La setmana passada, el Servei Català de Trànsit anunciava, via Twitter, retencions a la frontera ‘al tram Le Perthus-Le Boulou’. De seguida va aixecar-se una certa polseguera pel fet que un servei de la Generalitat emprés la forma oficial francesa de topònims nord-catalans en lloc de la forma catalana genuïna. No sóc del ram renyaire, però trobo anormal que la Generalitat faci servir de manera mecànica formes foranes de topònims quan n’existeixen formes catalanes. Sobretot si es tracta de topònims catalans. No em puc creure que no hi hagi un llibre d’estil comú a tota la Generalitat que diu que els topònims catalans, siguin on siguin i tinguin la forma oficial que tinguin, han de ser citats, sempre, en català. Em sembla que ha d’existir aquest llibre d’estil per coherència ideològica i perquè és de sentit comú fer servir la pròpia llengua de manera preferent per designar topònims d’aquesta llengua. És clar que els serveis cartogràfics francesos forneixen només la forma oficial dels topònims però si a mi, quan obro Google Maps configurat en català, m’apareixen ‘el Pertús’ i ‘el Voló’, suposo que no deu ser complicat, per a una administració, d’obtenir el mateix resultat.

El Pertús és un poble català situat en un estat estranger, i prou. Ni tan sols arriba a la categoria d’exònim, és a dir, segons el DIEC, de ‘topònim usat en una llengua determinada per a referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat’. Però encara que, per alguna visió reductora i primmirada, es considerés que el Pertús és un exònim, què canviaria? En aquest cas el sentit comú –el sentit comú és l’heroi veritable d’aquesta crònica– també indicaria que cal esmentar-lo amb la forma catalana. De la mateixa manera que diem Londres, Lió o Saragossa, que no són formes oficials, hem de dir el Pertús i el Voló. El 2007, el Grup d’Experts de les Nacions Unides per als Noms Geogràfics (GENUNG) va publicar un seguit de recomanacions pel que fa a aquesta qüestió. Una era que s’havia de limitar la creació de nous exònims, perquè poden complicar la identificació de llocs; una altra era que és convenient de fer servir els exònims existents, com a formes més properes a qui les utilitza.

I per això he de fingir serenitat quan sento o llegeixo que algú, parlant o escrivint en català, diu o escriu Perpignan en lloc de Perpinyà. Es fa, segons he pogut observar, per quatre motius principals: ignorància, submissió cega a l’autoritat, respecte mal entès o esnobisme. Us deixaria imaginar exemples per a cadascun d’aquests motius però no em puc estar de citar, en l’apartat esnobisme, un fragment de Terenci Moix: ‘Ella cantusseja mots antiintervencionisme USA, sostrets, sense dubte, a una cançoneta folk d’un disc progre comprat a Perpignan, durant el darrer weekend cinematogràfic’ (al conte ‘Mutter Vietnam Und Ihre Kinder’, inclòs a Assassinar amb l’amor i altres contes, 1967). N’hi hauria algun més.

I, per cert, per què Perpinyà s’ha transformat en Perpignan i el Voló en Le Boulou? Mirem, primer, el Voló –per pur xovinisme personal, és el poble on he passat part de la meva vida. En català rossellonès, la o tancada tendeix a tancar-se tant que esdevé u. La pronúncia catalana local de Voló és Vulú. Així quan, temps ha, algun funcionari anònim va fixar la forma oficial francesa d’aquest nom, va transcriure Voló en fonètica francesa: Boulou. Oh, que racional, oi? Doncs no, perquè mai no ha existit cap regla general d’afrancesament ortogràfic. El procés d’oficialització de topònims va ser un caos general, degut al fet que, per les autoritats franceses, el principi de base de la seva actuació era que no calia demostrar gens de respecte per res que fos català. Per exemple, Perpignan no és una transformació de Perpinyà sinó de Perpiñán.

És aquest caos general que explica com s’han mantingut algunes formes gairebé intocades –sorprenentment intocades, diria– com ara Banyuls dels Aspres o Palau del Vidre, esdevingudes Banyuls-dels-Aspres i Palau-del-Vidre. Un cert nombre de municipis amb noms d’una sola paraula també s’han mantingut intactes: Llo, Rodès, Terrats, Oms, Jujols, etc. Alguns altres han estat alterats amb la supressió o l’afegiment d’un accent: Llupià esdevé Llupia, Ceret esdevé Céret. Però sempre, quan s’han mantingut formes catalanes s’ha mantingut també l’eventual arcaisme ortogràfic: los Masos o Joch. Tenim alguns casos aberrants, només faltaria: Sant Joan la Cella esdevingut Saint-Jean-Lasseille, o Sant Esteve esdevingut Saint-Estève (Estève essent un nom que no existeix en francès, hauria hagut de passar a dir-se Saint-Étienne). I altres barbaritats tan ordinàries que semblen normals: Cotlliure esdevingut Collioure, Enveig esdevingut Enveitg, Fontpedrosa esdevingut Fontpédrouse… El cas més aberrant entre tots es troba sense cap dubte a la Fenolleda occitana: els francesos, operant un miracle republicà, han transformat Centernac en… Saint-Arnac. Cap regla, cap norma, i tot arbitrari. Un últim exemple, d’una forma finalment no oficialitzada: Prats de Molló ha passat a ser Prats-de-Mollo però en alguns documents francesos del segle XVII s’escrivia Prats de Mouilloux…

Si no vaig errat en l’últim mig segle només existeix un cas de municipi que hagi demanat i obtingut una correcció ortogràfica i recuperat així la forma genuïna: L’Écluse es diu ara Les Cluses. El canvi és llarg i complicat: s’ha de sol·licitar al Consell d’Estat, que sempre mira molt prim abans d’autoritzar-lo. Aquests darrers anys els pocs canvis que s’han fet han estat sempre en francès, i per motius de prestigi i d’esnobisme municipal: Salses es diu ara Salses-le-Château i Santa Coloma va passar de dir-se Sainte-Colombe i, més tard, Saint-Colombe-de-la-Commanderie.

I tot això significa que la gran majoria de nord-catalans no senten que hagin de restituir la forma catalana dels municipis. Als anys setanta, un grup de militants catalanistes va pintar sistemàticament els rètols d’entrada i de sortida dels municipis que tenien formes modificades i, per evitar d’haver de canviar rètols massa sovint, alguns municipis van col·locar panells de format petit i colors no oficials amb les formes correctes. I a l’inici del segle el Consell Departamental –probablement feliçment influït per Joan Becat, ex-professor de geografia a la Universitat de Perpinyà– va assumir d’afegir aquestes formes correctes amb rètols de format oficial a cada municipi. Avui, aquests rètols hi són i, si hi són, és perquè serveixin, diria.

O hi són gairebé sempre, perquè la desídia local fa que bastant sovint, si desapareixen o s’obre una altra entrada al municipi, ningú no recordi la forma catalana. I això significa que els nord-catalans, com a societat, tenen una part de culpa en el fet que el Voló sigui Le Boulou. Els va bé. Els va bé perquè si l’estat ha dit que havia de dir-se així, consideren que ha de dir-se així i sovint ni conceben que podria ser d’una altra manera. A França, malgrat tantes revolucions, la sobirania del poble s’arrauleix, i s’encongeix, sota l’autoritat de l’estat, que té a l’encop la primera i l’última paraula. Per això no vull tirar cap pedra al Servei Català de Trànsit i, simplement, els demano que facin tant com calgui per indicar sempre els topònims catalans en català. Sentit comú.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb