El 14 de maig de 1982 Félix de Azúa publicava al diari El País un article que va tenir un ampli ressò: ‘Barcelona es el Titanic’. La tesi, si és que a aquell escrit rabiüt pot atorgar-se-li tal condició, era que la Catalunya pujolista, el catalanisme en general, anava convertint Barcelona en una ciutat provinciana, que tothom havia de viatjar a Madrid per veure coses importants en el terreny cultural i que els temps gloriosos de la ciutat s’anaven enfonsant com el mític transatlàntic. Quins temps gloriosos? S’hi esmentaven uns autors que eren els que, se suposa, s’ofegaven: Gil de Biedma, Marsé, Mendoza, els Goytisolo… També hi sortia esmentat el viacrucis que patia la companyia els Joglars, i s’arribava a comparar l’actitud d’Albert Boadella amb la que Unamuno havia mantingut enfront de la dictadura de Primo de Rivera. Només cap al final del text, havent vist que tots els referents que posava semblaven massa inclinats cap a un cantó, concedia talent a autors com Pla, Foix, Carner, Brossa i Ferrater, que no es veia clar si també quedaven ofegats o simplement es començaven a mullar.

Convé recordar aquell ambient. Enfront de les polítiques culturals pujolistes, que feia dos anys que s’havien començat a desplegar després de guanyar les eleccions, Azúa alertava sobre els perills del sectarisme de la dreta catalanista. Ens alertava per aconseguir una cultura proletària, una cultura d’esquerres, per a encoratjar els contagis entre uns i altres? No, en absolut. La pròpia referència al Titanic, un vaixell de luxe, explica que la seva proposta cultural era igualment sectària o, si ho voleu, elitista; amb aquell text donava veu als de la seva capella i volia emmudir els de l’altra capella. Unes capelles que el pas del temps ha demostrat que tenen comportaments més afins que no semblava aleshores.

Azúa escrivia des de l’òrbita del PSC-PSOE, durant molts anys va declarar el seu vot socialista i es deixava estimar pels ajuntaments governats per aquell partit. També Boadella ho va fer; l’any 1993 fins i tot va anunciar que s’havia fet militant del PSC. Tot plegat, ells dos, més tard acompanyats per Arcadi Espada i, evidentment, per Mario Vargas-Llosa cridaven les putrefaccions de la cultura impulsada per la Generalitat de Catalunya i es referien sempre a un passat idíl·lic de Barcelona, aquell en què Vargas Llosa podia viure a la ciutat sense sentir el català. Mai no han parlat en nom d’una cultura popular o transformadora; ells sempre parlen des del seu presumpte llinatge.

La broma és que durant molt temps, aquells a qui els agrada construir un món de dualitats simplistes deixaven entendre que mentre que la cultura catalana institucional era conservadora, la que proposaven els Azúa, Boadella i Espada, entre més, era d’esquerres. I no, la cosa no anava per aquí. I no ho dic perquè ja hem vist on han acabat tots aquests subjectes: fundant el partit Ciutadans, anant a Madrid a treballar per al PP, escrivint libels des d’El Mundo o, el nostre amic Azúa, insultant l’alcaldessa Colau i totes peixateres dels mercats. D’esquerres ja no ho eren aleshores o, per a ser més precisos, mai no van oposar a la cultura pujolista conservadora una cultura realment transformadora, dirigida a tothom. Ells defensaven els privilegis culturals de sempre, i per això van acollir-se en aquells anys al partit de Felipe González. (Sí, ja veieu que la deriva de Felipe i la seva té moltes coincidències.)

Trobo el tema molt interessant, però l’he de deixar aquí, sense fer més precisions. Sóc conscient que en caldrien unes quantes. El motiu és que vull partir d’aquella situació per parlar de l’actualitat. De la Barcelona cultural d’ara. La història de la ciutat culturalment parlant està ancorada en una certa fal·làcia: convergents i socialistes no s’han diferenciat tant de les seves polítiques culturals; amb encerts i fracassos sonors s’han posat d’acord en les coses grosses (Jocs Olímpics, Fòrum de les Cultures), han posat persones de partit que no treballaven en cultura i han mirat sempre cap amunt i mai cap als creadors humils, que són els que precisament necessiten més suport. En aquest sentit, el transfuguisme de Mascarell no és tan sorprenent: Artur Mas el va reclutar perquè devia veure que el que Mascarell havia fet durant el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona socialista ja li convenia.

És per tot això i més que alguns considerem tan greu que, com explicava fa un mes, Ada Colau hagi retornat la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona als socialistes; i els l’hagi lliurada sense cap mena de control. Per evitar l’enfonsament de Barcelona que pronosticava interessadament Azúa, no hem de tornar als grans fastos i a les polítiques d’aparador (els aparadors dels uns i dels altres), que col·loquin els seus acòlits, que menystinguin els treballadors de la cultura. No, els Azúa, Vargas Llosa, Boadella i els seus braços polítics d’ara (PP i Ciutadans) no ens han d’amoïnar gaire. El perillós, l’iceberg amb què podem tornar a topar és que la ciutat no pugui ser reflotada amb polítiques democràtiques, amb persones que realment treballen la cultura des de baix i que la consideren una eina fonamental per a transformar la nostra societat.

El món de la cultura activa es va movent per evitar el cataclisme. És hora de manifestar-nos tots aquells que pensem que la cultura no és mer entreteniment. Hi ha una campanya de firmes que, sota el lema ‘Colau, on ets?’, reclama que Barcelona en Comú eviti que Jaume Collboni i Xavier Marcè perpetrin ni un dia més el seu simulacre de política cultural. Us convido que hi signeu –ho podeu fer aquí–, perquè la cultura activa també es fa per mitjà dels seus usuaris crítics. Entre tots hem de demostrar que Barcelona no és el Titanic; que el Titanic són tots aquells que pensaven i pensen que les peixateres no es mereixen respecte, que la cultura és glamur per a ells i els seus, que no es miren mai al mirall i deixen que siguin uns altres més ben preparats els qui portin la nau a bon port.

Quan Félix de Azúa va publicar aquell article tenia un cor de mediocres que li reien les gràcies. Ja veieu on han acabat. Ara no podem tornar a recular, tornar a esperar trenta anys. La capital catalana es mereix una cultura nova i democràtica de debò.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb