El peix que es mossega la cua

Als qui tenim una edat i prou perspectiva per a poder comparar no ens costa gaire d’adonar-nos que la violència ha pujat uns quants graus aquestes darreres dècades. Pot ser que considerada globalment hi hagi la mateixa i, com l’energia a la segona llei de la termodinàmica, simplement s’hagi anat difonent per tot l’espai social. No sé si es pot parlar d’una quantitat sistèmica constant amb variacions locals, però l’increment de la violència ambiental a Espanya, com la pujada de la temperatura del planeta, prova l’existència d’un canvi climàtic social. I no em refereixo sols al vandalisme i les agressions físiques, de què van plenes les pàgines dels diaris, ni tampoc a la violència policíaca i togada, que ens retorna a èpoques que alguns ingènuament o interessadament creien debolides, sinó a la violència banal, sovint merament verbal, en el tracte i les relacions del dia a dia. Em refereixo al xup-xup del brou d’on emanen les diverses violències esmentades.

Aquesta sensació no és pas efecte de la nostàlgia que amb els anys s’apodera de la gent, car ningú no voldria repetir la vida tal com l’ha viscuda. Fins i tot els que enyoren el franquisme, molts sense haver-lo conegut, no són sinó uns romàntics de la dictadura, val a dir idealitzadors que s’hi inspiren per a fer-se un futur a la mida de la seva passió de poder. Ni és un miratge de la distància física. A diferència dels exiliats dels anys trenta, els que vam emigrar per cercar alternatives de vida hem anat tornant amb alguna regularitat i això ens ha permès de comprovar no pas de cop sinó a terminis més o menys fixos els canvis que als autòctons els passaven desapercebuts per allò de la granota que es cou a foc lent. També és possible que la impressió d’enduriment i d’agressivitat ambiental provingui de comparar el present de la societat catalana no sols amb temps passats sinó amb les formes de relació, és a dir la moral social normativa dels llocs on hem viscut.

M’hi feia pensar l’article d’Agustí Colomines del proppassat 8 de juny sobre l’actualització de les aparences del pujolisme. Colomines, intel·lectual brillant que fa anys que es mou entre els bastidors de la política i en aquest àmbit és un dels millors analistes del país, començava l’article amb una frase lapidària: ‘La societat catalana glorifica les aparences.’ La complementava amb una altra de caràcter pal·liatiu: ‘El món actual també és així.’ Potser sí que aquest és un dels molts efectes de la globalització, però podria ser simplement una característica no pas del món actual sinó del món i prou. Si més no, això han afirmat sempre els filòsofs, de Plató a Schopenhauer, passant per Descartes i per Kant. Sigui com sigui, la dita forta, el tenor del significat, per dir-ho amb la terminologia de I. A. Richards, és la primera frase. Ve a dir allò mateix que Unamuno quan ens recriminava als catalans una perillosa predilecció per l’estètica.

Però Colomines reservava la seva observació a les aparences d’estat o semiestat que el prestidigitador Jordi Pujol conjurà del no-res, o de ben poca cosa, davant un país de badocs que s’ho volien creure. Tampoc no s’hauria d’oblidar que en la il·lusió hi participà el PSC, pujolista malgré soi, cosa que explica les seves constants derrotes, perquè a l’aparença d’estat-nació a mig fer ells hi contraposaven l’aparença d’estat-ciutat en construcció. Quan vaig publicar La vocació de modernitat de Barcelona, que originà la ira d’alguns intel·lectuals orgànics del PSC, una coneguda periodista d’El País em va demanar per què no hi incloïa CiU, en la crítica. En aquest país de cabres i ovelles, si qüestiones les polítiques dels uns, automàticament et fas sospitós de ser dels altres. Són com la mà esquerra i la dreta, que l’una sempre es pensa saber què fa l’altra. Li vaig respondre que criticar la política de la Generalitat tenia molt de recorregut, però el protagonisme en els grans esdeveniments que definien la Barcelona del tombant de segle l’acaparava el PSC i era el PSC, per consegüent, que els capitalitzava en tots el sentits.

La realitat també ha acabat atrapant el deliri barceloní d’aquells anys i, per citar Colomines una vegada més, ‘arriba un dia en què tothom veu que el rei va despullat i es fa visible allò que semblava i no era’. De la Barcelona brillant i mitificada del maragallisme s’ha passat insensiblement a la Barcelona d’Ada Colau, polaritzada entre turistes de creuer i manters sense papers, que tanmateix coincideixen als mateixos escenaris urbans, amb narcopisos, ocupacions il·legals en resposta a desnonaments especulatius, robatoris vint-i-quatre hores cada dia amb intimidació o sense, violacions, assassinats i incivilitat de tota espècie com a complement d’un declivi que el meu llibre diagnosticava.

La violència multifuncional i polièdrica que s’ha abatut sobre els barcelonins, visible malgrat l’estrabisme de l’alcaldessa, no és pas la que millor refuta la Barcelona ‘amigos para siempre’ i la Catalunya ‘terra d’acollida’. Tampoc no ho és, és clar, la violència fantasmal de l’independentisme, que sols existeix a la fosca pupil·la de l’estat. Per dir-ho ras i curt, l’amabilitat ha esdevingut cutània, un luxe que gairebé ningú no es pot permetre en un país on, paradoxalment, gairebé tot és a la venda però les sensibilitats són a flor de pell. Cal violència per a mantenir les aparences d’un ‘jo’ intel·ligent, atractiu, poderós, moral i carregat de drets en una ficció que estimula les reaccions virulentes a la mínima imaginació de menyspreu. Aquest és un país tan posat a la raó que ningú no admet cap lliçó de ningú, en què tothom la sap molt llarga i l’altre és, per definició, un poca-solta que cal posar a lloc. ‘De lliçons a X, poques’ és un lloc comú de la retòrica dels partits. En realitat vol dir: ‘No s’admet cap lliçó’, és a dir, ‘som propietaris de la raó’ i ‘tota crítica és infundada’. Tapar-se les orelles, retòrcer el sentit de les paraules o directament endevinar-lo, projectar en lloc de col·laborar en la descodificació contextual del significat és fer violència a la comunicació, que indefectiblement acaba trencant-se i col·lapsant els significats amb el resultat d’una socialitat enrunada.

Catalunya, bressol del parlamentarisme segons una llegenda més o menys inspirada en fets històrics (de quantes coses incipients que no hi han madurat haurà estat el bressol Catalunya?), ha perdut la capacitat d’enraonar? Aquesta paraula, més que no pas ‘xerrar’, vol dir entrar en raó, és a dir, instal·lar-s’hi i donar la raó o les raons d’allò que es diu i es fa. Però això vol dir escoltar, processar i decidir a la llum de la informació a l’abast i no pas dels prejudicis o els interessos, amb l’advertiment que la informació sempre és revisable.

Catalunya s’ha espanyolitzat i comparteix tots els vicis que detesta en el país veí. La falla de la comunicació i de l’enraonament, la vulneració dels pactes i el paper mullat en què es converteixen els acords mitjançant estratagemes retòrics, ambigüitats i lletra petita, o amb el cinisme més descarnat, representa una regressió a l’estat de bellum omnium contra omnes que segons Hobbes precedeix l’estat. Potser és l’absència d’estat allò que millor explica la periòdica recaiguda en la violència a Catalunya. O a la inversa, bé podria ser l’afecció a la violència, ni que sigui pre-física, el caràcter esquerp observat per viatgers de segles anteriors i l’atàvica disgregació en bàndols i grupuscles fissípars allò que impedeix els catalans de constituir-se en estat i els converteix en subjecte d’un estat aliè que sap explotar-ne les contradiccions i rancúnies.

La darrera prova, i n’hi ha un cúmul d’ençà del 2017, és el dubte que plana sobre el sentit del vot dels partits independentistes (d’un independentisme que va sobiranament despullat) al suplicatori de Laura Borràs. El drama d’aquests partits, de tots els partits catalans sense excepció, és que per mantenir aparences de transparència i d’intolerància amb la corrupció, per estètica doncs en un sistema polític extremadament antiestètic, deixen que l’estat vagi decapitant l’independentisme, avui uns i demà uns altres. Col·laborant amb la injustícia per pura ceguesa ideològica, ells mateixos se seguen l’herba de sota els peus. Però, com diu la dita, en el pecat duen la penitència, car la justícia real i efectiva no es fa esperar. De fet, és instantània, com ho és sempre la natura, i si la pena d’actuar amb agressivitat és viure permanentment en una societat agressiva, la satisfacció de veure una ‘convergent’ a punt de ser inhabilitada es paga amb una volta de rosca a la supeditació a un estat que no té cap més objectiu que ofegar tot l’independentisme sense distingir entre partits o ideologies.