El retorn

  • "Ucraïna ha de guanyar la guerra perquè Rússia es regeneri”, va dir un dissident rus

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa cinc anys, quan, per tal d’evitar que el governador l’engarjolés, va decidir anar-se’n del poble, algú va profetitzar, de broma o improvisant, el seu retorn, el perllongament del seu regnat de vint-i-dos mesos, pàgina discutida i apassionant de la nostra història ciutadana. Poca gent devia escoltar aquell presagi, abans que la protecció de les autoritats estrangeres i la persistència d’ell mateix el fessin realitat. Sigui com vulgui, cinc anys després d’aquella anècdota, un matí plujós va baixar a la parada de l’estació d’autobusos, va deixar la bossa de viatge a terra per ajustar-se els punys de la camisa, i va fer cap al poble a poc a poc i bransolejant, potser més gras, més carregat d’espatlles, com qui duu el gep a l’esquena, segons la dita.

No pas domat, tanmateix.

Per més que viatgers, corresponsals, mitjans de comunicació i xarxes socials el mantinguessin informat, no és pas creïble que es fes una idea precisa de la ruïna de les Drassanes i de la decadència del Casalici. El seu olfacte i la seva intuïció, posats al servei del seu destí, el van portar de retorn al poble per acomplir la ingènua pretensió d’imposar de nou la seva presència als carrers i els espais de negocis públics, a la mirada hostil dels ocupants, a la indiferència dels saltataulells, a la ignorància de la pobra gent. I el van conduir, no pas aquell olfacte ni aquella intuïció, sinó la consciència del seu destí, al Casalici de marbres, goteres i enllosat menjat per l’herba i a l’embolic de cables elèctrics de les Drassanes.

“Jo sóc en Nandu”, li va dir l’administrador de la ruïna. “I jo sóc en Nando”, li va dir el tècnic conservador de la ruïna. Irònics, hostils, confabulats per desconcertar, el jove calb i dentut i el vell de cabells negres, pelut i encorbat com una aranya, li van donar la mà amb indiferència. “Demà enllestirem la comprovació de l’inventari”, li va dir en Nandu. “La verificació”, el va corregir en Nando, “fins avui, no falta ni un caragol”. “Ni una grapa”, va confirmar en Nandu.

Va poder comprovar de nou l’hostilitat i la burla en les cares immòbils dels dos saltataulells de les Drassanes. Enfrontar-se a l’odi, i fins i tot retribuir-lo, podia donar un sentit a la vida, esdevenir costum, fer goig: gairebé qualsevol cosa era preferible al sostre de xapes foradades, als escriptoris polsosos i coixos, als munts de carpetes apilades i d’arxivadors alçats contra les parets, a les males herbes punxants i enredades als reixats del finestral desguarnit, a l’exasperant comèdia de treball, d’empresa, de prosperitat que guarnien els mobles derrotats per l’ús i l’arna, als documents, bruts de pluja, de sol i de petjades, barrejats al pis de ciment, als rotlles de plànols blanc-i-blaus apilats en piràmide o desplegats i trencats a les parets.

Tot d’una, va entrar per una porta dissimulada a la paret un home aparatós, de veu cavernosa. I va dir, amb to profètic, que calia mantenir el bon ordre i la disposició activa de les Drassanes per poder donar a la Junta de Creditors, periòdicament, sense que els ho demanessin, la seguretat que els seus interessos eren fidelment custodiats: “Som gent seriosa i complidora, nosaltres”. I va afegir que calia resistir perquè es fes justícia: treballar i, com ell havia fet sempre, com si no hi hagués passat re. Un capità, va afegir, s’enfonsa amb el seu vaixell, però nosaltres, va remarcar, no ens enfonsarem. Estem escorats i a la deriva, però encara no és naufragi. Demà, senyors, vull tenir sens falta la verificació de l’inventari. “El gran senyor de les Drassanes”, va dir en to baixet en Nandu, “l’home que s’ha fet a si mateix”. “Sóc un pioner del diàleg, senyors accionistes”, va dir en Nando, replicant la veu ritual de l’home aparatós.

A través de dues oficines sense portes –pols, desordre, solitud palpable, embull de cables d’un commutador telefònic, mobles de potes estellades–, l’home aparatós va arribar a una enorme taula oval, que només tenia a sobre terra, dos telèfons i papers assecants verds. Impàvid, el visitant va escoltar el discurs immemorial que havien sentit, esperançats i agraïts, mesos o anys enrere, potser segles, gent com en Nando i en Nandu, com desenes, milers, i potser milions de persones ja desaparegudes, mortes, o vençudes, per a les quals les frases lentes, ben pronunciades, aquella oferta variable i fascinant, corroboraven l’existència de Déu, de la bona sort, de la justícia ressagada però infal·lible. O de la pàtria.

“Sí, parlem de centenars de milions, potser de milers de milions”, va dir l’home aparatós, sense incloure l’enorme valorització dels últims anys, ni molts d’altres que encara poden ser salvats per als quilòmetres de carreteres, trens de rodalia, casinos i aeroports que podrem construir pel nostre compte, amb la comprensió benèvola de la Junta de Creditors, sempre a l’aguait en la defensa dels seus interessos. No, només parlo d’allò que existeix i d’allò que pot ser negociat en qualsevol moment per un munt de milions. L’edifici, el ferro de vaixells, màquines i peces, que vostè podrà veure al cobert. El senyor Nandu rebrà instruccions. Tot indica que ben aviat el Jutge aixecarà la fallida i, aleshores, lliures de la fiscalització, certament asfixiant, burocràtica, de la Junta de Creditors, que em va designar President, podrem fer renéixer l’empresa i donar-li nova empenta. Compto, des d’ara, amb els capitals necessaris: només em caldrà triar. Per això em seran molt importants la dedicació, la intel·ligència i l’honradesa de vostè, senyor, com a Gerent General de les Drassanes. Ara me n’he d’anar a la Capital, però aquesta tarda presenti’s, amb el seu nou càrrec, als senyors Nando i Nandu.

El visitant va sortir pas a pas, rere l’home aparatós i profètic, amb la velocitat que intuïa apropiada per a la cerimònia, oprimint sense soroll la suavitat del pis, sense deixar de moure els ulls a dreta i esquerra, cap a màquines espatllades, cap a boques de taquilles cobertes de teranyines. Pas a pas fins a sortir al vent fred i feble, a la boirina carregada d’humitat. Mentre dinava en un bar de la vora, on també hi eren, en una taula arraconada, en Nando i en Nandu, va recordar que, quan baixava de l’autobús rere una dona grassa, carregada amb una cistella i una nena adormida, va pressentir el forat voraç d’una trampa imprecisa. Ara era en la trampa, i era incapaç d’anomenar-la, incapaç de saber que havia viatjat, havia fet plans, somriures, actes d’astúcia i paciència només per ficar-s’hi, per assossegar-se en un refugi final desesperançat i absurd.

“Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley”, va dir ell, l’endemà, al més proper i fidel dels seus col·laboradors.

“I cal que Catalunya no guanyi la guerra a Espanya perquè la Unió Europea no s’hagi de regenerar”, va dir una catalana dissident.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes