El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Malgrat la idea moderna de ruptura, que des del segle XVIII i de manera cada vegada més intensa influeix en pràcticament tots els àmbits de la vida individual i col·lectiva, un fil de continuïtat fa possible la percepció dels canvis. El debat entre nacionalisme i futurisme al si del moviment per la independència, amb les variants estratègiques entre confrontació i diàleg amb l’estat o entre alliberament nacional i polítiques socials, reitera una antinòmia tan vella com el mateix catalanisme. L’antítesi entre l’ordenació del present en virtut d’elements històrics i l’ordenació segons criteris universals és la que la primera dècada del passat segle oposava Gabriel Alomar a Prat de la Riba, El Poble Català a La Veu de Catalunya, i la darrera dècada encara oposava Pasqual Maragall a Jordi Pujol en termes similars. Amb el gust per les simplificacions que asseguren la incapacitat de comprendre res, s’acostuma a reduir aquest debat al primitiu binarisme dreta-esquerra com a màxima expressió de la capacitat d’orientació política d’una gran majoria de persones.

En un article escrit durant la guerra civil espanyola, Georges Bataille observava que les contradiccions que aleshores mataven gent, els partits polítics semblaven resoldre-les amb el gest d’adoptar solucions contràries. Cada partit creia poder dirimir les contradiccions en què s’enfonsava el continent europeu, extremant un dels capteniments possibles i exacerbant, en conseqüència, la contradicció fins a fer-la explotar en violència. Advertia, doncs, que aquelles solucions aconseguides a costa de grans simplificacions sols eren aparents i no feien sinó allunyar encara més la possibilitat d’escapar de la mort.

‘Els qui s’han alliberat del passat –deia Bataille– estan encadenats a la raó; els qui no esclavitzen la raó són esclaus del passat. A fi de constituir-se, el joc de la política exigeix aquesta mena de falses posicions.’ I opinava que semblava impossible de canviar-les. Per Bataille, respondre a les exigències de la vida, encara que siguin contràries a la raó, és lliurar-se al passat lligats de mans i peus. Tanmateix, afegia, la vida demana de ser alliberada tant del passat com d’un sistema de mesures racionals i administratives. Si posem al dia aquestes observacions, podríem dir que l’independentisme és, parafrasejant la frase de Marx a El divuitè de brumari de Louis Bonaparte, un intent d’alliberar la vida d’un passat que pesa com una llosa damunt la consciència dels vius. La dicotomia que alguns promouen entre independentisme romàntic, d’una banda, i independentisme utòpic i social, d’una altra, és, com veia Bataille, necessària al joc polític però falsa a la realitat.

Potser es podria afinar dient que les exigències de la vida són sempre contràries a la raó i que la irracionalitat, temuda de totes les utopies administratives, pot ser un factor de salvació, precisament aquell que de vegades ens salva de nosaltres mateixos. En tot cas, no és convenient de confondre la racionalitat amb la lògica. Aquesta és un mecanisme mental inapel·lable i cec. D’unes premisses qualssevol n’extraurà les darreres conseqüències, peti qui peti. Encara que peti el sentit comú mateix, que pot arribar a ser extraordinàriament il·lògic i malgrat tot concordar amb la realitat. La lògica és totalitària. Un cop s’accepta una premissa, el recorregut mental ja no té aturador. ‘Per coherència’, exigirà de passar d’A a B i de B a C en una cadena imparable com l’al·ludida per Bataille a la frase citada. Per exemple, si acceptem la premissa que el diàleg és sempre desitjable, perquè l’ésser humà és, abans que homo sapiens, homo loquans, la lògica pot forçar-nos a admetre que el diàleg és desitjable en qualsevol circumstància i que avantposar-lo a l’acció, per inútil o immoral que sigui, és virtuós. Ni tan sols cal precisar que sigui intel·ligent, car si parlar és condició d’intel·ligibilitat entre les persones, el diàleg ha de ser intel·ligent per definició. Com al soldat el coratge en època de pau, al dialogant la intel·ligència se li suposa.

En canvi, el passat és irracional, també per definició. No podem doblegar-lo ni encabir-lo en un esquema lògic o dialèctic, com creien de bona fe els comunistes mentre sembraven el món de cadàvers, cosa que confirmava que la història avança a cops de lluita de classes en la direcció d’una síntesi gloriosa que arribarà quan la dictadura del proletariat aboqui a la societat sense classes. El socialisme, de dretes o d’esquerres, és una idolatria del futur i per això es proclama racional. Els orígens, en canvi, són sempre irracionals, com ho és la natalitat, força primària de la història, i com ho és la nació, derivació política d’aquell fet irracional. Prou que ho sabia Eugeni d’Ors, qui per això repudiava la nació en tant que producte espontani de la natura i exalçava l’estat, creació artificial suposadament intel·ligent, és a dir, virtuosa. Ors era imperialista, com se’n declarà incongruentment Prat de la Riba al colofó del seu doctrinari de nacionalisme, potser entabanat per Ors mateix. Com ho foren els camarades falangistes del Pancarta espanyolitzat, com ho han estat els totalitarismes: per pura coherència i menyspreu del passat, que no vol pas dir que hagin prescindit de la història com a instrument.

Res més racional que un estat centralitzat i burocratitzat i res més perillós per la seva lògica que l’excepció. Ara, en l’ordre dels individus l’excepció és el subjecte, com sabia prou bé Kierkegaard, mentre que en l’ordre col·lectiu ho és la nació. En un ordre i en un altre, la particularitat és l’enemic de l’universal. La pertinença a la nació, com el naixement biològic, vincula l’individu amb el passat i li transmet la substància d’experiències que, reflectides en unes altres vides, transcendeixen els límits de la persona. Lluny d’esclavitzar, aquest vincle és la possibilitat de reunir per a l’acció les voluntats que el totalitarisme disgrega a fi de reduir-les a la impotència de la vida administrada. I com el naixement, que és ensems continuïtat i ruptura, la consciència nacional permet d’interrompre la lògica de la dominació que ve del passat i crear la dimensió desconeguda i indeterminada del futur. La racionalitat és incapaç d’enfrontar-se a allò que és inesperat i resoldre el problema de la novetat absoluta. Paradoxalment, és ella que està engrillonada al passat per la cadena deductiva de la lògica i, en la situació actual, sols és capaç de deduir derrotes. Parant esment en l’observació de Bataille, potser cal esclavitzar la raó, ser-ne amo i no captiu, per no esdevenir esclaus del passat. Això, donar un marge de credibilitat a la fe i al miracle, no és pas lliurar-se a cap operació màgica ni visió mística, sinó apercebre’s de l’ordre profund i alhora evident de la realitat i advertir la concatenació de fenòmens inesperats i en el fons inexplicables de què la història va plena.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.