El rerefons del retorn de Rull de bracet de Puigdemont

Abans que Carles Puigdemont decidís de ser el candidat a les eleccions a Catalunya, feia temps que Josep Rull era el nom que semblava tenir més consens dins Junts. El qui semblava partir amb més possibilitats de guanyar unes hipotètiques primàries, amb l’interrogant de si l’ex-conseller Jaume Giró –pragmàtic i moderat– també presentaria batalla. Ara tornarà a la primera línia política com a número tres de llista per Barcelona. A diferència de Jordi Turull, que manté la pena d’inhabilitació, Rull se’n va alliberar amb la supressió del delicte sedició. Però el seu nom no n’és un de qualsevol. L’empresària Anna Navarro, número dos, difícilment podrà assumir de facto aquest paper en una campanya en què Puigdemont haurà de participar de Catalunya Nord estant. Junts insisteix que no hi ha cap alternativa a la candidatura de Puigdemont, que es va comprometre públicament a tornar al Principat si tenia prou suport per a ser investit president de la Generalitat encara que no s’hagués aplicat la llei d’amnistia. Però hi haurà debats i espais de presència mediàtica en què el president a l’exili no podrà ser. Un exili que, d’una altra banda, sembla encaminar-se cap al final amb la decisió de Puigdemont de traslladar-se al Vallespir i de tancar la casa de Waterloo, malgrat que el Consell de la República continuarà, segons fonts consultades per VilaWeb.

Rull, que és president del consell nacional de Junts, feia temps que era en una segona línia de projecció pública, però ha mantingut presència territorial i suport intern. A la presó dels Lledoners, Rull i Turull, eterns rivals a CDC i al PDECat, van forjar una entesa, però en el retorn a la primera línia no van anar de bracet. Turull va assumir la secretaria general de Junts en el congrés d’Argelers del 2022, després d’un pacte amb Laura Borràs. I bo i coincidint amb la pèrdua de força definitiva de Borràs en el grup parlamentari, Rull en guanya ara, i molta.

De fet, la presidenta de Junts no té dirigents de la seva confiança en llocs clau de sortida a les llistes. No serà diputada en la nova legislatura la secretària segona de la mesa del parlament, Aurora Madaula, que va presentar una denúncia a l’Oficina d’Igualtat de la cambra per assetjament masclista a Junts. Francesc de Dalmases, de la màxima confiança de Borràs, és el més ben situat del seu entorn i va de número divuit per Barcelona: en les eleccions de fa tres anys, Junts va aconseguir setze diputats a la circumscripció. El següent és el secretari d’organització del partit, David Torrents, de vint-i-tres, malgrat la importància del càrrec que té a l’executiva. Per tant, Borràs resta més aïllada i Turull ha aconseguit de situar dirigents afins en la major part dels llocs preeminents. El cas més clar és el de la presidenta del parlament, Anna Erra, de quatre.

Però, per sobre, hi ha Rull. Si els plans de la restitució de Puigdemont fallen, el nou grup parlamentari haurà de ressituar-se. Igual que s’haurà de ressituar ERC si Pere Aragonès no és reelegit president de la Generalitat. Rull pot estar destinat a exercir el lideratge del grup parlamentari a l’oposició. L’ex-conseller de Territori del govern de Puigdemont té una llarga trajectòria política que ajuda a entendre el perquè del retorn. El seu perfil és el d’un independentista avant la lettre. Va començar en política a la Joventut Nacionalista de Catalunya: el 1996 en va ser elegit dirigent, rellevant Carles Campuzano, conseller de Drets Socials i ara número set de llista d’Aragonès com a independent. En aquell congrés, van desobeir la crida a la moderació que els havia fet el president Jordi Pujol i van introduir l’estat propi al full de ruta de la JNC. És la mateixa fórmula, la de l’estat propi, amb què Convergència va consumar el seu tomb independentista en el congrés de Reus del 2012, d’on Rull va sortir secretari d’organització i, per tant, comandant de l’estructura territorial. Rull i Campuzano formaven part d’allò que aleshores s’anomenava el sector renovador de Convergència, que trencava amb el pujolisme i reclamava l’obertura del vell pinyol d’Artur Mas.

Dos anys més tard, després de la sortida d’Oriol Pujol de la secretaria general pel procés judicial del cas de les ITV, i unes hores abans que Pujol confessés l’existència de la deixa que ho va canviar tot, Rull va esdevenir coordinador general del partit. Era una tria que representava un trencament amb les velles famílies de Convergència. Però Rull no va optar a dirigir el partit que va sortir de la refundació de l’espai el 2016: el PDECat. Durant els anys crucials del procés, va ser dels que van empènyer per culminar-lo dins el govern. El matí del dilluns següent de la declaració d’independència, va ser l’únic conseller que va tornar al despatx i en va voler deixar constància pública per exhibir normalitat. Després, l’exili i la presó. També allà va remar a favor del trànsit fins a Junts. I a l’hora de fer balanç de l’octubre del 2017, va defensar que era el dia 3 quan s’hauria d’haver declarat la independència.

Rull també és un dirigent que tradicionalment ha construït ponts amb uns altres partits i sempre ha defensat la necessitat de la unitat de l’independentisme. Aquest és el desafiament principal a què s’enfrontaran els partits independentistes l’endemà de les eleccions: la necessitat d’entendre’s per governar si mantenen el compromís declarat –tant per ERC com per Junts– de no pactar amb el PSC. No serà fàcil amb el pes de les motxilles amb què tots dos partits arribaran al 12 de maig.

D’una altra banda, l’ex-conseller Giró, amb aspiracions de lideratge i treball intern per a obtenir suport, és el número onze. Josep Rius, portaveu del partit i home de confiança de Puigdemont, és el set i, Albert Batet, president del grup parlamentari i ara director de campanya, no ha repetit de cap de llista per Tarragona. De fet, de caps de cartell per Girona, Lleida i Tarragona, Puigdemont ha optat per una renovació de cares generacional –amb tres diputats que repetiran– i per situar-hi independents de números dos. A Tarragona, el gestor cultural Jordi Bertran anirà darrere Mònica Sales, portaveu del partit al parlament. A Lleida, l’empresari Ignasi Prats seguirà la diputada Jeannine Abella. I a Girona, darrere del cap de cartell, Salvador Vergés, hi ha Carme Renedo, ex-delegada a Girona del Departament de Cultura quan Borràs n’era la consellera. A Barcelona, Puigdemont ha fitxat l’escriptora Ennatu Domingo i l’historiador Agustí Colomines.

El dirigent efectiu de Junts, per tant, ha tancat una llista amb algunes incorporacions però sense noms d’un gran impacte mediàtic. Caldrà veure si és capaç de mobilitzar el vot independentista abstencionista i generar l’efecte que perseguia amb una plataforma que volia anar més enllà del partit, entorn de la figura del president destituït del 155 que ara vol tornar. La paradoxa és que, al mateix temps que ha provat de confegir una candidatura que transcendís Junts, n’ha consolidat els sectors dirigents al futur parlament. Però amb un desequilibri definitiu del sector de Borràs i de més independents que el 2021 van entrar en política, com ara Joan Canadell, que va de disset. A Junts canviaran molt les coses segons la situació. Però sigui com sigui, contenen l’embrió de què vindrà.