Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La sensació que les coses són molt diferents no comença mai a l’aeroport. Hi ha moltes intuïcions, abans, que indiquen que aquest és un any excepcional, que la pandèmia causada per la covid-19 ha deixat la idea que aquest estiu ha migrat una part molt important de la fauna habitual, el turista. Tot comença a l’aerobús. Un 23 de juliol qualsevol, la cua per a pujar-hi seria molt considerable. Quan hi arribem nosaltres, a les 13.45, acabats d’arribar d’Olot amb l’infal·lible autocar de la Teisa, no hi ha ningú a la cua. Literalment.

Una al·lota de la companyia es rosteix a foc lent mentre es baralla amb la màquina amb què, habitualment, són els usuaris els qui intenten entendre els misteris de la física quàntica per poder obtenir un bitllet. M’alegra molt veure que no sóc l’únic que odia aquest giny: al final la noia puja al bus, treu un datàfon normal i corrent, ens cobra els bitllets i benvinguts, passeu, passeu. I llavors el miracle: poder escollir tranquil·lament els seients.

Aquí cal fer un incís i confessar-vos una de les meves manies principals: em molesta molt seure al costat d’un desconegut. Al metro no sec mai, a l’autobús únicament al seient individual. A l’autocar intento, si no va ple del tot, deixar la motxilla al meu costat. En els trajectes llargs de tren el vagó cafeteria és un bàlsam quan ja fa una estona que ets assegut al costat d’algú altre (sempre escullo el passadís per poder escapar-me’n). Si volo sol és una tortura. Crec fermament que tots els transports haurien de tenir com a mínim la meitat de seients individuals per als viatgers solitaris que no volem conèixer ningú ni molt manco empatitzar-hi.

Es van succeint les parades. A la plaça d’Espanya pugen quatre persones més. En total, a l’aerobús, que ara passa cada quinze minuts en lloc de les expedicions cada cinc minuts habituals, hi anem divuit persones, el conductor i la noia que fa de cobradora a banda. El viatge és plàcid fins a l’aeroport. En arribar-hi destaca el fet que hi ha molt poca gent. Ni una cua en cap mostrador de facturació. I només s’hi pot accedir ensenyant la targeta d’embarcament o la reserva. És el primer cop a l’estiu que l’aire condicionat de la T1 sembla suficient.

Hi ha molts mostradors tancats o quasi buits i una amabilitat fora del comú. De fet, a la nostra companyia hi ha quatre al·lotes ocioses, el ritme de facturació és molt dilatat, no hi ha ningú desesperat a les cues de darrer minut i no hi ha gent amuntegada perquè la megafonia no para d’avisar que s’ha de deixar la distància de seguretat i que la màscara és obligatòria i que ‘ha de cobrir necessàriament la boca i el nas’ (ja està bé que algú recordi que el nas també s’ha de tapar).

Si algú de vosaltres en aquest confinament i en aquesta ‘nova normalitat’ (l’inventor de l’oxímoron es va quedar ben descansat) s’ha convertit en un ionqui del gel hidroalcohòlic, l’aeroport és el vostre paradís a la terra. Només us cal una targeta d’embarcament per a arribar als dispensadors gratuïts col·locats estratègicament i sense que ningú et miri malament ni et digui res si n’abuses o si hi vas cada quart d’hora. Al contrari, et miren pensant que estàs molt conscienciat o et reconeixen com un membre del clan dels enganxats.

Com que viatgem amb les criatures, tenim planificat dinar allà mateix. Ho fem abans de passar el control de seguretat, però totes les zones de bars abans de la facturació són tancades, de manera que hem d’empassar-nos els nostres entrepans a les cadires. Aquí cal un altre incís: a Olot fan uns llonguets tan bons com els de Mallorca, i el llonguet és, possiblement, el millor tipus de pa per a excursions de risc com aquesta. Us he de dir que ens posem a prop de la sala de descans del personal d’una companyia aèria i això, si pares l’orella, és una font d’informació interessant:

‘Tinc unes ganes que acabi la pandèmia aquesta, perquè mira, ja que hem de treballar, com a mínim a l’estiu venien els iogurets i ens alegraven la vista’, comenten dues hostesses de terra afectades per un ERTO que els ha reduït les hores de feina. Tot i això, saben que són unes privilegiades envers el personal eventuals no contractat durant aquesta temporada. ‘A mi em sap greu perquè molts xavals d’aquests es pagaven la universitat amb el que guanyaven a l’estiu, i ara no sé com ho faran. Bé, això si al setembre hi ha classe, que vés a saber.’

Moltes botigues són tancades a la T1 de Barcelona.

Panxa plena, mans netes i amb ganes d’arribar d’una vegada, anem al control de seguretat. Som dels privilegiats que podem passar per l’accés per a nens i tripulacions. Aquí és on jo esperava que ens prendrien la temperatura o alguna cosa, però no. La noia de seguretat, que justeja força amb l’anglès però que ens entén perfectament en català (ha hagut de passar una pandèmia perquè passi això?!) fins i tot fa bromes amb les nenes. Això sí, de mig despullar-te –cinturó, cartera, mòbil, res a les butxaques, ordinadors i pissarretes en una safata a banda, si us plau– no te’n lliures. Penso que potser la ferramenta de la màscara xiularà en el control, però res, endavant i cap dins i passadeta de gel hidroalcohòlic que mai no se sap.

Llavors sí que ve la sensació que passa alguna cosa greu. Moltes botigues són tancades i barrades, hi ha cintes que impedeixen l’accés a molts indrets, rètols lluminosos donant instruccions multilingües sobre la covid, seients amb distàncies de seguretat i silenci. Això és el que més sorprèn. A l’aeroport, a l’estiu, sempre hi ha hagut una remor molt forta i ara hi ha molt silenci. No sé si és perquè les màscares tapen bona part dels sons emesos o perquè hi ha molta menys gent de l’habitual o pel fet que, com que hi ha molt pocs establiments oberts, quasi no hi ha dringadissa de plats, gots i coberts. Aquest silenci espanta una mica.

Avancem fins a la nostra porta d’embarcament. La B35. Allà hi ha marques a terra per a deixar la distància i l’embarcament es fa de manera molt endreçada. Novament ningú no ens ha pres la temperatura ni hi ha hagut cap protocol sanitari i això ja no em fa tanta gràcia: hem d’estar més d’una hora, entre entrar, seure, volar i arribar, en un espai tancat amb tot de gent desconeguda sense haver passat cap control. Tenim la fila 27, dos seients a cada banda, jo amb una criatura, la mare amb l’altra. I pregant íntimament perquè no se’ns assegui ningú al seient buit.

Llavors ve la incongruència. T’han insistit fins a l’avorriment amb això de la distància. I ara tothom va entrant sense mantenir-la i a l’hora de seure és pràcticament impossible. Per què no s’aplica un protocol de seguretat a l’avió que obligui a deixar la fila del mig buida?. Per què, si l’avió va al 60% de la seva ocupació, no es distribueix la gent entre totes les fileres? Molt senzill, perquè per anar al davant es paga molt més. Ens hem acostumat al maltractament continuat de les companyies aèries i que ens cobrin fins i tot l’aire condicionat que respirem. I em pregunto, per què tanquen els teatres i els cinemes, si són molt més segurs, i als avions hi ha un campi qui pugui, a banda de la pujada de preus que ja hem tingut? El desgovern es demostra en actes com aquests.

Aquesta és una imatge pròpia del novembre. Entre setmana. I en realitat és del 23 de juliol.

El mar espurneja amb el sol de les cinc de l’horabaixa i hi ha alguns velers grans navegant. Al cap de mitja hora apareix la serra de Tramuntana, el verd de l’illa, els camps de rostolls. Hi ha una mica de turbulències abans d’aterrar i hi ha uns tímids aplaudiments en arribar. I just davallar, de nou les distàncies. I les botigues buides. Sortim a la terminal C i ens menen com a xaiets fins a la recollida d’equipatges. Hi ha taules buides on es feien els protocols sanitaris, però novament ningú no et diu ni ase ni bèstia. Deu ser això de ser vol nacional. Però no tranquil·litza. Això sí, l’amabilitat de tot el personal torna a sorprendre per inusual. I hi torna a haver gel hidroalcohòlic com si fos la barra lliure d’un casament.

Sortim a l’exterior, ens rep la humitat de l’illa. Es veu que en el mateix instant pedrega de valent a Olot. Vénen a buscar-nos, ja som a Mallorca. L’aeroport semblava un dia entre setmana de novembre, però em diuen que de turistes n’hi ha, que ja ens els trobarem. No sé si a ells, en algun moment, els hauran pres la temperatura. I si quan acabi la pandèmia hi haurà tractaments per a desenganxar-se del gel hidroalcohòlic.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.