Si esteu llegint això és que VilaWeb encara surt i els amos no són a la garjola. Millor. Però fa de mal dir, perquè podria passar demà mateix. Les últimes setmanes tot s’ha accelerat de tal manera que ja no en tenim prou de fer un parell de cops d’ulls als digitals, matí i vespre; ara estem enganxats a Twitter permanentment. Segons com vagi tot plegat, aquest podria ser el meu últim article en aquesta casa, i no m’agradaria acomiadar-me amb una banalitat. Vull estar a l’altura dels esdeveniments.

M’he passat l’estiu recopilant material (neologismes com els bol·lards dels trons, expressions que muden de sentit com el pas de puto d’adjectiu a adverbi: ‘M’ha puto encantat’, recuperacions emblemàtiques com equidistància…), i de fet venia molt content perquè per una vegada ens han fet cas: la pregunta del referèndum recull la formulació que els de l’ofici vam implorar llavors del fiasco del 9N: ‘Voleu que Catalunya sigui…’ (en aranès, ‘Voletz que Catalonha vengue…’), tractant l’interlocutor de ‘vós/vosaltres’ en comptes de l’espuri ‘vostè’. Ens en congratulem i ho agraïm a qui correspongui.

Això era la cara. De creu també n’hi ha, és clar. La setmana passada va saltar a la palestra el simpàtic càntic per encardar-se dels pobres benemèrits, ‘On estan les paperetes? / Les paperetes on estan?‘, i de seguida es va viralitzar (que encara no és verb reconegut però la Neolosfera ja el té recollit). Recordeu-me que al final de l’article us digui una cosa sobre això que us farà gràcia). Sentir ‘On estan les paperetes?’ i esmicolar-se’m el miocardi va ser tot u. El meu i el de bona llei de filòlegs. Servicials com som, de seguida ens vam escarrassar a trobar-hi alternatives. L’un va tirar per la via creativa: ‘On coi són les paperetes?’; l’altre, per la col·loquial: ‘Onte són les…?’; el de més enllà (concretament David Arnau @davidabadu), pel canvi radical de paradigma: ‘Si és evident que jo / no tinc la papereta, / la papereta…’, amb la música de ‘La patata’ de La Trinca. La cantant Txell Sota fins i tot ha enregistrat una versió guillerminomotesca de Quizás, quizás, quizás que comença dient ‘Sempre que tu em preguntes / on tinc la papereta…‘, que podria ser un dels hits de la temporada. Però resulta que la cantarella en qüestió prové d’un tema anomenat ‘Tírate de la moto‘, de la xaranga La Clave, que com que a casa seva els coneixen no s’hauria esbombat mai si no fos pel binomi infal·lible tele+futbol, amb la col·laboració de l”APM’. Pareu màquines, doncs, que no hi ha res a fer. Una hora de tele pot més que cent anys de normativa (cal dir, en honor a la veritat, que no tots els dialectes senten rebuig per l’ús d’estar en funcions de locatiu. Per exemple, la majoria de les parles valencianes).

Entre fredes i calentes, doncs, se m’acumulava el material, i a sobre Twitter i els digitals no paraven de vomitar notícies, i la gent de fer comentaris, i les ràdios i les teles de comentar els comentaris… Quin estrès! Tal com va piular un dels meus tuitaires de capçalera, @DrSirera (tradueixo), ‘una cosa que sabem els historiadors és que, un cop travessat el Rubicó, els fets agafen una velocitat i inèrcia irreversibles’. Deu ser per tot això que al final em va venir al cap el mot voràgine. La voràgine dels esdeveniments… Sí, se’n pot treure alguna cosa, sembla un bon punt de partida (o d’acabament) per a un text de comiat, ni que sigui forçós. Si hem de morir, morim amb elegància: un terme llatinitzant, culte, elegant… Doncs la partida se’m va acabar aviat. Perquè vet aquí que voràgine no figura al DIEC: n’hem de dir xuclador, remolí, fins i tot engolidor. Si no que… si no que, si voràgine no és mot català, què hi fa voraginós al DIEC? El substantiu no però l’adjectiu sí? Quin misteri. Em recorda aquell altre tan o més sorprenent de l’àmbit capil·lar: si canós i canut són normatius, com és que cana, en el sentit de cabell blanc, no? Ai, els misteris del DIEC… Com els trobaré a faltar, ara quan ens tanquin tots a la gàbia i ens tallin les comunicacions i la connexió…

[PD: La cosa que us havia de dir. Si viralitzar, que també consta entre les propostes del TERMCAT, acaba entrant al diccionari, tindrà l’honor de ser un verb format a partir d’un adjectiu inexistent. En efecte: viral tampoc és recollit al DIEC, perquè l’adjectiu correcte és víric.

Molt bon diumenge de referèndum.]

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]