons específiques del panorama local, ha repercutit més fora dels Països Catalans que no pas dintre. Algú preguntarà a què treu cap relacionar l’assetjament sexual amb la disciplina que s’hi ha vist involucrada en l’ocasió, objectant que no és una xacra privativa de cap branca d’estudi. I tindrà raó absolutament, però el paral·lelisme no es pot pas negligir, car a Catalunya la filologia hispànica ha estat una eina d’assetjament cultural. L’abús de poder a la universitat s’hauria de castigar sempre. Però alhora s’ha de vigilar que el remei a l’abús de l’autoritat relativa d’un docent no comporti l’abús d’una autoritat més poderosa com ho és l’administrativa. En darrer terme, el remei no consisteix a abusar de l’autoritat absoluta de l’opinió.

Escric això alarmat per la petició del conseller d’Universitats, Joaquim Nadal, d’apartar preventivament els professors tan bon punt hi hagi una denúncia d’assetjament. Cap polític responsable no faria una proposta semblant. En un país on ningú no dimiteix ni quan la disfunció és comprovada, sobta la lleugeresa a què poden arribar persones a qui se suposa un alt grau de deliberació. Per al conseller d’Universitats la presumpció d’innocència no vigeix. Ni és requisit de decència mantenir, ni que sols sigui públicament, el dubte raonable fins que no s’autentiqui la transgressió. A molts polítics l’oportunisme els fa perdre la mesura. Això ha passat i passarà sempre, però avui és sobretot la dictadura de la correcció política la que, com totes les dictadures, fa perdre de vista el significat de “justícia”. Nadal fa mèrits amb les feministes que exigeixen una norma tan sexista com que la paraula d’una dona valgui més que la d’un home. Pretenen que n’hi hagi prou d’acusar un mascle d’assetjament perquè automàticament se’n segueixi la condemna. Demanen en efecte el mateix privilegi que el sistema judicial espanyol atorga als policies i tothom sap quin ús en fan.

Nadal ja no recorda les calúmnies contra Eduard Pujol, damnificat per la passió justiciera, o potser caldria dir “sororal”, d’algunes dirigents de Junts per Catalunya? La pregunta és retòrica, evidentment. Però, malgrat les greus repercussions en l’honorabilitat de Pujol i la credibilitat del partit, com també de la casta parlamentària en general, Nadal advoca ara per convertir aquella conducta en norma sistemàtica: “Quan apareix un cas, sanció immediata de caràcter preventiu. S’ha de ser contundent en inici, perquè si no els temes es podreixen i es perpetuen.” Segons el conseller, cal disparar primer i preguntar després, i vulnerar, doncs, el dret de defensa de l’acusat. Per prevenir que el tema es podreixi abans no arribi la sentència, Nadal proposa de podrir preventivament la reputació de l’acusat.

Sovint l’assetjament és impossible de demostrar i sembla injust de traslladar a la víctima la responsabilitat de presentar proves. La inclinació humana a solidaritzar-se amb la víctima dóna a aquest argument l’aparença de raonable. Tanmateix, la dificultat rau en el fet que la condició de víctima és reversible i el revers de l’assetjament sexual és l’assetjament moral, la difamació. D’ençà dels temps veterotestamentaris que es coneix el complex que m’agrada anomenar de Potifar, per la muller d’aquell guerrer egipci. La història és prou coneguda: la muller de Potifar, despitada pel rebuig de Josep, l’acusa d’assetjament sexual. El seu marit, que és el cap de la guàrdia del faraó, es creu la calúmnia i fa empresonar el seu servidor. La versió bíblica de la història no diu pas si la posterior vindicació i enaltiment de Josep comportà el càstig de la difamadora, però Dante la situa en el vuitè cercle de l’infern, en companyia d’uns altres perjurs.

Fa poc que aquest paradigma de conducta s’ha repetit a Stanford, tot i que amb un desenllaç no tan infeliç per a l’acusat. La notícia la va publicar dimecres The Mercury News de San Jose. L’octubre de l’any passat la notícia de la violació d’una treballadora de Stanford en una dependència de la universitat commogué la comunitat acadèmica. La víctima fou suposadament raptada a la seva oficina, obligada a baixar al soterrani i violada. L’incident immediatament va activar protestes d’estudiants que rutinàriament acusen la universitat de menystenir les víctimes de violència sexual precisament perquè no apliquen mesures com les que demana el conseller Nadal: expulsió fulminant dels estudiants i treballadors acusats d’assetjament. Anteriorment aquesta dona ja havia registrat una queixa contra el mateix home, també treballador de la institució, d’haver-la violada i embarassada de bessons, que deia haver perdut en avortar espontàniament. Després dels atacs, la víctima havia acudit a un centre d’atenció mèdica per l’examen forense i havia signat documents per a cobrar de la Junta de Compensació de les Víctimes de Califòrnia. Els exàmens forenses no van aportar cap prova de violació i uns quants mesos més tard, interrogada per la policia, va admetre que les acusacions eren falses. S’havia empescat les històries de violació perquè l’home no s’havia avingut als seus incentius. La falòrnia tenia a favor l’actual descrèdit del complex de Potifar. Esgrimir-lo en el clima d’opinió dominant més aviat compta contra l’acusat que no pas en profit seu. Per sort per a aquest, com en el cas de Pujol, hi havia constància de missatges comprometedors. L’acusadora havia enviat texts a una col·lega on explicava que convertia la vida de l’home en un infern i deia textualment: “Preparo un pla. Així es [paraula censurada pel Mercury News] als pantalons durant molts dies.”  No se sap si la dona acabarà al vuitè cercle dantesc, però d’aquí a un mes el jutge decidirà si els càrrecs de perjuri que pesen contra ella tindran conseqüències penals. Mentrestant, la universitat encara rumia si, tenint en compte aquests càrrecs, l’acomiadarà de la feina.

Les activistes que acusen la universitat de blanesa amb els assetjadors diuen que continuaran creient sempre la versió de les “supervivents”, com és moda anomenar les víctimes d’assetjament. Una professora de la Facultat de Dret molt crítica de la política de la universitat al·lega que els casos de difamació són extremament rars i en canvi el 40% de les estudiants de pre-grau pateixen violència sexual. Evidentment, tot depèn de què s’entén per violència, però si ens remetem a l’accepció legal del concepte com l’exercici il·legal de la força física o l’amenaça mitjançant l’exhibició d’aquesta força o l’ús de mitjans per a anul·lar la voluntat de la persona, no es pot comprendre que amb aquesta estatística la universitat no sols no es buidi d’estudiants femenines sinó que hi arribin cada vegada en una proporció més gran que no els nois.

Els casos oficials de perjuri són efectivament rars, perquè el pes de la demostració llavors sí que recau en la víctima i perquè el clima d’opinió favorable a l’acusació és un fre molt potent a la defensa dels acusats. Durant la meva vida professional he conegut casos en què la universitat ha actuat molt severament contra professors en situacions dubtoses i he estat testimoni de com es destrueix una carrera i es malmet la vida d’una persona quan algú inventa intencions en absència de fets comprovables. En un ambient d’histèria col·lectiva la mentalitat de la turba preval sobre la racionalitat, i uns per fanatisme, uns altres per por i uns altres per oportunisme apuntalen la culpa sobre rumors i converteixen els rumors en certeses. He vist de primera mà reactivar-se la persecució d’una persona anys després d’uns fets supositius ja penalitzats administrativament. I fer-ho unes militants que no podien tenir accés a la investigació dels fets i que, per a donar a l’empait aparença d’objectivitat, han promogut acusacions fundant-les en intencions atribuïdes a paraules que fora del marc mental de la passió acusadora són del tot innocents.

En aquest cas i en altres casos semblants, la crítica a la universitat per no respondre adequadament a “l’epidèmia de violència sexual” que flagel·la la vida acadèmica es podria revertir i acusar la universitat de preferir sacrificar la carrera de persones que tenen la dissort de convertir-se en blanc de la malícia, la frustració o el ressentiment a enfrontar-se a uns grups d’interès molt motivats i amb una gran influència política. Això, que sempre és lamentable, ho és encara més quan l’afectat és un mestre dedicat i un intel·lectual eminent. En aquests casos, la universitat traeix la seva missió privant-se d’un educador i malmetent una intel·ligència. A quin cercle de l’infern condemna Dante els qui esdevenen injustos per por de ser assenyalats com a còmplices d’un depredador sexual?