Cèsar August Jordana passejant per Barcelona abans de la Guerra

Que 1984, l’editorial que dirigeix Josep Cots, és una rara avis en el nostre panorama editorial és quelcom que no pot sorprendre ningú que n’hagi anat seguint el catàleg durant els darrers anys. La combinació d’autors clàssics internacionals –en traduccions sempre molt acurades– amb la publicació d’alguns títols imprescindibles de la millor literatura internacional sovint allunyada d’allò que es considera el mainstream ha impregnat l’editorial d’una aroma de literatura de volada que ha aconseguit tenir un nombre molt important de seguidors. A aquestes dues tendències s’afegeix, també, la de posar en solfa el valor patrimonial de la literatura catalana de tots els temps, però amb una fixació especial per allò que anomenem clàssics catalans contemporanis, noms massa sovint oblidats pel daltabaix que va ser la guerra del 1936-1939 i el consegüent exili arreu del món de molts dels escriptors catalans d’aquella generació.

Un dels casos més interessants d’aquesta recuperació de clàssics catalans és el protagonitzat per Cèsar August Jordana (Barcelona, 1983 – Santiago de Xile, 1958), de qui ara es publica la nouvelle El Rusio i el Pelao, escrita a l’exili, però no a Santiago, on es va establir durant molts anys, sinó a Buenos Aires, on Jordana va desenvolupar el càrrec d’assessor literari a la prestigiosa editorial Sudamericana. L’edició de l’obra ha anat a càrrec de Xavier Luna-Batlle, i inclou un pròleg de la professora Maria Campillo, una de les màximes expertes a casa nostra en l’anomenada literatura de la diàspora.

La professora Maria Campillo, autora del pròleg introductori.

I què ens explica aquesta obra i quina és la importància de recuperar-la ara? Bé, Cèsar August Jordana explica la vida de dos nanos de carrer, dos rotos en la terminologia xilena de l’època, i com intenten sobreviure en un món on tot pot ser al seu abast si se les enginyen prou, però que a la vegada no els ofereix cap mena de protecció ni cap mena de seguretat. Es tracta d’una descripció a mig camí entre amable i agra dels suburbis de Santiago on el mateix autor va viure. La galeria de personatges que hi apareixen, la reproducció d’alguns trets de la parla xilena popular que s’incorporen amb total naturalitat al català de l’autor i l’humor que desprèn l’obra la converteixen en una petita joia literària. Però encara hi ha un afegit molt important: la capacitat de Cèsar August Jordana per a crear empatia envers aquests personatges del carrer, omnipresents en l’imaginari col·lectiu dels desafavorits, que multiplica la seva força llegida en el context de la crisi mundial actual.

En el pròleg, Maria Campillo explica que ‘a l’exili, allunyat de la vida política i de les tensions del conflicte bèl·lic, encuriosit per unes realitats inèdites, atiat per la necessitat de comprendre els racons de món on li ha tocat de viure, Jordana es lliura de ple a la captació d’ambients, comportaments socials i tipus humans que transitaran per diferents formes d’elaboració narrativa: pel conte (‘Només un àpat’, 1942), per les proses de ‘Allò que passa’ (1945-1947), per la novel·la curta El Rusio i el Pelao (1950) o pel seu projecte més ambiciós, que va deixar enllestit just abans de morir, el 1958: la novel·la joyciana El món de Joan Ferrer (inèdita fins al 1971 i reeditada el 2009).’

Així doncs, és aquesta necessitat de copsar tot el món que l’envolta, i el de fer-lo comprensible a la gent que no el pot viure de primera mà, que inspira bona part de la seva ploma, tal com va inspirar el periodisme que exercí en la Barcelona republicana i també durant la guerra. D’alguna manera ho resumeixen les seves pròpies paraules: ‘Ja arribat a una certa edat –tan certa com la partida de naixement–, trobo que l’únic que puc fer és d’esforçar-me a ésser nedador en lloc de simple gota d’aigua. Enfilar-se al marge és impossible; anar contra el corrent ho és també, mentre no es pugui dominar la quarta dimensió. El que es pot fer és bracejar amb tota l’elegància possible i, després de submergir el cap, treure el nas per respirar una mica i mirar entorn. D’aquesta manera, a més de viure –cosa inevitable fins a la mort–, hom aconsegueix ara i adés d’adonar-se que és viu.’ És a dir, ens trobem amb un observador que passa per la vida adonant-se que es viu i que ens ho escriu.

Campillo també explica en el pròleg com és la producció literària de Jordana a l’exili: ‘Les dues constants de producció americana de l’autor: l’ús literari de la realitat més immediata, la del seu entorn directe, i la reproducció de la manera de parlar dels tipus que descriu.’ I aquesta afirmació serà vital per demostrar una vegada més les penúries que passaren els exiliats catalans com a mínim en el primer exili. Com seria possible, si no, que Jordana hagués conegut aquests rotos? Campillo explica que el 2003 el fill de l’escriptor li va ensenyar la cité, que és el barri o suburbi on vivien els anys quaranta els refugiats jueus i catalans. Però ja el mateix Jordana explicava: ‘Ha estat l’ambient xileno-pueril el que ha tingut el mèrit o la culpa d’aquesta darrera obra meva. El tracte amb els infants, sobretot per a un que s’apropa a una edat d’avior, és una relació magnífica (sempre, naturalment, que un pugui interrompre’l tot seguit que se’n cansa). El tracte amb els cabritos és encara més alliçonador que qualsevol enciclopèdia. En un dels meus simples esplais publicats a la revista Catalunya de Buenos Aires, retia un degut homenatge a la saviesa dels minyons de Santiago, però gairebé no cal dir que vaig quedar molt curt quant als guanys intel·lectuals i emotius que havia fet amb llurs ensenyances.’ Campillo també afirma: ‘L’actitud d’observador de Jordana té la qualitat de proporcionar una visió que no encobreix denúncies socials ni justificacions morals, i en això rau bona part de la seva gràcia.’

Un escriptor tot terreny
Cèsar August Jordana ja havia desenvolupat una molt interessant carrera literària i periodística abans d’emprendre el camí de l’exili després de la guerra, fins al punt de ser considerat per una incipient Mercè Rodoreda un dels seus principals mestres. Havia estudiat la carrera d’enginyeria, però la deixà per la literatura. A l’exili, com hem vist, va ser assessor literari de Sudamericana i col·laborà amb la premsa i els programes radiofònics dels casals catalans. Els anys vint i trenta, va ser escriptor i publicista i va escriure a la Publicitat, Mirador i l’Opinió. Va ser traductor de Shakespeare per a Barcino i traductor de l’anglès per a les edicions Proa, on va publicar el 1930 una aclamada traducció de Mrs Dalloway, de Virginia Woolf, que s’havia publicat només cinc anys abans. El 1938, va escriure per al setmanari Meridià una sèrie d’articles que retraten, amb un estil viu i punyent, allunyat de tot costumisme, la vida a la Barcelona bombardada de la rereguarda. Abans de la guerra ja havia publicat deu llibres de narracions, entre els quals destaca una novel·la policíaca, El collar de la Núria, de 1927, amb un gran èxit al moment. Va escriure també llibres com per exemple Com s’escriuen les cartes comercials (1927) o Correspondència familiar i de societat (1931) entre molts d’altres. Per sort, ara ens arriba aquesta història, dolorosa i tendra a parts iguals perquè malauradament de rusios i de pelaos en tenim a bastament en la nostra pròpia geografia immediata.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]