suprem TS

El Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem espanyol ha fixat que els bancs han de pagar els interessos als consumidors per les clàusules hipotecàries nul·les des que es van realitzar els pagaments. En una sentència, el tribunal ha resolt com s’han de calcular els interessos meritats per les quantitats que el banc ha d’abonar al prestatari després de l’anul·lació de la clàusula de despeses d’un contracte de préstec hipotecari. La nul·litat d’aquesta clàusula, declarada per un jutjat de primera instància d’Oviedo i confirmada per l’audiència provincial, no ha estat discutida davant del Tribunal Suprem espanyol i, per això, el pronunciament de la Sala Primera es limita a la qüestió dels interessos.

El jutjat va declarar la nul·litat de la clàusula i va condemnar l’entitat prestadora, el BBVA, a abonar al prestatari diverses quantitats en concepte de despeses de taxació i gestoria, més els interessos legals des de la data en què el consumidor va fer aquests pagaments. L’Audiència, en canvi, va considerar que els interessos legals a abonar pel banc es meritarien des de la data de la reclamació extrajudicial. El ple de la sala estima el recurs de cassació interposat pel consumidor i considera que els interessos es meriten des de la data en què va pagar les despeses en qüestió.

La conseqüència de l’abusivitat de la clàusula de despeses és, d’acord amb el principi de no vinculació de la Directiva 93/13 i la seva interpretació pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea i per la mateixa Sala Primera, que s’hagi d’actuar com si la clàusula mai s’hagués inclòs en el contracte. L’efecte restitutori, quan es tracta de la clàusula de despeses, no és directament reconduïble a la norma del Codi Civil que regula la restitució de prestacions recíproques entre les parts, ja que no es tracta d’abonaments fets pel consumidor al banc que aquest hagi de tornar (com interessos o comissions), sinó pagaments fets pel consumidor a tercers (en aquest cas, a la gestoria i al taxador), en virtut de la imposició continguda en la clàusula abusiva.

No obstant això, com que la declaració d’abusivitat obliga a restablir la situació de fet i de dret en què es trobaria el consumidor si no hagués existit la clàusula en qüestió, s’ha d’imposar a l’entitat prestadora l’abonament al consumidor de les quantitats que li hauria correspost pagar de no haver existit l’estipulació abusiva. Tot i que en el dret espanyol no hi ha una previsió específica que s’ajusti a aquesta obligació de restabliment de la situació jurídica i econòmica del consumidor, es tractaria d’una situació assimilable a la de l’enriquiment injust, ja que el banc s’hauria lucrat indegudament en estalviar- uns costos que legalment li hagués correspost assumir i que, mitjançant la clàusula abusiva, va desplaçar al consumidor. I també té similituds analògiques amb el pagament de l’indegut, en tant que el consumidor va fer un pagament indegut i l’entitat prestadora, encara que no hagués rebut directament el pagament, s’hauria beneficiat del mateix pagament, ja que, en haver-lo assumit indegudament el prestatari, es va estalviar el pagament de tot o part del que li corresponia. En conseqüència, l’entitat bancària haurà d’abonar l’interès legal des de la data en què el consumidor va realitzar els pagaments.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb