Meritxell Serret torna al govern, amb el permís de Llarena

De tots els membres del govern que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre, Meritxell Serret és el primer que torna a tenir càrrec de conseller. Però no és pas cap restitució. En primer lloc, perquè el càrrec que tenia en el govern de Carles Puigdemont era de consellera d’Agricultura, i ara serà la consellera d’Acció Exterior; i, en segon lloc, perquè el moment polític és diferent, amb un govern que no demana ni la recuperació de la composició d’aquell govern ni del projecte polític que tenia. Serret, pendent de judici per desobediència per l’organització del referèndum, va tornar de l’exili fa un any i mig, després d’haver comparegut al Tribunal Suprem espanyol. El fet que el jutge Pablo Llarena la deixés en llibertat i que pogués tornar a Catalunya va afavorir una situació en què el partit l’ha anada promocionant de nou.

Serret encara una petició de pena d’un any d’inhabilitació, que li demana la fiscalia, però ara per ara el seu judici encara no té data de començament. La qüestió en aquest cas és fins a quint punt la justícia espanyola ajustarà el seu ritme al ritme polític del govern perquè una sentència per desobediència la inhabiliti mentre continuï en el càrrec. Durant aquest compàs d’espera, i mentre s’ha anat concretant aquesta acusació per desobediència, que no implica penes de presó, la nova consellera d’Acció Exterior ha anat recuperant protagonisme polític, amb l’assumpció de noves responsabilitats dins d’ERC.

Va poder fer el pas de sortir discretament de Bèlgica i aparèixer al Suprem amb l’advocat Iñigo Iruin quan va tenir una certa seguretat que l’acusació contra ella en un judici no aniria més enllà de la desobediència. És el mateix camí que ha seguit enguany l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, i amb el mateix advocat, un dels lletrats més veterans i respectats a la plaça de les Salesas de Madrid. Tan bon punt Llarena la va deixar lliure en espera de judici, va començar a assumir responsabilitats polítiques; fou designada portaveu adjunta del grup parlamentari el maig de l’any passat; fa poc es féu càrrec de la presidència de la comissió d’investigació al parlament sobre l’espionatge amb Pegasus; i fa tot just tres setmanes que fou incorporada a l’executiva del partit, com a vice-presidenta de Partit Obert.

Serret té una certa experiència en acció exterior, per la responsabilitat que exercí com a delegada del govern de la Generalitat davant la UE mentre era a l’exili, a Bèlgica. Va ocupar aquest càrrec d’ençà de la caiguda del 155 i del nomenament dels membres del govern de Quim Torra fins que va tornar de l’exili. Torra fou investit president de la Generalitat el maig del 2018, després dels intents frustrats d’investidura de Puigdemont, de Jordi Turull i de Jordi Sànchez. Feia més de mig any que la Generalitat era intervinguda pel 155 i el govern espanyol i Pablo Llarena volien impedir que cap dels membres del govern que va fer l’1-O tingués cap més responsabilitat de govern. En volien la mort política, fins al punt que aquells que havien estat elegits diputats al parlament en les eleccions imposades del 21-D van ser suspesos dels seus drets i inhabilitats a la pràctica perquè van ser processats per rebel·lió. Però el 155 no s’havia de suspendre fins que no hi hagués un nou govern a la Generalitat. Ve’t aquí el xantatge.

L’intent frustrat de restitució

Després d’aquelles temptatives, Puigdemont va proposar Quim Torra com a candidat a la presidència, i va acabar essent investint amb els vots a favor de Junts i ERC i l’abstenció de la CUP. Ja era possible allò que ERC anomenava el “govern efectiu”, que es contraposava al govern legítim. Torra va intentar de restituir els consellers del govern de Puigdemont, i va oferir-los a tots aquesta possibilitat. Però els negociadors d’ERC en les converses amb Junts sobre la composició del nou govern van deixar clar que ells no volien fer aquesta restitució, que calia recuperar ràpidament el control de la Generalitat i que això solament era possible amb un “govern efectiu”.

Qui decidia què era efectiu i què no era, finalment, l’estat espanyol, bé mitjançant el magistrat instructor, Pablo Llarena, bé mitjançant el govern espanyol mateix. Així va passar amb els nomenaments de consellers que va fer inicialment el president Quim Torra i que incloïen Josep Rull, Jordi Turull, Toni Comín i Lluís Puig. Els va nomenar per decret, però el nomenament no va ser efectiu perquè el diari oficial de la Generalitat, el DOGC, encara era en mans de la Moncloa i el govern de Rajoy es va negar a publicar-lo. Això impedia que poguessin prendre possessió i, arran del blocatge, Torra va acabar nomenant uns altres consellers i va presentar una querella contra Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría per prevaricació, que poc després el Tribunal Suprem va arxivar.

Ara, poc més d’un any després, el Tribunal Constitucional espanyol, en una sentència en què desestimava els recursos de Podem i del Parlament de Catalunya contra l’aplicació del 155, feia una consideració important a part, perquè va considerar que era inconstitucional aquell blocatge que havia fet el govern de Rajoy en el nomenament de Rull, Turull, Comín i Puig. Tenien el deure de publicar aquells nomenaments i no ho van fer. Tanmateix, no ha passat res més.

Han passat tres anys més fins que un conseller d’aquell govern de Puigdemont torni a tenir el càrrec. És Meritxell Serret, però, com hem vist, no és pas cap restitució.