*Tot de gent, tant llecs com experts, relaten amb amargor episodis d’agonia, com els casos (en augment) d’adolescents autòctons parlant-se en castellà. O els dels empleats d’IKEA o del Bonpreu ídem. O el material de treball de la UOC. És un corrent que creix, una queixa eixordadora. Però l’acadèmia reclama dades. Si expliques les vicissituds dels canvis de codi en una trobada de pares d’escola, has d’aportar dades, percentatges, xifres. Si no, el cas viscut en primera persona no val, no compta, no és indicador de res. 

Ens han reclamat dades durant anys, mentre els nostres ulls veien el naufragi però els sensors no el detectaven. Ara, finalment, en tenen. Ara els sensors ja constaten que, en efecte, naufraguem: menys del 20% de joves a Barcelona. No arriba ni a un de cada cinc. No ho sé, se m’acut que, si a més de dades, haguéssim fet més cas de la percepció, potser no hauríem arribat a aquest punt.

(I com que jo sóc un catastrofista, us deixo aquesta peça sobre els efectes lingüístics de la pandèmia feta per un que en sap molt més, i sobretot no és un drames com un servidor. Llargueja, però val molt la pena). 

*Microdebat de fa poc sobre si vergonyeta és útil per a substituir el sintagma vergonya aliena (algú fa córrer que és nada a Sabadell, però no hi ha manera de confirmar-ho). I això em fa recordar un mot que va arribar a la tercera fase evolutiva (lèxic familiar-cercles immediats-terme local-terme general) però que no s’ha consolidat mai. Una paraula ben curiosa, bixumets, de la qual, per sort, en sabem l’origen (molt divertit). Jo el dec a una bona amiga que la fa servir, vosaltres el deureu als bons oficis de l’Espinàs (per molts anys, per cert).

*Creix el clamor per trobar una alternativa viable a pollavieja. A cada tongada de neologismes argòtics (que amb les xarxes s’ha convertit més aviat en un raig permanent) n’hi ha mitja dotzena que sobresurten, i un parell que ja no se’n van. I fa mandra, perquè el cicle és idèntic, i frustrant: el castellà o l’anglès inventen i nosaltres hi hem de córrer al darrere, i encara amb mala consciència. Ja he vist pedaços com pollavelles, tites velles i per l’estil: re, no n’aprenem, la submissió mana sense remei.

*Sobre deslleialtat lingüística. Un senyor tot expeditiu, irat, assegura que ell educa els fills “en la catalanitat”: “Sempre els he explicat que tant ells com els pares som catalans. No em cal forçar ningú que parli en català” (atenció a la trampa retòrica: se li ha retret que fos ell qui canviés de llengua, no pas que obligués ningú a canviar). Està sulfurat perquè li han recriminat que s’adrecés en castellà a un foraster, justament quan es parlava dels prejudicis sobre els catalans: “M’emprenya que ningú em digui en quina llengua m’he d’adreçar a un desconegut. Tinc tot el dret de fer-ho com vulgui”. Ergo, en el paquet de “educar en la catalanitat” deu anar inclòs que als desconeguts cal adreçar-s’hi en castellà. M’agradaria que m’ho expliquéssiu, perquè començo a descobrir que no és tan infreqüent com em pensava que pares que s’escarrassen a corregir la canalla (“No és ‘tenir que’, és ‘haver de’”), després els transmeten el mal exemple al carrer. Tal vegada amb la mateixa excusa que el senyor enfadat: “Imposar per collons és el que ens han fet sempre a nosaltres, jo no vull fer-ho”. D’excuses per a amagar la por sempre se’n troben.

*I ves per on, el destí m’envia un senyal l’endemà mateix. Com si també hi volgués dir la seva. Escena real.

M’atura una captadora de clients d’una ONG. Un castellà estrany. Li dic que no l’entenc i desenfunda un català passable, semifluid. “El vaig deixar de parlar perquè al col·le tots els profes em parlen en castellà. I els companys també”. Fa quinze anys que viu a Sant Feliu de Llobregat, on va arribar amb cinc. Ha fet, per tant, tota la primària i la secundària aquí. És la prova vivent que els aprenentatges es rovellen, perquè ara es fa entendre, sí, però és un català pobre i insegur.

Al cap d’una estona, la trucada de confirmació de la seu central. El número és de Madrid i el castellà d’ultramar. Tot i així, ho provo igualment (s’ha de fer sempre, per sistema): “Em truques de Madrid o de Barcelona”. “De Barcelona”, respon, i tot seguit: “Prefereixes que parlem català?” Dic que sí i automàticament reprèn la conversa amb un català, aquest sí, molt fluid.

Sentir la teva llengua en boca d’una iraquiana i d’un argentí. Només per això ja hauríeu de deixar de fer com el senyor que educa els fills en aquesta “catalanitat” tan sui generis.

*Observo que en informatius i similars s’ha consolidat, fins a fer-se habitual, l’ús del reforç emfàtic “i molt”: “Els jugadors van suar, i molt, per aconseguir l’empat”. Enunciat sense fer la inflexió que l’èmfasi (fixeu-vos en la coma) requereix. Pràcticament com si en realitat només fos l’adverbi molt, el de sempre: “Els jugadors van suar molt per…”. El camí més ràpid per a desarticular l’eficàcia retòrica d’aquesta expressió.

*En una traducció, el corrector em col·loca sistemàticament un no darrere cada ningú: “Ningú no va dir que havia de ser fàcil”, “A ningú no li passava pel cap”… N’hi ha que encara llisquen una mica, però la majoria enfarfeguen el text. És un efecte col·lateral de la fal·lera per la negació hipotàctica; si en la llengua oral mai no ho diem (parlo en general), per què aquest desfici per una estructura encarcaradissa?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.