Secció de productes carnis barats d'un hipermercat (Fotografia: Karamo/Pixabay)

Fa vergonya fins i tot de recordar-ho: l’altre dia, els polítics espanyols i molt espanyols es van llançar al coll del seu ministre de Consum, roig d’afiliació i per tant enemic d’Espanya, per un vídeo en què recomanava de no menjar tanta carn pel bé del planeta i bla, bla. Res que no faci anys que demanen la comunitat científica, l’OMS i els ODS subscrits pel mateix estat espanyol, com tants altres contractes internacionals respecte dels quals fa l’orni, perquè a l’Espanya eterna ningú no li ha d’anar a dir, en aquest cas, quants quilos de bistecs ha de menjar.

Total, que ja pot dir la ciència i el sursum corda, que l’espanyolitat més rància envesteix sense mirar: el vídeo del ministre encara era calent que ja s’havia muntat una orgia d’orgullosos devoradors de carn embolicats en la bandera, començant pel propi president espanyol erigit en el cunyat major del regne amb el seu “chuletón imbatible”; picant-se el pit, pepers, voxers i ciudadaners pujaven fotos a les xarxes dels seus àpats brillants de colesterol; el president de Castella i Lleó anunciava una campanya per a incentivar (encara més!) el consum de carn, i el de l’altra Castella perdia els estreps davant de tots els micros, signador com és de les llicències per a desenes de futures macrogranges de porcí al seu territori. Una més per a la mostra: la ministra socialista d’Hisenda, ara portaveu del govern espanyol, brandava la bandera ayussista: “Que cadascú, en el seu àmbit de llibertat, pugui decidir com i de quina manera distribueix la seva alimentació”, i això que la senyora és metge. En fi, viure per veure.

A platea d’aquest gran teatre de la criaturada, la cunyaderia i el patriotisme carnisser, els usuaris de xarxes s’embrancaven en el típic debat sobre la ramaderia industrial comparada amb l’extensiva, i si de pas rebia l’alimentació vegetariana i vegana, millor; aquí i allà sortien els famosos 15.000 litres d’aigua que costa produir un quilo de carn de vaca, que si és veritat, que si no; com la quantitat de cereal que consumeix la ramaderia intensiva, que si és la meitat de la producció mundial, que si és un terç, que si en són dos. Cada piulador era més llest que l’altre: la majoria, potser algú ho estudiarà algun dia, senyors experts en tot discutint amb altres senyors experts en tot. En el millor dels casos, es tractava de justificar que cal consumir menys carn amb la fredor metàl·lica de les xifres –litres, quilos, metres cúbics, hectàrees–, i sobretot no ser percebut de cap manera, això mai!, com un sentimental vers les criaturetes de granja.

Servidora, orgullosa sentimental vers les criaturetes de granja, no tinc tantes manies: el que mana en aquest debat és l’estalvi de patiment animal, un patiment que, com el de tothom en general, no és fàcil d’estalviar, val duros i fa trencar caps. És com allò que comentàvem de les energies renovables: fer-ho bé sempre requerirà d’entrada més quartos, més temps i més pesquis que fer-ho a l’engròs, peti qui peti i trinxant el que convingui, que així també ho sé fer jo. De fet, l’escalfament global és conseqüència d’aquesta manera impetuosa de fer, tan pròpia de la nostra espècie i que ens ha convertit en eterns solucionadors de problemes a còpia de crear-ne de nous. Em centro: pel que fa a la cosa càrnia, en aquesta batalla de ser els més llestos de la classe, jo ja tinc els meus guanyadors: els creadors de la carn artificial, també dita sintètica, que no s’ha de confondre amb el que es coneix com carn vegetal i que posa tan nerviosos els carnòfils, en el que seria el “que en diguin com vulguin però que no en diguin matrimoni” de l’esfera comensal.

La carn sintètica és carn. Es fabrica cultivant cèl·lules de la part de la bèstia que t’interessa fer a la graella, a la paella, a la cassola, a la planxa, sense la necessitat d’haver d’inseminar, encaixonar, engreixar, medicar, transportar, sacrificar ni esquarterar ningú. Aquest aliment, que fins ara només n’havíem sentit a parlar, ja és una realitat comercial per a l’empresa Future Meat Technologies, que n’ha obert a Israel la primera fàbrica del món. Us hi podeu entretenir al Google, o si voleu us en faig un resum petit: es tracta d’una planta amb la capacitat de produir mitja tona diària de productes carnis (l’equivalent a 5.000 hamburgueses) i l’objectiu és fer-ho amb un 80% menys d’emissions d’efecte hivernacle, un 99% menys de superfície, un 96% menys d’aigua i uns cicles de producció vint vegades més ràpids que amb l’explotació animal en granges. La idea és oferir productes bons, sans, sostenibles i l’abast de tothom. De moment, ja preveu de comercialitzar-los als Estats Units a partir de l’any que ve, mentre gestiona els permisos per introduir-se en altres territoris: des d’aquestes ratlles, ja us ho dic ara, ho seguirem de prop.

Els que ens hem criat sota la influència del país de “el toro no pateix”, no ens costa gaire d’imaginar-nos-hi una oposició frontal, a la carn cultivada. A Espanya, com a Catalunya, i com a tot arreu on el patiment animal abasta des de l’alimentació fins a la diversió, el sotmetiment de les bèsties té un component simbòlic que no el capgira cap racionalitat, no cal dir cap compassió. Hi ha països que fan curses sense matar el toro, i a Espanya això és inconcebible, un ultratge a l’esperit patri: l’escorpí ha de picar, en aquest cas, matar. De la mateixa manera, si fabriquessin un bou sintètic indistingible d’un de natural per a ser embolat, recolliria dels nostres paisans el mateix rebuig que professen per les hamburgueses vegetals indistingibles, per gust i per aspecte, de les de carn. Per tant, arribats al futur, entre dos talls idèntics de vedella sintètica i de vedella escorxada, a un preu semblant, no m’estranyaria veure consumidors demanant la segona “per tradició”, perquè apel·lar a allò que s’ha fet sempre, moltes vegades, és la manera de dir que hom no vol passar per sensiblot i tou (o, segons on visqui, per poc espanyol). Com no m’estranyaria sentir l’argument que sense la cria per a la mort l’animal s’extingiria, que ja no veuríem mai més una vaca o un bou.

En tot cas, ja és ben trist que la conclusió de menjar menys carn ens hagi hagut d’arribar per raons d’emergència climàtica, digues-ne econòmica, i no pas per cap mena de mirament cap als animals explotats en macrogranges. Sort que la ciència no para i ens recorda que menjar-nos-els pot ser opcional, si no avui, demà, com han esdevingut opcionals tantes altres servituds de la natura –algunes, les dones les coneixem bé– a mesura que ens hem anat civilitzant. Perquè també és part de la naturalesa humana evolucionar cap a maneres de viure més allunyades de la bestialitat, amb perdó per les bèsties, tot sigui per guanyar-hi en humanitat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.