Només Donald Trump vol ser Donald Trump. O això és el que podem tenir la temptació de pensar els qui, des d’aquesta banda del món estant, trobem grotesc el seu color pastanaga, l’histrionisme autocomplaent i el simplisme mental de què fa gala. Només Donald Trump vol ser Donald Trump. Per bé que, si l’han votat més de 74 milions de nord-americans, segur que n’espigolarem uns quants que aspiren a emular-lo, tupè inclòs. I així la setmana passada en van ser molts, massa, els qui, interpretant a la brava el seu deliri, van assaltar per unes hores l’edifici sagrat del Capitoli.

Inevitablement, això ha donat peu a tota mena de paral·lelismes, alguns dels quals, és clar, remenen les aigües de casa i dels seus voltants. Amb què és més comparable, aquell assalt? Amb el 23 de febrer de Tejero i els seus tricornis? O amb el 20-S que ha dut a la presó els nostres Jordis? La diferència –que tots reconeixem de seguida, llevat dels jutges que administren la injusta justícia espanyola– és que en uns casos hi ha hagut armes i actes evidents de violència i en l’altre no. Que una manifestació va ser evidentment tumultuària i tumultuosa i l’altra no. Que aquells d’allà s’han cregut les seves pròpies mentides i en canvi nosaltres sabem que tenim raó. Però, podem dir que en tenim?

Els nostres detractors, diguem-ne els unionistes per simplificar, donen per fet que l’independentisme es fonamenta en un engany i que tots estem tan i tan equivocats. Per a nosaltres, en canvi, la malaltia és aquesta sacralització que ells fan de la unitat d’una Espanya immutable i eterna que és més imaginària que no real. Són conciliables, aquí, totes dues visions? Ho són, allà, les dels ‘trumpistes’ amb les dels altres? La qüestió és, ras i curt, quina capacitat d’escoltar l’altre es té i, també, quina legitimitat se li dóna. I aquí és on solen començar els embolics.

Perquè jo no puc admetre, intel·lectualment, el qui em nega el dret a expressar la meva posició, per més dissident o dissonant que pugui ser. A expressar-la, a defensar-la i a treballar perquè transformi de debò la realitat. I encara menys puc admetre, ara ja fins i tot moralment, el qui, per negar-me aquest dret, utilitza la mentida i la violència. Ja hem tornat a arribar al Primer d’Octubre. Quina és la principal diferència entre nosaltres, fins i tot quan ens manifestàvem davant d’Economia o la penúltima tardor a l’aeroport, i els qui van assaltar les institucions nord-americanes la setmana passada? Que aquests no accepten que han perdut unes eleccions. Mentre que nosaltres, que les hem guanyades una vegada i una altra, reclamem el dret a votar, tots, per decidir el nostre futur. Jo hi veig una diferència important.

Trump parteix d’un corpus dogmàtic que li ha fet fàcils les coses fins que ha arribat a l’atzucac. El resum és així de senzill: ell sempre té raó i la realitat s’equivoca quan demostra el contrari. Ell sempre guanya i mai no perd. Ell tot ho sap i té resposta per a tot. No necessita que ningú li digui res, no ha d’escoltar ningú, no ha d’aprendre res de ningú. Amb qui l’hauríem de comparar, a casa, posat que fos en alguna mesura comparable a ningú més? Amb els qui no escolten ni deixen parlar. Amb els qui deformen la realitat i menteixen sense escrúpols per imposar les seves posicions i negar als altres el dret a ser com són.

Només Donald Trump vol ser Donald Trump? Diu que Vox traurà tants o més diputats que el PP el 14 de febrer. I que Carrizosa amplia la seva boca grossa fent tàndem amb Anna Grau.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.